Josep Otón, explorant la profunditat quotidiana amb els ulls ben oberts

El reconegut professor Josep Otón està atent a la realitat, reflexiona, contempla i comparteix les meditacions que cuida a través dels seus escrits. A vegades Déu es fa pròxim en les més diverses realitats del nostre entorn sense que ens adonem. És el que ens explica a Cruzando Fronteras pel que fa al seu nou llibre Despertar. La mística de lo cotidiano, publicat per l’editorial Sal Terrae. Podem transitar per la vida amb els ulls tancats, inconscients de la profunditat d’allò que esdevé. No obstant això, la mística és una invitació a contemplar amb els ulls oberts cada eventualitat. Amb diferents exemples, el pensador català ens posa davant figures de la talla de la filòsofa Simone Weil, que recorre a l’exemple d’Ulisses per a descriure l’instant en el qual l’ésser humà pren consciència de l’autèntic valor del real.

Per a l’autor, l’art de l’escriptura, que a vegades pot ser un artifici o una evasió, aspira a ser un autèntic catalitzador que intensifica la nostra mirada. D’aquí ve que el llibre de què conversem ens ofereixi reflexions escrites al fil del transcórrer del temps, de les estacions, de dates assenyalades i notícies. En aquests temps tan accelerats resulta urgent reprendre la senda de la contemplació per a despertar al real.

Durant l’entrevista, intervé el jesuïta Daniel Cuesta, que li demana algun consell per trobar a Déu també en el descans. Necessitem descansar per a aquesta trobada, canviar d’activitat, ser capaços d’extreure la lliçó del temps: “Amb el pas de les estacions, la naturalesa ens ensenya a acollir el cicle de la vida. Per molt que ens obstinem, l’hivern durarà el que hagi de durar. I gairebé sense previ avís, la primavera irromp en la nostra vida. El dia s’omple de llum i els camps s’engalanen amb un esclat cromàtic”. Així mateix, se’ns convida a peregrinar. Sortir de la terra on hem nascut pot ser un drama, càstig o maledicció, fins i tot un gest de banalitat. El cas del pelegrí és diferent: sortir de la nostra terra per a explorar l’interior.

No s’oblida el nostre pensador de reflexionar sobre la intel·ligència artificial. Davant tant de desenvolupament, potser el gran repte no és saber buscar, sinó saber trobar. D’altra banda, reivindica el fet de normalitzar la fe. Destaca el testimoniatge de Keylor Navas que, naturalment, expressa la seva fe en una societat que la viu com una anomalia. Ens fa caure en el compte que alguns temes actuals, com el bullying tal com ara coneixem, venen des de lluny. Un crític literari li va preguntar a Hans Christian Andersen si tenia al cap escriure una autobiografia. L’escriptor ja l’havia escrit: ell era El patito feo, un text resilient, si més no. No podien faltar així mateix els murs de la por que envolten el nostre món. Otón ho té clar: les barreres no sols no ens rescaten de la por, sinó que l’acreixen considerablement.

Empra la metàfora del plàstic que li dona bon joc per a expressar que vivim en la cultura del transitori. Denuncia com el planeta defalleix perquè els éssers humans hem abandonat els ideals que ens defineixen i preferim ser una espècie depredadora. En aquest volum, el professor Otón aterra en el dolor: el d’Àfrica, el d’Ucraïna i tants llocs del món, molts d’ells abandonats a la seva sort i oblidats.

Josep Otón ha participat recentment en l’Encuentro Nacional de Laicos sobre el Primer Anuncio, amb un taller entorn del fenomen de la increença. S’estan donant unes condicions inèdites: abans es tractava d’evangelitzar a persones d’altres religions, ara estem davant la novetat de donar a conèixer la Bona Nova als no creients. Reconeix l’hivern eclesial que està vivint Europa i encoratja a la conversió al camí sinodal: “Es tracta d’escoltar, d’atendre als altres en les seves necessitats reals, actuals. A través d’aquesta escolta podrem redescobrir i reactualitzar la nostra vocació particular, és a dir, el carisma eclesial que ens permet servir el món d’avui en les seves necessitats”.

En aquesta obra es tracta de fer al mateix temps un pont entre la fe i la cultura. D’aquí ve que es valori la feminitat, el model de María, en pràctiques com el mes de maig. I ens parli de “pressentiments”, des d’escruixidores experiències de tendresa i solidaritat, per expressar l’abraçada de Déu a la humanitat. Bonica manera de posar amb noves paraules a una festa de tanta nissaga a l’Església com la del Cor de Jesús. Finalment, destaquem la inclusió de la música actual amb temes com «Jerusalema» o la bonica interpretació que fa Rosalía de sant Joan de la Creu a «Porque es de noche».

El dominic José Antonio Solórzano fa en el programa una valoració d’aquest últim títol del nostre filòsof. Manllevant unes paraules del Mestre Eckhart ens recorda que “Déu està a casa. Som nosaltres els que hem sortit a passejar”. Es pot sortir a passejar per molts motius, entre altres, com fa Josep Otón, per prendre el pols a la vida. En l’aventura del viure o estem vigilants o perdem veritablement el bategar del Cor de Déu. Aquest llibre ens ajuda a romandre desperts.

Fernando Cordero Morales
Religiós dels Sagrats Cors i periodista
@FernandoCorder7