‘Robot Dreams’ i ‘Her’: a prop de les màquines, lluny de nosaltres

Un personatge estirat a una platja, mort de por, pensant que li espera tot un hivern de solitud sense poder moure’s d’allà. Mentrestant, el seu amic de l’ànima, debatent-se entre l’ansietat i la culpabilitat per haver-lo abandonat, i valorant si serà pitjor pensar en el que li pot arribar a passar al seu company o en tot el seu hivern d’enyorança i tristesa a Manhattan. Si no heu vist la pel·lícula a què em refereixo, potser us atrau aquesta descripció i podeu pensar que val la pena donar-hi un cop d’ull una tarda de pluja. Però pensaríeu de la mateixa manera si us dic que és un film de dibuixos animats?

Parlo de Robot Dreams (2023, Pablo Berger); una pel·lícula d’animació, sí, i la història d’un gos i un robot a la ciutat. Però a la vegada, una pel·lícula que se submergeix en sentiments molt humans i subtils: la complicitat profunda dins d’una parella (tant se val si és una parella sentimental o no, parlem de persones que s’estimen, en definitiva), la dictadura dels convencionalismes socials i la por a la soledat, en totes les seves formes i manifestacions. Coincideixo amb aquells crítics que diuen que fer una pel·lícula d’animació apta per al públic adult és dels projectes més complexos (igual que fer una bona comèdia, sempre ha estat més fàcil fer plorar a l’espectador que fer-lo riure). Tot i que en l’animació la llibertat creadora és total (o precisament per això), el repte de fer que el resultat sigui creïble, veraç i que ens arribi a emocionar com si veiéssim persones de carn i ossos és enorme. Berger se’n surt amb nota.

Una dècada abans de Robot Dreams, Spike Jonze va dirigir Her (2013), film que es va catalogar dins del gènere de ciència-ficció. Però, la podem continuar considerant així? Quan es va estrenar la pel·lícula, la flaire de la intel·ligència artificial (IA) es percebia de molt lluny i pensar que un dispositiu d’aquesta mena ens pogués acompanyar en el dia a dia i, sobretot, que pogués arribar a evolucionar i aprendre de forma ràpida en la seva relació amb els humans semblava un horitzó llunyà. Doncs el que se’ns planteja a Her va per aquest camí: una relació d’amor entre un home i una unitat d’IA dissenyada per a relacionar-se en entorns socials. Joaquin Phoenix ens ha demostrat els seus dots camaleòniques (comparem el seu treball d’actor a Sisters Brothers, 2018, a Her i al que tindria a Joker el 2019) i aquí vola alt interpretant a un home introspectiu que travessa una crisi personal i cau rendit davant la companyia intensa i contínua que li ofereix un robot, davant la soledat que viu en el seu entorn immediat. La pel·lícula ofereix moltes reflexions per a treure’n suc, però jo em quedo amb la contradicció que ens mostra quan veiem que Theodore, el protagonista. Mentre treballa fent d’escrivent per a aquelles persones que han de donar notícies difícils (ruptures sentimentals, absències…), actua com a impostor en les comunicacions que haurien de ser més íntimes i personals. I, per altra banda, busca el contacte més humà en la màquina. Davant de la seva soledat Theodore troba la companyia més íntima en el robot.

Aquests dies, sembla que vivim un ressorgiment de la carrera cap a l’espai: la missió Artemis II vola cap a la lluna i sovint fa la sensació que la voluntat real dels que l’envien és que mirem al cel, on encara hi ha una mica de bellesa, per no mirar la tristor que envaeix la terra. Potser ens hem de fixar en el somni d’un robot, o la paraula càlida d’una IA. Potser l’esperança i la solidaritat ens l’ha de recordar la màquina a qui nosaltres vam ensenyar. Quan miro el nou coet no puc oblidar aquella vinyeta de “El Roto”, de fa ja força anys, que deia “Tan cerca de Marte, tan lejos de sí mismos”.

Raimon Soler
Advocat i cinèfil
@SolerRaimon