Sihem Bensedrine: “La lluita contra l’opressió a Tunísia ha donat sentit a la meva vida”

Sihem Bensedrine, periodista tunisiana i activista per la defensa dels drets humans, va ser homenatjada amb un ram de flors grogues per part de les seves companyes, en tornar a casa el passat 19 de febrer. Flors similars a les que portava a la mà una fidel que va anar a saludar el papa Francesc a la Clínica Gemelli de Roma, quan li van donar l’alta després d’un mes ingressat. Aquell dia, la Sihem va parlar amb Foc Nou des de casa seva, a Tunísia.

¿Ha pogut seguir pels mitjans la sortida del papa Francesc de la clínica?

Estic contenta perquè comença la convalescència a la seva residència al Vaticà. El fet que la seva vida ja no corri perill és una bona notícia i és molt tranquil·litzador. És bo que a poc a poc pugui reprendre les seves activitats. Vaig apreciar molt que declarés que volia que s’acabés la violència ètnica a Síria. I que en l’Àngelus que ens va dirigir quan li van donar l’alta implorés una vegada més el final de les guerres a Ucraïna, Palestina, el Líban, Myanmar, Armènia, el Sudan i la República Democràtica del Congo.

Vostè ha estat sis mesos empresonada a La Manouba. ¿Per què la van detenir?

Vaig ser acusada sense proves. El maig del 2024 em van interrogar en qualitat de representant legal de la Comissió de la Veritat i la Dignitat, organisme encarregat d’estudiar la història del país en anys de dictadura que vaig presidir del 2014 al 2018. Al final dels interrogatoris, el jutge es va negar a exigir l’ordre d’arrest contra mi, tot i que estava demanada pel Ministeri de Justícia. El fiscal va apel·lar aquesta decisió davant la sala d’acusació, que va donar suport a la decisió del jutge i va rebutjar el meu empresonament. Tot plegat va ser una decisió política que va derivar en un cas judicial amb una acusació infundada.

¿Per què va fer una vaga de fam a la presó?

Volia fer sentir la meva veu per la situació d’injustícia per la qual passàvem jo i moltes altres dones, encara que m’hi jugués la vida. El meu estat de salut va empitjorar i em van traslladar a l’Hospital La Rabta, a Tunísia, però la meva voluntat es va mantenir intacta. Vaig oblidar que tenia ja 75 anys i que el meu cos potser no aguantaria el ritme. Des del punt de vista mèdic, vaig estar ben atesa durant els set dies hospitalitzada, però també vigilada per agents de les unitats d’elit que van agafar còpies dels meus informes i violar la confidencialitat mèdica i la meva privadesa.

¿Què va influir en el seu alliberament i per què creu que es va produir?

Jo havia demanat passar la convalescència a la presó. Vaig viure el meu retorn a la presó de dones de La Manouba com un alleujament. Gairebé tres setmanes després em van alliberar. Els casos contra mi encara no s’han tancat i tinc prohibit sortir del país. Soc conscient que la meva llibertat provisional és política com ho va ser el meu empresonament. També estic convençuda que la mobilització que hi va haver a Tunísia a favor meu va influir en el meu alliberament.

Sihem, vostè sempre ha plantat cara al règim dictatorial de Ben Ali. ¿Ha valgut la pena pagar amb la presó?

La lluita contra totes les formes d’opressió a Tunísia han donat sentit a la meva vida i em dedico a aquestes lluites des dels 20 anys. He estat empresonada per Bourguiba, Ben Ali i, més recentment, sota Kais Saied. Els judicis enforteixen la capacitat de lluita i de resistència i conviden a la humilitat. Estic convençuda que les reformes institucionals recomanades per la Comissió de la Veritat i la Dignitat en el seu informe final són més rellevants i necessàries que mai per combatre l’actual dictadura.

Teresa Carreras
Periodista i ex-corresponal de TVE a Brussel·les
@teresacarrerasr