Cançons amb botifarra

La Maria Rosa, una veïna de la meva àvia, canta tot el dia pel celobert, cuplets, cobles, tangos. Altres veïnes canten al replà, on les portes estan sovint obertes. Eren els anys 50 del segle passat i cantar acompanyant les tasques domèstiques era habitual. Això passava a la travessia de Sant Antoni, al carrer de Gràcia on avui hi ha el Centre Artesà Tradicionàrius. Quan jo era petita, vint anys més tard, encara sentia la seva veu forta i no sempre afinada.

El cant ha acompanyat durant segles el treball i la festa de les classes populars. Es cantava per marcar el compàs i fer menys feixugues les tasques del camp, com ara el batre, l’esterrossar o l’aplegada d’olives. Es cantava per fer gresca, per adormir els infants o fer bugada; es cantava per festejar les noies i per fer crítica dels poderosos. Es cantava per lloar sants i demanar-los favors i fins i tot hi havia cançons a les vetlles de difunts.

Les cançons de batre, per separar el gra de la palla, són potser les més antigues. Es feien a l’era durant el mes de juliol i la feina era força pesada. “Al juliol no bat qui vol”, diu la dita. Si teniu ocasió d’escoltar-ne, veureu que la semblança amb cants àrabs fa evident les arrels comunes, compartides a bona part de la Mediterrània.  L’estil de vida que articulava aquesta tradició oral de cultura popular ha desaparegut en bona part, però hi ha un corrent d’artistes que han recollit i recullen aquesta herència immaterial tan valuosa per saber qui som i d’on venim.

L’edició del Tradicionàrius de les Terres de l’Ebre, que se celebra fa més de trenta anys a finals d’agost a Roquetes, enguany ha convidat un dels exponents més valuosos de la música tradicional del País Valencià: en Pep Gimeno, el “Botifarra”. El nom fa gràcia, com la majoria de cantadors de jotes a qui se’ls coneix pel malnom, però Gimeno fa més de 40 anys que recull cançons tradicionals viatjant, entrevistant i enregistrant centenars de persones grans que encara recorden les cançons. Principalment, es tracta de dones que li han cantat jotes, malaguenyes, granaïnes, albaes, quintos, entre altres.

Les malaguenyes i les granaïnes van arribar a les terres valencianes a través dels jornalers andalusos que venien a treballar en la construcció del ferrocarril o a l’horta. Les albaes, encara vives en moltes festes populars (a Catalunya en diem rondalles, cançons de ronda), es cantaven a la nit i fins a l’alba, moment indicat per poder fer lletres picants o satíriques; els quintos els cantaven els nois que anaven a fer el servei militar i passaven pels pobles per recollir calerons i fer-se una paella.

Cantar per divertir-se, per criticar els poble veí, cantar per fer la vida una mica més alegre, cantar per espantar tristeses, cantar per suportar la duresa del camp, cantar per sentir-se comunitat.

Quan ara, espectadors del segle XXI, escoltem aquestes cançons, alguna cosa ens connecta amb la nostra història, amb besavis i rebesavis a qui no hem conegut mai, però amb qui sentim un lligam, que ens vincula a la terra, al paisatge, a un país que s’eixampla fins als límits que marca parlar la mateixa llengua, sigui a Mallorca, València o Catalunya.

¿I avui hem deixat de cantar? Cantem encara als camps de futbol, a la dutxa, en corals, cantem a missa i potser per Nadal. Cantem en un concert quan el cantant calla i ofereix el micròfon al públic. Quina potència té cantar junts! Sí, cantem però molt menys. Recuperem el cant, el tradicional i el modern, el solitari i el compartit. Perquè el nostre món està farcit d’angoixes i ja se sap: Qui canta, els mals espanta. I com a mostra, us deixo un trosset de jota tortosina i una recomanació: ‘La malaguenya de Barxeta’ d’en Botifarra: imperdible, de debò.

La jota ve de València
segons la història diria
A Catalunya i Mallorca
i Aragó va arribar un dia
però a les Terres de l’Ebre
li vam donar l’alegria.