L’Eixample resta un altre cinema als seus carrers. Un altre perquè, en aquests anys, hi ha hagut més pèrdues significatives com el Club Coliseum, el Casablanca Kaplan o l’Alexandra entre d’altres. El Comèdia del passeig de Gràcia ha abaixat persiana després de més de seixanta anys d’història. Les sales estaven ubicades al Palau Marcet. Un edifici construït per l’arquitecte Tiberi Sabater l’any 1890.
Els espectacles van arribar al Comèdia després de la Guerra Civil. Primer, va funcionar com a teatre, la primera obra que s’hi va estrenar va ser Aves y pájaros, una apologia del franquisme. L’any 1960, el teatre es va convertir en cinema. La primera pel·lícula que s’hi va projectar va ser Un grito en la noche. El cine Comèdia va tenir un inici extraordinari que, amb el pas del temps, es va anar apagant fins a tancar-se.
Com a veïna de l’Eixample, he crescut veient un ampli ventall de pel·lícules al Comèdia. I ara, penso acomiadar-lo de manera especial. Decideixo portar la meva filla gran, per primera vegada, al cinema. Em sembla una bona manera de retre homenatge al seu espectacle.
És divendres. A la sortida de l’escola, agafem un taxi per arribar a la projecció de Wonka. Ella, que té sis anys, em mira amb ulls com a taronges. I em fa: “Però com se t’ha acudit aquesta idea mama. ¿Així, de sobte? Em fa molta il·lusió que em portis al cinema”.
Ens asseiem a les butaques. Li poso la jaqueta doblegada a sota perquè pugui veure bé. Per sobre del perfil del seient del davant. No es pot creure que la pantalla faci aquella mida. I quan comença la pel·lícula, li estranya que les persones, que a la televisió es veuen diminutes, multipliquin per tres la seva mida. Per descomptat, no poden faltar les crispetes. De colors i amb sucre. Molt adients per veure Wonka, un film fantàstic musical basat en la novel·la infantil Charlie i la fàbrica de xocolata, de Roald Dalh. Amb la història de Willi Wonka en els seus primers i difícils dies de xocolater diem adéu al Comèdia.
