L’Institut Internacional d’Estocolm per a la Investigació de la Pau (SIPRI, per les seves sigles en anglès) ha donat a conèixer la despesa militar de 2023. Com ja es veia venir, aquesta s’ha incrementat un 6,8% respecte a 2022 i ha estat de 2,44 bilions de dòlars. Ha pujat en els cinc continents. Els països que més diners gasten en armes són els Estats Units, la Xina, Rússia, l’Índia i Aràbia Saudí.
La Unió Europea demana als estats que incrementin la despesa en armes, que gastin més, ja que Rússia podria envair-nos. Sota aquesta amenaça, per generar por i que la gent accepti increments de despesa militar, el 2023 la suma de la despesa militar dels 27 va augmentar un 21,3% i va arribar als 289.300 milions d’euros; si a aquesta despesa li sumem les del Regne Unit i Noruega haurem destinat a comprar armes per un valor de 374.000 milions d’euros. La Unió Europea ostentaria la segona posició en despesa militar, darrere dels Estats Units i gairebé quatre vegades la despesa militar russa.
Tenint en compte que Europa ocupa el segon lloc en despesa militar, ¿algú creu que Putin és tan ximple com per voler atacar-nos? Però representa una bona excusa per tal d’aconseguir suport en l’opinió pública, que és contrària a incrementar la despesa en armes davant la despesa en altres àmbits tan necessaris com la salut, les pensions, l’educació o el medi ambient.
La UE aplica l’absurda política de dissuasió, mostrar a l’adversari que té moltes armes i potents, que som superiors en capacitats destructives, que no se li acudeixi atacar-nos o el destrossarem. Amb aquesta política fomentem una cursa d’armament mundial, una escalada de tensió, una espiral bel·licista amb un rerefons d’amenaces d’utilitzar armament nuclear. Davant la dissuasió, el que necessitem és distensió, obrir portes al diàleg, generar confiança mútua, desescalar conflictes, emprar la diplomàcia, la mediació, la negociació. Sovint la feblesa és l’eina més forta que tenim.
