13 de juny de 2025

“La pastoral dels pobres. Genoveva & Adrià”, cap a una memòria que dona veu als invisibles

12 juliol 2024

Escriure sobre La pastoral dels pobres. Adrià & Genoveva, el nou i recent llibre de temàtica religiosa d’Antoni Batista no és senzill, ja que la seva manera de narrar és, en cert sentit, proustiana com la tela d’Aracne. Només que, en comptes de partir de l’evocadora i coneguda magdalena sucada en el te, hi pul·lulen personatges socialment invisibles i, tanmateix, reals del tot. A través d’ells, i gràcies a ells, entreveiem dues presències germanes de sang: sor Genoveva Masip Torner (1923-2015) i el germà Adrià Trescents Ribó (1919-2006). Per als qui vam tenir el privilegi de conèixer-los i de tractar-los tots dos, la lectura ofereix un plus que fa reviure anys transcendentals per al nostre país i per als cristians que hi vivim encara. Cal agrair sense reserves l’esforç per preservar la memòria d’allò que va passar. Presentat el 12 de juny a La Salle Barceloneta, el llibre, encomanat i editat per la Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat compleix amb nota aquella finalitat.

El mateix autor afirma que no vol fer ni una biografia barrejada dels dos personatges, ni dues biografies més o menys en paral·lel. A manera –explica– de les Gurrelieder de Schönberg, amb tanta gent a l’escenari que no se sol programar, al relat li cal també una veritable massa de protagonistes que hi apareixen. Són tants que no hi caben. Prenen veu amb discreció, i s’esfumen «sense que la mà dreta sàpiga què fa l’esquerra». A poc a poc, apareixen els (el i la) demiürgs, que aclareixen la raó de tot plegat. Són al darrere, hi són sempre, amb una fidelitat que es podria qualificar de rabiosa si no fos tan tendra.

Pel (breu) llibre hi desfilen personatges de tota mena, però específicament els pobres, el rovell de l’ou de la qüestió. La inspiració és específicament evangèlica, més enllà de teories, pors o vergonyes. Els primers en els evangelis són els darrers d’aquest món, els rebutjats, els invisibilitzats. Tant l’una com l’altre ho tenien clar, de manera descarada, però plena d’humor, una bona forma de no donar-se importància a ells mateixos. Fa riure que, quan algú demanava per sor Genoveva sovint li contestessin: «és a la presó», sense més precisions i que cadascú pensés el que volgués (o pogués); o que quan alguna prostituta volia «pagar en espècie» un favor del germà Adrià, ell respongués que «el seu llit era massa petit i que no hi cabria». Humor que cura i no ofèn.

Els punts de coincidència de la sor i el germà eren molts. Compartien una mateixa inspiració, una mateixa icona –la Pietà Rondanini, inacabada mare metafísica–, un mateix ramat (tan malmenat com el pollós que seguia el mestre galileu), un territori proper amb punts de contacte: les presons, els carrers, els drogoaddictes, els sobrers o descartats, els hospitals, els llits de mort. Tota una munió de personatges: periodistes, literats, músics, bisbes, polítics, jutges, policies… també orbiten al voltant d’aquells últims convertits en preferits, com ha de ser a dreta llei. Segur que Chesterton xalaria amb aquesta nova versió de fer la figuereta per mirar el món cap per avall. Quan arribes al final del relat, fascinat, tornes a començar, però ja no seguit, sinó espigolant, cercant els moments més encertats i que et toquen. Davant d’aquells dos herois d’un amor real, no tot van ser flors i violes: també crítiques malignes, rebuig, menyspreu. És bo de saber-ho, no fos cas que algú imaginés un camí massa planer.

Entremig de tanta destresa desplegada ens ha semblat detectar també alguna peccata minuta, però no estem segurs de poder assegurar que ho siguin de debò. Potser formen part d’un cert to humorístic que llambrega diverses vegades, o siguin simplement atribuïbles als follets corrents en la impremta. Que els sants olis, per exemple, siguin beneïts en la vetlla pasqual no passa de ser un aliquando bonus dormitat Homerus, o la manca de concordança del bon llatí en la repetida fórmula non sum dignum fins resulta eufònica i tot, per bé que errada. Però, ¿què és això al costat de la sort de tenir aquest text a les mans i al cor?

Hem d’acabar i ho farem referint-nos al darrer capítol, «Postcomunió. Any del Senyor de 2052». Enginyosa manera d’explicitar la santedat des del punt de vista cristià, de mà de dom Umberto Poch. Tan allunyada de l’estereotip encara amplament vigent. Ja ho veureu perquè no pensem explicar-ho. És tota una declaració de principis. Benvinguda una obra que cal llegir: tot són elogis.

Antoni Batista (Barcelona, 1952) és doctor en Ciències de la Informació, periodista contumaç (més de cinquanta anys), especialista en el conflicte basc, la lluita antifranquista i la música. Ha escrit una vintena llarga de llibres. Els dos anteriors de caràcter religiós són: Montserrat. Els misteris de la muntanya sagrada (L’Arquer, Edicions 62, 2008) i Els portaveus de Déu (Fragmenta, 2022).