L’hospitalitat com a gest de feblesa fecunda

El cardenal Jean-Claude Hollerich, arquebisbe de Luxemburg, membre del consell de cardenals que assessora el papa Francesc en el govern de l’Església i Relator General de la XVI Assemblea del Sínode dels bisbes, va dir en una entrevista a L’Osservatore Romano: “Em temo que la nostra pastoral parla a un home i una dona que ja no existeixen”. El passat mes de març, en una entrevista per al setmanari catòlic croat Glas Koncila, el purpurat va dir, referint-se als homosexuals: “Si diem que tot el que fan és intrínsecament dolent, és com dir que la seva vida no té valor (…) No pot ser que l’única resposta de l’Església sigui la insistència en el celibat. (…) Per alguns d’ells és possible ser castos, però fer una crida general a la castedat és com si els parlem en egipci. (…) Una persona homosexual sempre estimarà persones del seu mateix sexe. No podem reduir l’homosexualitat a relacions sexuals desmesurades. Aquesta és una forma molt barroera d’entendre la persona humana. (…) Si se’ls demana coses impossibles acabaran desanimades”.

En una llarga i interessant entrevista a l’Osservatore Romano, el monjo benedictí i professor de teologia a Roma durant més de cinquanta anys, Elmar Salmann, fa una anàlisi lúcida i interessant de l’estat del món i de l’Església. En ella recorda com en els anys 40 l’Església era el paradigma i l’horitzó de la cultura i de la política, fins i tot per als qui s’hi oposaven, mentre que en l’actualitat avança inexorablement cap a l’abisme de la irrellevància. Sembla que el cristianisme s’hagi acabat, i això potser ens ofereix una possibilitat de purificació.

La pregunta, potser de resposta impossible, seria: “¿Com viure una religió que pretén ser veraç i veritable, acceptant que és ignorada per la majoria d’homes i dones, sense convertir-se en una denominació sectària, sempre descontenta i autoindulgent?” I encara més: “¿Quina forma de representació institucional hauria de tenir una nova manera de viure i de professar-se cristians? ¿Quina forma de reconèixer la litúrgia i els sagraments, que han de ser humans, però no només humanistes?”. I encara: “¿Com l’home, agnòstic o espiritualitzant, pot trobar un format institucional perquè la religió s’expressi?”

Jesús no va escriure res, no volia ser filòsof de si mateix, ni mestre de dogmàtica ni de moral. Però va donar una empenta, un escàndol, va ser un ferment, i després va deixar actuar l’Esperit. Sense l’Esperit l’Església no hauria existit i no podria existir avui. L’Església, encara que minoritària, tornaria a ser la sal de la terra. Al cap i a la fi, això és el que està intentant fer el papa Francesc. Per descomptat, no hi ha garanties, però nosaltres, com ell, confiem en l’acció de l’Esperit. Una estructura de cristianisme exposat, on la “debilitat” és reconeguda, acceptada, acollida, creuada, per donar naixement a un altre tipus de força transformadora. És la nova frontera de l’evangelització de la societat. Ser fort sense ser poderós. Ser sincer sense ser fanàtic. Tenir sentit per l’estètica sense ser estètic. Tenir sentit de la rectitud sense ser moralista. Ser un, però no sense l’altre. Mai sense l’altre com deia De Certeau, en aquesta recerca per trobar el comportament humà d’una minoria que viu en una nova societat.

El futur d’Occident espera un retorn a la romanitat. És l’espai “un al costat de l’altre”, que va ser l’autèntica fórmula guanyadora dels romans, molt més que les conquestes militars. En aquest sentit, crec que caldria recuperar la romanitat: l’hospitalitat com a gest de feblesa fecunda. L’hospitalitat com a gest de desarmament. Segurament un gest que es veu desafiat per la precarietat, i per això s’ha de corroborar amb la pregària, amb el coratge. Es necessita més coratge per acollir que per rebutjar. El rebuig és una expressió de debilitat.

Com veieu, les paraules del P. Salmann remouen l’ànima. Voldria haver-ho aconseguit amb vosaltres.

Davant la crisi migratòria tant de bo que els cristians tinguem prou coratge per acollir, perquè rebutjar és molt fàcil.