En la redescoberta de José de Baquedano

En ocasió del Xacobeo 2021-22 i la col·laboració del Centro de Estudios Europa Hispánica (CEEH), l’agrupació La Grande Chapelle, dirigida per Albert Recasens, va dedicar una investigació puntera al navarrès José de Baquedano (1642-1711) i a la seva etapa com a mestre de capella de la catedral de Santiago de Compostel·la. El segell Lauda, un dels més prestigiosos de l’Estat i reconegut internacionalment, recull en aquest disc una altra aportació al repertori barroc espanyol amb totes les credencials de rigor, profunditat, criteris històrics i interpretatius des de la vessant filològica i documental que posicionen la formació i el seu director com un referent en la matèria; tot i que, potser, no tan mediàtics com altres formacions.

Del centenar de peces conservades d’aquest període, els manuscrits de les quals havia de llegar a la seu gallega segons el contracte, n’han enregistrat deu en llatí que configuren una selecció de motets, psalms i lamentacions vinculades a la Setmana Santa. Algunes, per cert, en primera gravació mundial i altres en revisió. Entre aquestes se n’hi troben algunes dedicades a la devoció mariana com Assumpta est Maria i Interveniat pro nobis; mentre que altres pertanyen a celebracions cristològiques com Senex puerum, associada a la presentació de Jesús al temple, i Viri Galilei, a l’Ascenció. Aquestes a vuit veus, davant de Laudate Dominum que és a dotze veus. Totes són compostes a partir del seu nomenament l’any 1681, excepte el psalm de difunts Domine, ne in furore que data de 1674, i generalment a doble cor amb acompanyament en una clara pervivència de la policoralitat del segle XVII, tal com recorda el mateix director i investigador Albert Recasens en les excel·lents notes de carpeta que ofereixen les claus històriques i musicològiques per a comprendre aquesta fonamental recuperació de música espanyola del tombant del segle XVII al XVIII.

La recreació de La Grande Chapelle és austera, ortodoxa, expositiva i un punt sedant en l’homogeneïtat idiomàtica, així com en la sensació d’haver-hi un pedal o bordó que amalgama i conjunta les veus. Pel que fa a les textures, la diferenciació de les veus —fins i tot les intermèdies— atorga espacialitat a les peces, tant en els passatges polifònics amb contrapunt imitatiu com en les homofòniques. En aquest sentit, la depuració i riquesa tímbriques aporten un ventall matisat de colors que se sumen al poliment del vibrato realçant les dissonàncies, els jocs de simetries i l’amorosiment de les eclosions i cadències, alhora que de les figures retòriques pròpies de l’estil eclesiàstic, els retards harmònics i la fisonomia d’aparent senzillesa i elevació. En bona part, aquesta naturalitat es deu al caràcter isorrítmic i prosòdic d’unes melodies mogudes per graus conjunts i per salts intervàl·lics de curt abast en l’herència del cant pla no exemptes, és clar, de perfilades incursions melismàtiques magníficament articulades en la dicció dels textos i tractades amb una fluència moderada i proporcionada.

L’edició també presenta credencials d’exigència artística i documental: en dijipack amb un llibret ben il·lustrat amb gravats d’època i les esmentades notes de carpeta en cinc idiomes (espanyol, anglès, francès, alemany i italià) precedides amb un article de la investigadora Ofelia Rey Castelao sobre el finançament i de la catedral compostel·lana que, recordem-ho, durant segles, va ser l’arquebisbat més important de la cristiandat. Sens dubte es tracta d’un disc mereixedor dels premis musicals que reparteixen algunes entitats i mitjans de comunicació.

Albert Ferrer Flamarich
Musicògraf i historiador de l’art
@AlbertFFlamari1