Jordi Vila-Abadal: “Vaig deixar la vida religiosa perquè l’Església és irreformable”

En Jordi Vila-Abadal i Vilaplana (1926) és un pou de ciència. Proper i simpàtic. El seu interès per la vida i per les persones l’han fet ser una de les millors persones que conec. Va ser monjo de Montserrat i de Sant Miquel de Cuixà. Després de 22 anys de vida monàstica es va secularitzar. Es va llicenciar en medicina i cirurgia i va exercir com a metge psiquiatre.

Va treballar molts anys amb joves amb addiccions a les drogues i va fundar l’Associació d’Ajuda al Toxicòman. Va estar molt implicat en el moviment antifranquista a Catalunya. Fou president del CIEMEN i de la Plataforma pel Dret a Decidir. Ha publicat més d’una dotzena de llibres i el darrer és un assaig que porta per títol De l’ésser humà i la natura. Reflexions d’un agnòstic (Galerada). Ni a ell ni a la seva companya de vida, la Glòria Romaní se’ls escapa res de l’actualitat del món de la cultura.

Què opina sobre la llei d’amnistia aprovada definitivament pel Congrés el 30 de maig?

Aquesta llei és un pas important però sobretot perquè, com sovint dic, és una prova del fet que hem de poder evolucionar la manera de pensar; cosa que ens fa ser sovint millors persones. En efecte, la pretesa justícia espanyola, seguint la llei del més fort a què ens sotmet la natura, va sentenciar malament i va condemnar injustament els fets del Procés. Ara, amb l’amnistia, en lloc de l’aplicació de la llei natural del més fort, s’aplica (o s’hauria d’aplicar) la llei, també natural, del més just, i així la societat esdevindria més humana.   

Què es va emportar de Montserrat i Cuixà que el va ajudar a transitar per la vida?

El costum de pensar en les realitats de la vida i treure’n conseqüències. L’abat Escarré ens deia que cada dia dediquéssim un quart d’hora o 20 minuts a pensar. A més, la nostra formació es basava en l’aristotelisme i el tomisme, és a dir era molt racionalista; i després dels estudis, acostumàvem a passar temporades en altres monestirs o universitats del món per conèixer altres idees i maneres fer. De les realitats de la vida vaig pensar que la més important era la d’esdevenir persona i que això s’aconseguia, sobretot, pensant i estimant.

Com recorda la decisió de deixar la vida religiosa?

Aitana Bonmatí, al final de la primera copa d’Europa, dirigint-se a tothom va dir-nos: “Sigueu capaços de canviar de manera de pensar”. Quan pensem tenim la il·lusió que ho fem ben lliurement i no és veritat: el nostre pensar està enormement condicionat sobretot pel nostre entorn. Ens cal, doncs,  prendre consciència del que som i fem i, si tenim prou agilitat d’esperit i veiem que estem equivocats ser capaços de canviar de manera de pensar. Va ser així que vaig arribar a la conclusió que l’Església és irreformable perquè es basa en arguments d’autoritat i no de raó o d’evidència. Davant d’aquesta realitat vaig canviar de pensar.

Va fer un gran treball amb joves toxicòmans. Què va aprendre d’ells i com ho valora ara que és més gran?

Hi vaig fer un treball de comprensió, empatia i d’ajudar-los a trobar punts de referència que els animessin a voler viure sense necessitat de drogar-se. Vaig aprendre  que el model neoliberal de la societat actual margina moltes persones que, per suportar la seva trista situació, recorren equivocadament a l’ús de drogues.  Ara em reafirmo en la idea que una societat neocapitalista sempre marginarà persones que per sortir de la seva situació acudiran a falsos remeis.

Com enfoca ara la vida com a agnòstic? 

L’enfoco com ho feia abans. És a dir, intentant que el meu fer i ser siguin ètics. Per a mi la natura representa tot allò que existeix (visible o invisible). Per tant també és causa de tot el bo i tot el dolent que hi ha o es fa a l’Univers. A  vegades sentim a dir que la natura no fa res, com si fos l’estora sobre la qual els animals i els humans despleguéssim la nostra vida. Però, ben mirat ho fa tot: des de la claror del dia a la foscor de la nit. Com dic en el meu darrer llibre, pensem que nosaltres també som natura i res més que natura. I si tenim la sort que ens hagi fet prou conscients, la natura a través nostre pot actuar èticament, que és la nostra finalitat, junt amb la felicitat.

El papa diu en el missatge de la “IV Jornada dels Avis i la Gent Gran” d’enguany que cal estar a prop dels ancians  i reconèixer el seu paper insubstituïble en la societat. Què en pensa?  

El Papa té raó. El paper dels avis és insubstituïble perquè els vells no acostumen a trobar-se en el tragí de la lluita diària i poden veure les coses a més distància. La societat els hauria de donar ajudes per poder viure més autònomament sobretot als que no tenen recursos.

Teresa Carreras
Periodista
@teresacarrerasr