Fe, cultura i societat des de 1974

Amb mig segle d’història, Foc Nou s’ha consolidat com un punt de referència dels sectors més renovadors i oberts del cristianisme i de les persones interessades en la vida de l’Església. Això ha estat possible ja que s’edita des d’una empresa independent de qualsevol institució religiosa i la seva viabilitat se sustenta bàsicament en la fidelitat dels subscriptors.

El primer número de la revista va aparèixer el novembre de 1974 com una circular del Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona. Poc després va assumir la publicació l’empresa editora de la revista El Ciervo. Durant 25 anys va ser directora de Foc Nou la periodista Roser Bofill que es pot veure a la imatge (Roser Bofill i Portabella, Barcelona, 1931 – Barcelona, 2011, primera directora de Foc Nou). Després la varen dirigir el periodista Jordi Llisterri, Joaquim Gomis i Emili Pacheco. Actualment Jordi Pacheco, periodista especialitzat en la cobertura d’informació cultural i socioreligiosa, n’és el director.

Els temes socials, eclesials i religiosos que tracta cada mes Foc Nou són analitzats sempre des d’un punt de vista obert i ecumènic. Altres seccions fixes sobre ciència, litúrgia, espiritualitat, testimonis i de caire cultural (crítica de llibres, cinema, televisió i música) completen l’oferta de la revista.

Foc Nou és també una de les entitats fundadores de l’APPEC, l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català.

Foc Nou, una revista pels cristians i pels qui no ho són

Per Roser Bofill

L’any 1974 la Circular que editava el Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona va voler ampliar la temàtica i aleshores és quan es va canviar el nom pel de Foc Nou. Des d’aleshores vaig dirigir jo la revista. Més tard, l’any 1976, va passar a ser editada per la mateixa empresa que edita El Ciervo.

En aquest temps han passat moltes coses. En el terreny públic el pas d’una dictadura a una democràcia, ara tenim la Constitució i l’Estatut d’Autonomia. A Europa va caure el mur de Berlín i el comunisme, però ara una economia capitalista posa l’afany, sobretot, a guanyar diners i malauradament veiem com els països rics són cada cop més rics i els països pobres cada cop més pobres. La tècnica ha fet molts avanços i els mitjans de comunicació tenen una importància cabdal.

En el terreny religiós quan va començar Foc Nou feia pocs anys que havia acabat el Concili Vaticà II i el bisbe de Roma era Pau VI. El va succeir Joan Pau I, que va ser pontífex solament un mes. Després, durant la majoria dels anys de la vida de la revista, ha governat l’Església Joan Pau II, i ara Benet XVI. Durant aquest darrer període l’impuls del Concili s’ha vist frenat per el que s’ha dit la “restauració”, és a dir, un afany de posar ordre a l’Església, molts cops en detriment d’aquell impuls renovador del Vaticà II.

Des d’aquestes pàgines mai hem oblidat el Concili. Molts dels que ja escrivíem aleshores i que encara podeu llegir cada mes som persones profundament marcades per l’empremta que va donar a l’Església Joan XXIII i el Concili Vaticà II. L’entusiasme pel papa Joan i la doctrina conciliar l’hem anat passant, com qui transmet un tresor als qui han vingut a treballar amb nosaltres més tard.

Sempre hem volgut que la nostra temàtica respongués a l’evolució dels temps i seguint la pauta del Vaticà II sent fidels a l’evangeli, mantenir un diàleg amb el món en que vivim, compartint les necessitats, els neguits, els desigs i esperances del nostre temps. Els subtítols que durant anys acompanyaven la capçalera ja deien molt de la nostra trajectòria. Primer va ser Foc Nou, revista de serveis cristians. Desprès vam considerar, l’equip que la fèiem, que més que de serveis volíem que fos al servei dels cristians, i així ho deia el subtítol, per oferir als lectors una reflexió sobre els temes i les qüestions que més els hi podien interessar. I, finalment vam decidir suprimir-ne el subtítol. Per què? Perquè volem que Foc Nou sigui pels cristians i per els que no ho són, obrint la porta a tothom.

En ocasió dels vint-i-cinc anys, en una emissió de ràdio em van preguntar si era una revista crítica. Vaig respondre que sí. Crec que dins de l’Església cal que hi hagi llibertat d’opinió. Una cosa que ja va dir Pius XII però que no és freqüent que es faci perquè les revistes religioses pertanyen, en general, a institucions o ordres religioses i estan més compromeses a seguir unes directrius i unes normes. L’equip de Foc Nou el formem un grup de gent independent grans i joves, entre els quals hi ha laics, religiosos i preveres. I s’han incorporat recentment persones d’altres esglésies. La nostra veu és una veu lliure que dóna el seu criteri davant dels fets, oferint una reflexió. Ho intentem fer sempre sense ferir i amb respecte però amb la llibertat que ens dóna ser fills de Déu.

Aquesta darrera etapa ens hem obert més al diàleg, que veiem com una imperiosa necessitat si avui es vol comunicar l’evangeli. És per això que per commemorar els vint-i-cinc anys vam publicar en un volum les cartes entre creients i agnòstics que durant mesos han anat apareixen a la revista: Cartes creuades. Des de la fe i l’agnosticisme (Editorial Mediterrània, 1999). N’estem contents perquè va ser una experiència inèdita de diàleg a casa nostra. Cada mes era interessant llegir el diàleg entre persones com el bisbe Carrera i Joan Reventós, David Jou i Jorge Wagensberg, Francesc Torralba i Xavier Rubert de Ventós, Josep M. Rovira Belloso i Eugenio Trías, o Victòria Camps i Adela Cortina. En el llibre hi vam afegir un pròleg del pare Evangelista Vilanova i un epíleg de Norbert Bilbeny. En definitiva, dialogar des de la fe, però no des de les seguretats, ha estat el que sempre, durant vint-i-cinc anys, hem intentat fer.

A cada número de la revista hi ha un repàs de l’actualitat del mes, unes pàgines dedicades a La Qüestió sobre un tema concret i reportatges, entrevistes, articles de fons i les seccions habituals sobre litúrgia, espiritualitat, llibres, cinema, televisió, música o testimonis. És a dir, un ventall que recull l’actualitat acompanyada d’una reflexió. Crec que Foc Nou ha trobat el seu lloc dins de l’Església i dins del nostre país i s’ha convertit en punt de referència. És bo per una revista renovar-se, fer Foc Nou per seguir amb ànims i amb il·lusió.