Refugis antiaeris, el ventre de la Terra

Un camp de cultiu agrícola al bell mig de la plana de Tarragona amaga sota les seves pedres incomptables refugis antiaeris construïts durant la Guerra Civil, alguns d’ells situats al costat d’una rudimentària pista d’aterratge feta pel bàndol republicà.

L’ésser humà es refugia per naturalesa: des que és una espècie viva, a l’interior de la mare, fins que compleix una edat i perd facultats per defensar-se tot sol. El refugi és la confirmació que la Terra no és segura per a ningú; per tant, ens refugiem i després naixem, creixem i morim sense haver deixat de refugiar-nos. Refugiar-se és instint de supervivència i de refugis n’hi ha de molts tipus: en forma de ventre, com dèiem; de casa; de països que acullen població del tercer món; de residència; d’església (com a Gaza, on s’acullen víctimes de la guerra), o de túnel subterrani.

La Terra, insegura des dels orígens, posa a l’abast de l’ésser humà el seu interior per trobar-hi escalf i tranquil·litat, com quan la societat civil, durant les guerres contemporànies, ha trobat el mètode més eficaç i econòmic per evitar caure abatut cavant-hi un túnel i creant una arquitectura de salvació on només hi havia sediments. Una arquitectura, però, que no ha mort en molts casos i ha quedat fossilitzada sota terra mentre a l’exterior deixaven de caure-hi bombes del cel i hi rebrotava la vida.

Això és el que continua passant en un poble de Tarragona, Vilallonga del Camp, on diversos túnels antiaeris evidencien que la guerra va posar-hi les seves urpes fa gairebé noranta anys, per bé que l’aeròdrom fet de terra que hi havia a sobre es va esborrar del mapa més tard. Sota les oliveres, els ametllers i els avellaners que hi ha on només s’enlairaven i aterraven avionetes i les bombes queien del cel, uns passadissos foscos i freds s’endinsen als budells de la Terra sense tenir cap mena d’ús. Són, tan sols, un patrimoni del qual senten orgull els seus propietaris i objectes d’estudi per als historiadors de l’actualitat, com ho és Axel Baiget Morreres.

Incomptables entrevistes amb testimonis indirectes i un exercici d’investigació de diversos mesos han portat aquest historiador a voler reconstruir centímetre a centímetre el perquè de construccions com aquestes, en la més gran de les quals hi podien cabre 120 persones. El seu estudi, que el 2023 va tenir forma d’exposició en aquest municipi, va néixer, però, malauradament tard i presumiblement no veurà aviat el punt final: des que es van construir els refugis fins ara, han desaparegut molts testimonis directes i el de Baiget, ara per ara, es converteix en un treball en què les peces per reconstruir-ne el sentit es troben disseminades per tota la península.

Però el que té al seu abast són desenes de metres de formigó armat que configuren un entramat de passadissos, rampes i escales que, en esclatar la guerra, van ser elaborats per paletes, manobres, minadors, pagesos i tota mena de professionals, obligats a dedicar uns mesos de les seves vides a construir un camp d’aviació i, alhora, un espai per a protegir-se (alguns van morir en l’intent). Com les formigues, que treballen sota terra pel seu bé comú, centenars d’homes van perforar el subsòl cercant un reducte de pau en un context bèl·lic. On la llum solar mai no ha pogut accedir, i on, durant un temps, la foscor va conviure amb el soroll dels explosius, la Mare Terra feia, més que mai, de mare, i protegia els seus fills. Com si fos un ventre.

Xavier Pete Vega
Periodista i redactor en cap de l’Agència Flama
@petexavier