Dra. Montse Pérez, voluntària a Santa Anna: “Dormir al carrer fa mal als ossos i a l’ànima”

Viure en situació de carrer sovint vol dir estar al marge de tot. Prou que ho saben totes aquelles persones sense llar que omplen cada dia l’Hospital de Campanya de Santa Anna. Allà no només troben un plat calent o un lloc on guarir-se del fred, sinó la dignitat que dona sentir-se acollides fraternalment per un equip de persones, majoritàriament voluntàries, que les atenen en les seves necessitats més diverses.

Una d’aquestes voluntàries és Montse Pérez, la metgessa que capitaneja un equip de 39 persones organitzades sota la plataforma Salut Sense Sostre. Després d’haver treballat gairebé 40 anys a l’Índia i altres països com a dermatòloga, aquesta doctora jubilada confessa que, tot i haver-se dedicat sempre s’ha dedicat a una professió que l’apassiona, la vocació l’ha sentida veritablement a Santa Anna, a 73 anys.

Fa uns anys, en arribar a aquest hospital de campanya impulsat al 2017 per Viqui Molins, Xavier Morlans i Peio Sánchez, la doctora Pérez es va oferir per a formar un equip d’un metge i una infermera; fins que l’any passat, creient que no hi havia prou amb esperar que la gent anés a la sala capitular de Santa Ana, van “demanar als reis una unitat mòbil” amb la qual poder ampliar els serveis i sortir al carrer a atendre els exclosos de la societat. 

¿Quina feina fa a l’Hospital de Campanya de Santa Anna?

És una feina molt bàsica. Oferim serveis de salut a tots els usuaris que venen a la parròquia, o bé la que ens trobem a altres cues de la fam, que són menjadors socials de Barcelona com el de les calcutes a la plaça Sant Agustí, el menjador del Caliu a Horta, el menjador del Gregal al Besòs, Sant Fèlix d’Àfrica al carrer Sardenya, i ara, des de fa un mes, també col·laborem amb Arrels Fundació. 

Les persones que trobem en aquests llocs, quan fan cua i s’adonen de tot el personal sanitari que està al seu costat, venen perquè estan constipats, tenen grip, els han fet mal, els han atracat, els fan mal els peus de tant caminar, els fa mal un queixal, etc. Però una de les coses que més fan patir és quan venen al matí i et diuen que els hi fa mal els ossos. I és que dormir totes les nits al carrer, sobre un cartró, ha de fer mal els ossos i l’ànima. Nosaltres els atenem, sempre intentant que connectin amb el sistema bàsic de salut. Això seria ideal, però, en la seva majoria, aquesta gent no té un mòbil per demanar una cita o una visita i accedir al mateix sistema bàsic, com la resta. A més, la seva situació realment urgeix. Qui té problemes de salut d’aquest nivell no pot esperar una setmana o quinze dies per anar al metge. Per això, nosaltres sempre intentem donar aquest servei intentant ser un col·laborador molt estret amb la salut pública.

¿En quina posició social queden les persones que viuen al carrer? ¿Hi ha un problema d’invisibilització?

Exacte. Però això també és responsabilitat nostra. Una persona asseguda, demanant al carrer, o dormint a un caixer, ‘molesta’. ‘No fa maco a la ciutat’. Som tota la resta qui els fa invisibles. A banda, també hi ha molta gent que va i ve; que, potser, avui està a Barcelona però que demà pot estar a València o a París. Tenen grans dificultats pel que fa a l’empadronament i, per tant, troben molts problemes per accedir al sistema de salut. Tot i així, soc la primera en defensar que tenim un sistema sanitari excel·lent que permet a tothom, al menys, una primera visita. La resta ja és complica més perquè no pots oferir a tanta gent el servei d’urgències, per exemple.

Vostè va treballar vàries dècades a l’Índia, ¿quines van ser les seves primeres sensacions allà?

Seré sincera, jo el primer cop que vaig anar a l’Índia, per un interès turístic, vaig dir que no hi tornaria mai més. Jo havia idealitzat molt l’Índia, però aquest país l’has de mirar des d’uns ulls molt diferents als ulls del turista, i no hi vaig tornar per treballar fins que van passar uns vint anys.

¿Quina va ser la seva experiència des d’aleshores?

Bé, quan arribes a la Índia et trobes amb un país extraordinari, amb una gent fantàstica, encara que amb les seves peculiaritats, com tothom. En arribar, vaig tenir la sort de poder ajudar aquesta gent i donar suport a la feina que molts estaven fent. Alhora, enfrontar-me a malalties com la lepra no em va sobtar especialment, perquè, als Estats Units, ja havia estat convivint amb un leprós durant tres mesos, i vaig poder traspassar aquesta mena de barrera social que aïlla als que pateixen aquesta malaltia. 

¿Hi ha un problema d’estigmatització?

Exacte, això és el pitjor: l’estigma, el rebuig social, sembla una cosa gairebé normal. El mal que han fet la literatura, el cine, el teatre, la Bíblia. També penso que és més senzill empatitzar amb la gent que pateix malalties com la sida, més que amb la lepra, perquè la sida ens ha tocat a tots molt de prop. Molta gent ha tingut un familiar, un amic o un conegut que l’ha patida. 

Davant d’aquesta mena de situacions deu passar per un procés realment enfortidor.

Sí. Més aviat, jo diria que t’ensenya a relativitzar moltes coses. T’adones que, sovint, pateixes per coses que, en el fons, no tenen tanta importància com pot semblar. Persegueixes il·lusions que són totalment efímeres, no penses la sort que has tingut de néixer on has nascut i de tenir el que tens. Amb experiències d’aquesta mena aprens a valorar molt més la teva pròpia vida i, a la vegada, veus que a la vida humana se li dona molt poc valor. Això també és així. Només fa falta engegar la televisió per veure que la vida humana no té el valor que hauria de tenir. Però, en contrapart, també valores més la teva pròpia vida i el que vols fer amb ella. 

Sobre la gent que ve a la plataforma, a banda de saber com tractar la seva patologia, has de procurar entrar una miqueta en la problemàtica d’aquella persona i comprendre per què està al carrer. Les situacions moltes vegades són increïbles. Hi ha persones que per un problema de salut mental han acabat al carrer, però és que estar al carrer també comporta un problema de salut mental. 

¿Creu que existeix un problema d’aïllament a la societat europea, que aquí creiem que totes les necessitats estan ja cobertes i que no tenim problemes de desigualtat?

Sí, sí, absolutament. I, com he comentat abans, tenim una responsabilitat amb això també. I a la fi, vulguis o no, estem fent de tot això una propaganda que atrau a molta gent que ve d’altres països, buscant una vida estable. I això podem veure-ho cada dia: les pasteres, per exemple, arriben perquè hi ha molta gent que ha rebut aquesta propaganda i ve per aconseguir una vida digna. En canvi, els que arriben aquí, algun cop han arribat a dir-me “vaig al meu país per dir als meus que no vinguin”. 

Per acabar, vull demanar-li per l’abraçada. ¿Quina importància té per a vostè el contacte pell amb pell, en un pacient?

Sí. Tal com t’he dit, a Santa Anna, oferim un servei sanitari molt bàsic. Però el que la gent pot agrair més és una abraçada, i encara ningú no me n’ha rebutjat cap. A més, jo tinc sempre el costum, si més no, de posar una mà a l’espatlla a tothom que s’apropa i ningú me la rebutja. El dia que ho facin, ja m’ho pensaré dos cops amb el següent, però fins ara mai ha passat. Això vol dir que estem molt mancats de l’abraçada. Abraçar una persona és, simplement, fer-li veure que estàs amb ell. Sovint, ve un home que arriba a l’hospital de campanya demanant la seva dosi, que no és tan sols farmacològica. Doncs la dosis que li dono és també abraçar-lo. Les persones que venen al menjador busquen un espai tranquil i segur que no tenen quan estan al carrer o als albergs, on sovint han de conviure amb gent que està beguda. Per a mi el contacte amb la gent és primordial. Penso que això ho hem notat molt durant la pandèmia. També en el cas dels leprosos, costa establir contacte físic perquè ells mateixos estan convençuts de ser contagiosos. I no ho són. Per això és important creuar aquesta barrera.

La salut, aleshores, ¿és un concepte que va una mica més enllà del que sentim?

Absolutament. Parlem sempre de salut com un estat que està lligat al cos. Potser no cal una definició tan llarga com fa la OMS. La salut és el benestar del cos i de l’ànima, de l’experiència.

Jesús Mari Pardo
Estudiant de Filologia Hispànica
@JesusMariPardo