Menu
20 de juny de 2025
Mentre passejo per una de les ribes del riu Providence, a la capital de Rhode Island, veig un immens mural a la paret d’un edifici de l’altre marge del riu. Em crida poderosament l’atenció les seves dimensions, la temàtica i el joc de colors en contrast amb un petit rectangle en blanc i negre a manera de retrat antic. És una de les obres de l’artista nord-americà Gaia. Com es pot veure a la foto, la pintura mostra a tot color una jove indígena narragansett, tribu present a Rhode Island, amb la vestimenta actual, mentre sosté una foto en blanc i negre d’una dona amb la indumentària tradicional d’aquesta tribu. És la princesa Redwing, una important activista d’aquest poble. S’entén que aquesta obra mira de reivindicar la identitat d’aquests pobles originaris de Nova Anglaterra, o més concretament de Rhode Island.
Com en el National Museum of the American Indian de Nova York, observo que hi ha una clara intenció de revalorar les cultures nadiues d’aquesta terra, no només en el seu passat sinó també en el seu present. Sembla que avui dia, als Estats Units, hi ha un interès, des de les institucions, a preservar i apoderar els pobles originaris d’Amèrica del Nord, si més no en l’àmbit cultural. Suposo que, com en totes les nacions, amb la seva pròpia incoherència. Els nadius nord-americans, actualment, conformen una minoria amb escassa representació a tots els nivells a la seva pròpia terra. Vull entendre que és un camí que s’està fent i que encara queda molt per recórrer. Sense cap mena de dubte, aquesta percepció que tinc en el meu viatge als EUA es pot extrapolar a qualsevol país d’Europa o a una altra banda del món. Els pobladors colons que envaeixen un poble acaben confluint en una mescladissa cultural, i converteixen els pobles originaris en refugiats al seu mateix poble.
Podria tirar enrere, per exemple, en la meva pròpia identitat com a andalús, i pensar com els tartessis, un poble originari del sud de la península Ibèrica, van ser aniquilats o engolits pels pobles que, posteriorment, van colonitzar la zona. Aquesta identitat del poble tartessi ara es prova de recuperar culturalment, forma part de la nostra essència, el sentiment de formar-ne part a través dels símbols artístics o culturals.
Tot això em fa recordar que la identitat d’un poble es representa en manifestacions culturals. Però, ¿què passa en el cas dels pobles nòmades? La nostra cultura no depèn d’un territori, sinó de l’ésser humà que hi habita. Descobriments recents en el jaciment de Göbekli Tepe (datat l’any 11500 aC) porten a la conclusió que aquests santuaris van ser constituïts per pobles nòmades, caçadors-recol·lectors, i no sedentaris, com es podia pensar. Per això m’atreveixo a dir que la cultura d’un poble sedentari pot estar influïda per l’espai que habita, però no es subscriu només a aquest espai.
Al jaciment arqueològic de Valencina de la Concepción, a Sevilla, una localització d’assentament tardà entre el 3200 i el 2300 aC, s’hi han trobat restes d’ivori asiàtic, tallats i ornamentats a la manera d’alguns jaciments asiàtics. Davant d’aquest descobriment, els arqueòlegs es plantegen dues hipòtesis: pot ser que fossin tallats a l’Àsia o bé hi va haver uns artesans asiàtics que van ensenyar aquesta forma de tallar-los als autòctons.
En resum, em quedo amb la reflexió que la cultura (l’art) és capaç de reivindicar la identitat pròpia de l’ésser humà, sense distinció geogràfica. La cultura ens unifica en un sol poble. I només si entenc que la cultura de la tribu narragansett de l’actual Providence és també la meva pròpia cultura, encara que jo hagi nascut a Sevilla, només quan comprenc que la cultura ens identifica com a éssers humans únics i units, és quan obro la possibilitat d’identificar-me amb la meva pròpia identitat col·lectiva. Mentre no ho entenguem, no deixarem de tenir pobles refugiats a la seva pròpia terra.
Francis Marín
Il·lustrador i director de Col·lecció de llibres il·lustrats Kyrie
@arte.francis.marin
