Un matí assolellat de juliol, dos grans amics, artistes i col·laboradors de Foc Nou com són l’escriptora Olga Xirinacs (Tarragona, 1936) i el pintor Ricard Ferrer (Blanes, 1946) es retroben i dialoguen de forma distesa després d’anys sense veure’s. Ho fan a la sala d’estar de la casa pairal de la tarragonina, rodejada de llibres, quadres i una infinitat d’objectes, i situada al mateix balcó des d’on es contempla la immensitat del mar Mediterrani.
Va ser l’escriptora alacantina Isabel-Clara Simó qui va unir els dos artistes durant les seves respectives trajectòries vitals i, fruit d’aquell contacte, es va establir una relació d’amistat que ha anat nodrint Xirinacs i Ferrer literàriament i pictòricament, tal com revelen en aquest diàleg a cor obert. Aquest és el primer dels aspectes que comenten els dos lletraferits abans que la conversa porti Xirinacs a reconèixer quina és la seva particular concepció envers la religió cristiana.
Finalment, la visió que tenen tots dos sobre la necessitat de mantenir vives les seves grans afeccions artístiques i la que tenen, arribats a l’ancianitat, al voltant de la mort, confereixen aquest diàleg d’elements com ara l’espontaneïtat, la maduresa i la reflexió sobre el crepuscle de la vida. Uns aspectes que embolcallen Xirinacs i Ferrer en una conversa íntima, encisadora i respectuosa davant la grandesa de la història i la petitesa de l’individu.
