Parlar de gènere amb pau, amor i compassió

El món de l’ortodòxia tant clerical com laica ha deixat anar des de diversos fronts una bona varietat de discursos trànsfobs a causa de la tramitació de l’anomenada “Llei trans” en el Congrés de Madrid.

“Històricament, la transsexualitat ha despertat un gran interès en el camp de les ciències de la salut i de les ciències socials. Encara avui sorgeixen teories que, de manera quasi obsessiva, volen explicar per què les persones trans existim. Per un moment, però, podríem canviar la mirada i plantejar que el conflicte i el debat que genera el fet trans a la nostra cultura és la transfòbia. La qüestió a investigar no seria llavors per què hi ha individus trans, sinó el rebuig social que aquestes persones generen. No serien més els nostres cossos l’objecte d’estudi, sinó la societat i els nostres referents culturals. La pregunta clau seria, per tant, ¿com i per què existeix la violència cap a les persones que viuen identitats de gènere que defugen el binomi home-dona?” (Miquel Missé, Transsexualitats. Altres mirades possibles”, Ed. UOC, Barcelona, 2012).

“La pensadora feminista Donna Haraway ha escrit que la biologia és política per altres mitjans. Aquest llibre ofereix una argumentació ampliada de la veritat d’aquesta afirmació. Estic segura que continuarem defensant les nostres polítiques amb arguments biològics. Voldria que, en el procés, mai no perdéssim de vista el fet que els nostres debats sobre la biologia del cos sempre són debats simultàniament morals, ètics i polítics sobre la igualtat política i social i les possibilitats de canvi. Res menys que això és el que està en joc” (Anne Fausto-Sterling, Cuerpos sexuados. La política de género y la construcción de la sexualidad, Ed. Melusina, Barcelona, 2006).

He volgut començar la meva reflexió amb aquestes dues llargues cites per situar el tema: ¿Qui decideix sobre el meu cos? Vagi per endavant que us recomano vivament que consulteu aquests dos llibres. El primer, escrit per un sociòleg i activista trans, explica en primera persona la seva experiència en les lluites (personal, social, mèdica…) per arribar a ser l’home que avui és. M’agrada perquè, de bell antuvi, situa el món mèdic en el seu lloc, el de jutge que, des de fora, pretén saber millor que un mateix allò que ha de ser i allò que li convé, fins a uns extrems que farien riure si no tinguessin les gravíssimes conseqüències que tenen per a les persones trans.

El segon, escrit per la biòloga, feminista i historiadora de la ciència Anne Fausto-Sterling, explica de forma gràfica i entenedora com la diferenciació sexual (fins i tot la biològica i la física) és una construcció social i política més que no pas una conseqüència de la natura, i a més presenta nombrosos exemples que demostren que els estudis i experiments pretesament “científics” ho són tot menys científics. O que la “natura” o la “biologia” estan fondament influenciades per la ideologia de qui les mira.

Tot això ve a tomb dels discursos trànsfobs que, malgrat els gestos evangèlics del bon papa Francesc, va deixant anar el món de l’ortodòxia tant clerical com laica, des de diversos fronts, fins i tot aquesta revista, en aquesta ocasió a causa de la tramitació de l’anomenada “Llei trans” en el Congrés de Madrid.

Per tant, per una banda, abans de pontificar sobre un grup de persones que pateixen tot tipus de violència, caldria informar-se’n sense prejudicis. Per altra banda, escoltar-les a elles, si pot ser mirant-les als ulls. Estic segur que tant clergues com laics n’han parlat des de la seva pretesa superioritat moral o científica, o des de la ignorància de no haver mirat mai els seus ulls o haver escoltat en directe les seves veus.

Acabo parlant de pau, amb un poema de la bisbessa Rosamonde Ikshvaku Miller, de l’Església gnòstica:

“Que la pau que és més enllà de tota comprensió / sigui amb nosaltres i es mantingui dins nostre. / Sempre ha estat dins del nostre centre, / tant si la hi hem trobat com si no, / malgrat tot el caos del món. / Res no ens pot pertorbar i res no ens pot fer por. / Quan entrem en aquesta Pau, / tot és en pau. / Ens cal caminar-hi i ser-hi, / portar-la amb nosaltres anem on anem, / permetre que la seva presència inoculi tot el que trobem. / En aquesta Pau hi ha Amor i hi ha Compassió. / Que hi hagi Pau en el món i que comenci amb mi.”

Pau, Amor i Compassió, aquesta és la clau!