Discografia històrica sobre música religiosa

El fil encetat en anteriors articles entorn d’enregistraments històrics i de referències d’algunes grans obres de la història de la música, afegeix un nou capítol. D’una banda, la Missa Solennelle, de Rossini, editada pel segell Hyperion, recull la versió original de 1864 per harmònium, dos pianos i cor de 12 membres. Estrenada a casa la comtessa Louise Pillet-Will, a qui Rossini va dedicar aquesta missa designada per ell com “el darrer pecat de vellesa”, es tracta d’una de les millors aportacions musicals a la litúrgia catòlica per la seva raresa i barreja de religiositat domèstica amb un cert regust tràgic. Uns trets que Robert King remarca en una lectura comunicativa, d’energia latent i un control de dinàmiques que perfila les seccions i en contrasta eficaçment les parts. Especialment en els passatges íntims. A més, també punts de recerca filològica com explica el mateix director a les notes del llibret on, per cert, també justifica algunes particularitats de pronunciació del llatí seguint fórmules vigents a la segona meitat del segle XIX. D’aquesta manera, explica la conversió de certes “u” en “i” a la francesa, com succeeix en “Oh salutaris”, pronunciat “Oh salitaris”, en el fragment homònim que inicia la soprano Carolyn Sampson, de cant refinat. El cor, amb més presència de les veus femenines, ofereix uns resultats matisats, cohesionats i de perfilada arquitectura musical. Menys convincent resulta el baix Andrew Foster-Williams, linealment i lleument engolat en els aguts amb estretor del registre —Et in terra pax del “Glòria”—, i els tenors, amb un so massa obert en les vocals, de timbre nasal i color característic dels avesats als oratoris i al repertori sacre. D’altra banda, sorprèn el color genuí de mezzo —sense necessitat d’enfosquir-lo— de Hilary Summers.

Hector Berlioz dibuixat per August Prinzofer

D’altra banda, i dins la sèrie “Gold”, el segell francès Harmonia Mundi va reeditar l’oratori L’ Enfance du Christ, d’Hector Berlioz (1803-1869), interpretada per Philippe Herreweghel’any 1997 i que es pot considerar entre les millors referències, al costat de la segona de Sir Colin Davis (Philips, 1976) i la molt recomanable —encara que perfectible— de Mathew Best (Hyperion, 1994). Es tracta d’un Berlioz depurat de manierismes, concebut des de la serenitat i la discreció en un gran treball de conjunt i folgat detallisme. Hi ha molta naturalitat i un ens vinculable a la gran herència polifonista que el músic francès va estudiar. En destaca la magistral elaboració de textures en els passatges corals i l’equilibri de plànols i timbres a l’orquestra. Només per la Marxa nocturna i l’Epíleg, la versió mereix una audició. En aquest sentit, Herreweghe difumina els contrastos externs i interns de l’obra. La configura amb un caràcter basculant entre el drama sacre, l’oratori, la cantata i el salm, dotant-la d’homogeneïtat, espacialitat, organicitat i un repòs contemplatiu que tècnicament fa justícia a les particularitats harmòniques del Berlioz més intimista i subtil. Cal subratllar l’excel·lent prestació de la Chapelle Royale i el Collegium Vocale Gent, així com dels solistes pel seu vibrato i color tímbric velat.

Albert Ferrer Flamarich
Musicògraf i historiador de l’art
@AlbertFFlamari1