Menu
19 de maig de 2026
1. La immensa majoria de les 200 grans guerres dels darrers 2 segles s’han declarat per aconseguir la pau. Només durant el segle XX han provocat més de 180 milions de morts, sense comptar les persones ferides, mutilades, famèliques i sense llar. Amb tanta guerra, ¿no hauríem d’haver aconseguit la pau? Mai com ara hi ha hagut tants exèrcits, tantes armes, tanta despesa militar — i mai no hem tingut tants conflictes bèl·lics simultanis. Ni la dissuasió armada ni la guerra no funcionen com a sistema per garantir la pau.
2. Des de fa gairebé 30 segles la Regla d’Or de les religions — no facis el que no vols que et facin — convergeix en el mateix nucli — l’empatia, la reciprocitat i la proporcionalitat com a principis normatius — malgrat cultures i èpoques molt distants. La guerra viola sistemàticament la Regla d’Or que totes les tradicions morals de la humanitat, i ara també el dret internacional, reconeixen com a fonament. La noviolència no és idealisme: és coherència amb el consens moral més antic i universal de l’espècie. La Regla d’Or ofereix una alternativa moral per superar la doctrina de la guerra justa, però, a la pràctica, no ha ofert una alternativa civil als exèrcits.
3. El papa Francesc va afirmar a Fratelli tutti (2020) que “avui ja no sostenim la teoria de la guerra justa: mai més la guerra!”; el papa Lleó XIV, en el seu darrer Missatge per a la jornada mundial de la pau, fa una apassionada crida a avançar cap a una pau «desarmada i desarmant». Crida les comunitats a convertir-se en «casa de pau», «on aprenem a desactivar l’hostilitat mitjançant el diàleg, on es practiqui la justícia i es preservi el perdó»; crida al «camí desarmant de la diplomàcia, de la mediació, del dret internacional»; crida a «recolzar el desenvolupament de societats civils conscients, de formes d’associacionisme responsable, d’experiències de participació no violenta, de pràctiques de justícia reparadora a petita i gran escala». Acaba: «De les espases en forjaran arades… Cap nació alçarà l’espasa contra una altra ni s’entrenaran més per a la guerra.» Però no crida a la creació d’una xarxa de comunitats que s’entrenin per afrontar els conflictes i la defensa d’agressions per la via noviolenta, una xarxa que faci innecessaris els exèrcits.
4. Lluís M. Xirinacs deia que «La noviolència pura és una utopia inassolible en aquest món, però és qüestió de tendir cap a ella amb el màxim esforç del qual siguem capaços». Tenim el dret i l’obligació de protegir i defensar la humanitat, les comunitats humanes i la natura. Però no tenim el dret de dissuadir o repel·lir les agressions ni amb amenaces, ni amb destrucció i mort, sigui militar, sigui atòmica. En ple segle XXI tenim el deure d’explorar formes de protecció i de defensa que no requereixin amenaçar amb la mort. Mentre per aplicar la legítima defensa confiem en els exèrcits i en les armes, en la militarització i el rearmament, no desenvoluparem formes civils i noviolentes per defensar-nos sense destruir, sense ferir i sense matar.
5. La via noviolenta cultiva la consciència d’interconnexió profunda amb tots els éssers humans, també amb els enemics, i cultiva la comunicació noviolenta sense jutjar. Quan amb el diàleg i amb la diplomàcia no aconseguim convèncer l’adversari, cal que cultivem la lluita, la resistència i la defensa noviolentes, per crear condicions més equilibrades que permetin el diàleg. Quan la diplomàcia falla, o es vol que falli, la via armada ja no pot ser el darrer recurs.
6. Des de fa més de 50 anys a Europa s’ha plantejat la defensa civil no armada i noviolenta com a alternativa a la defensa militar armada i violenta. Però, com que els estats tenen el monopoli de la força militar armada, no han desenvolupat aquesta alternativa que apodera els civils i els organitza perquè aprenguin a no col·laborar amb l’agressor, que, de fet, també pot ser el mateix estat.
7. Des d’una perspectiva de la defensa noviolenta, aquesta és la paradoxa del moment actual: el creixent suport popular a la «defensa» no neix d’una lògica bel·licista clàssica, sinó d’una ansietat de seguretat real davant una suposada, poc probable, agressió russa i la retirada militar dels EUA. Això obre una finestra d’oportunitat: la gent vol seguretat, no necessàriament vol ni militarització ni guerra com a única resposta.
8. Tots els moviments emancipadors sorgeixen de la ciutadania. No podem esperar que els estats creïn una alternativa als exèrcits. Només l’organització ciutadana pot generar-la i entrenar-la en temps de pau. Des de fa tres anys, un dels objectius de la campanya aturemlesguerres.cat és anar creant una xarxa de nodes d’autodefensa civil noviolenta, una xarxa que acull o genera iniciatives que defensen drets i llibertats, que aprèn a afrontar agressions violentes, sigui de governs autoritaris, cops d’estat o invasions.
9. No es tracta de demanar que els estats renunciïn ja al monopoli de la violència, sinó d’anar construint l’alternativa fins que sigui prou sòlida per ser reconeguda. És una estratègia de construcció d’alternatives reals que operen, com una llavor, a llarg termini. Igual que el moviment sindical, el sufragi universal o l’abolició de l’esclavitud, de la tortura o la pena de mort no van esperar que el poder dominant hi estigués d’acord per començar a construir la seva proposta. Si els estats demanen sacrifici col·lectiu per a la defensa, la societat reclamem el dret a definir quina defensa volem. L’autodefensa noviolenta entra en aquest debat amb una proposta concreta, no amb un «no» abstracte.
10. O, en temps de pau, generem i entrenem alternatives a la via armada per dissuadir la violència en conflictes polítics, o quan aquests esclaten, improvisarem, i una vegada més, arribarem massa tard. Convido a generar aquesta xarxa entre aquelles persones i grups, ja existents o de nova creació, que vulguin anar més enllà de cridar «no a les guerres». Convido a fer objecció fiscal a la defensa armada i a dedicar els recursos per reforçar l’autodefensa noviolenta. Només podrem abolir la guerra si oferim una alternativa als exèrcits, una alternativa efectiva de dissuasió civil noviolenta, la d’un poble organitzat que fa inviable, ingovernable i costós qualsevol intent d’agressió.
Martí Olivella Solé
Activista social. Fundador de NOVACT
@MartiOlivella
