Ryma Sheermohammadi: “La joventut iraniana sap que ningú els portarà la llibertat en safata”

Els noms de Mona, Roya, Simin, Shirin, Aktar, Mahshid, Zarrin, Tahereh, Nosrat i Ezzat han tornat a sonar alt i fort aquest mes de juny a l’Iran. La teocràcia iraniana les va penjar fa 40 anys obligant-les a presenciar a cadascuna la mort de la següent perquè es van negar a renunciar els principis de la religió bahá’í. Ho explica la Ryma Sheermohammadi, una activista iraniana per la igualtat i pels drets de les dones bahá’í. Actualment viu a Barcelona i és intèrpret de conferències i traductora de formació i de professió.

La història d’aquelles dones valentes executades pel règim iranià sembla que no ha acabat.

Efectivament, la seva història no s’ha acabat perquè s’han convertit en un símbol. En aquells moments la societat iraniana no va reaccionar. I, ara, quaranta anys després, la consciència social ha canviat al país i una gran majoria vol un canvi social per viure en llibertat. Avui tothom ja és capaç d’entendre que aquelles persones pertanyien a una altra religió que ha estat determinant per la formació de les dones.

¿Com homenatjareu aquelles dones valentes?

Al Centre Bahá’í de Barcelona, al carrer Galileo, vam commemorar, el 18 de juny, amb un acte devocional i amb oracions, la memòria d’aquelles dones que no van renunciar a la seva fe. Se n’han fet a Madrid i a Londres.

¿Quins són els principis de la vostra fe?

Creiem en la unitat de Déu, de les religions i de la humanitat. Entenem que els diversos profetes són capítols d’una única religió que es Déu. El missatger o profeta dels bahá’í és Bahá’u’lláh. A Espanya som més de cinc mil les persones que professem la fe bahá’í; d’aquestes, unes sis-centes ens trobem a Catalunya.

¿Com valora la supervivència d’un país amb un règim tan sanguinari?

Com fa quaranta anys, les execucions continuen per sembrar terror i evitar les protestes a l’Iran. Però ara, a diferència d’abans, quan maten un kurd, com va ser el cas de Masha Amini, tothom surt al carrer a protestar. Això és important i ho vull subratllar. És clar que hi ha hagut un canvi determinant degut a la fermesa d’aquells que han estat patint des del primer dia i que són els bahá’í. Però s’ha fet sense rancúnia i sense renunciar a la fe, que és més forta que mai.

¿Per què ara aquesta campanya #OurStoryIsOne (La nostra història és una)?

Volem que la gent ens vegi com som, és a dir, com una comunitat unida. Estem lluitant per crear un Iran on hi hagi igualtat home-dona i perquè hi regnin els principis de llibertat i justícia social, que són els dels bahá’i.

¿Quina lliçó creu que n’extreu la joventut?

Valentia, molta valentia. Els joves han vist que si no fan res, ningú els portarà la llibertat en safata. Per això participen de manera proactiva en la construcció d’allò que volen que sigui el seu país i, amb molta fermesa en les seves conviccions.

Vostè ha visitat al papa Francesc. ¿Quina impressió se’n va emportar?

El vaig conèixer fa uns mesos quan les protestes per la mort de Masha estaven en el seu punt més àlgid. Em va dir quelcom que em va quedar gravat: “Sempre ens hem de preguntar què és el que jo puc fer perquè canviï el meu entorn”. Li vaig poder presentar els Poemes engabiats de la gran poetessa Mahvash Sábet, mestre i psicòloga de la comunitat bahá’í a l’Iran, condemnada a vint anys de presó. També li vaig parlar de l’activista civil i polític defensor dels drets humans Arash Sadeghi, que pateix un càncer. La visita va ser breu però tendra i afectuosa. Francesc està fent una feina impressionant per estrènyer relacions entre totes les religions. 

Teresa Carreras
Periodista
@teresacarrerasr