Perdoneu que parli de mi, però no fa gaire vaig presentar el llibre, El Papa frontissa. Lleó XIV, i la llibreria Claret era plena de gom a gom. Confesso que m’havia assegurat una certa claca, però no pas tanta. Per tant, el llibre ha despertat interès, segurament gràcies al fet que el Sant Pare visitarà Barcelona el pròxim mes de juny.
Parlar de frontisses és parlar d’un element bàsic, quotidià, i sovint gairebé invisible. És present a qualsevol lloc on hi ha, almenys, una porta. I, tanmateix, quan vaig preguntar als meus alumnes universitaris què era una frontissa, molts no ho sabien. En canvi, en cercles més lletraferits, la discussió s’animava: cal dir-ne “xarnera o blegadissa” o potser “polleguera”? El debat lingüístic tenia la seva gràcia. Però més enllà del nom, allò que realment interessa és el símbol.
Una frontissa és una peça discreta, no ocupa el centre de la porta, ni reclama protagonisme, però sense ella la porta no es mou, ni s’obre; tot queda fix i immòbil. La frontissa permet el moviment, fa possible el pas i manté units dos elements que d’altra manera quedarien separats. Aquesta és la imatge que proposo per entendre Lleó XIV. Ja n’havia parlat aquí.
Perquè avui el món —i també l’Església— està ple de portes bloquejades, hi ha fractures internes, desconfiances i debats que sovint es converteixen en trinxeres. Davant d’això, la temptació és triar bàndol, reforçar els murs o bé esquinçar-ho tot. Però la saviesa de la frontissa és una altra: sostenir per obrir, deixar pas i ser lloc de trobada. Potser per això el llibre ha suscitat curiositat, perquè intuïm que vivim un moment en què les frontisses són més necessàries que mai.
Lleó XIV visitarà la Sagrada Família, i em pregunto si només ens quedarem amb les magnífiques imatges que es veuran o si sabrem escoltar-lo deixant que alguna cosa canviï dins nostre. Em fa por que ens enlluernem per les imatges i ens perdem allò que veritablement vindrà a dir-nos.
