Menu
26 d'abril de 2024
Noviolència no és pas un terme nou: el jainisme ha usat ahimsa (terme original de noviolència) com a noció religiosa des del segle VIII a.C. Tal com la comprèn, però, no sols inclou l’acció directa, sinó en especial una manera de viure sense danyar cap ésser viu, el que avui en dia en diem noviolència holística: un tipus de noviolència ètica (basada en principis) que transforma totes les decisions quotidianes cap una vida sense agressió (adoptant el vegetarianisme, el pacifisme…).
Hi ha també una altra forma de noviolència ètica, la sociopolítica, que sense necessitat d’integrar completament la no-agressió en cada decisió, fonamenta la manera de transformar els conflictes en una premissa: els mitjans han d’incloure el fi desitjat. La llavor ha d’incloure l’arbre. La pau no es pot assolir agredint, perquè no serà pau veritable ni definitiva.
Finalment, hi ha una noviolència que podria ser emprada fins i tot per persones que no són pacifistes (aquelles que creuen que la violència pot ser mitjà necessari en alguns casos). Es tracta de la noviolència pragmàtica, que utilitza aquestes estratègies davant dels conflictes bàsicament perquè resulta més eficaç (tal com demostren les investigadores Chenoweth i Stephan amb «Why Civil Resistance Works», un estudi de 323 conflictes internacionals en què els resultats noviolents doblen l’eficàcia dels violents). La posició pragmàtica, doncs, utilitza la noviolència com a simple mètode o eina de lluita.
Totes tres noviolències (la holística, la sociopolítica i la pragmàtica) redueixen el grau de violència dels conflictes, però només en les dues primeres la noviolència s’interioritza en principis. Aquest punt resulta essencial per tenir incidència no només sobre uns fets concrets, sinó també i permanentment en les persones, que són les que protagonitzaran en el futur altres conflictes. La vida és plena de conflictes, i això és bo perquè davant d’ells avancem, creixem i ens arribem a conèixer millor. Però cal aprendre a transformar-los (no fugir-ne, perquè empitjoren), i a fer-ho sense violència, (perquè la violència genera més destrucció). La noviolència, doncs, ofereix aquest camí de desbloqueig dels conflictes, sota l’horitzó de diàleg i reconciliació.
Potser a aquestes altures podem començar ja a respondre a la pregunta «¿de què serveix la noviolència?» Com a cristians, seguidors d’un Jesús que rebutjà sistemàticament l’ús de la violència per a canviar la realitat (Mt 5,44-48; Jn 7,53-8,11; Mt 26,52-54; Jn 18,22-24…), i que oferí estratègies noviolentes davant les injustícies, seria desitjable que poguéssim abraçar la noviolència ètica (sigui holística o sociopolítica) per tal que canviï les nostres actituds de soca-rel, des dels principis més profunds amb què solem viure. Així ho va demanar el papa Benet XVI en el seu discurs de l’Àngelus el 18 de febrer de 2007, quan afirmà: «Per als cristians, la noviolència no és un simple comportament tàctic, sinó més aviat una manera de ser de la persona, l’actitud de qui està convençut de l’amor de Déu i del seu poder, que no té por d’afrontar el mal únicament amb les armes de l’amor i de la veritat». I deu anys més tard ho va reblar el papa Francesc al Missatge per la 50ª Jornada Mundial de la Pau, dedicat a la noviolència: «Ser avui veritables deixebles de Jesús significa també acceptar la seva proposta de noviolència».
Aquesta noviolència inherent al creient l’han exemplificat recentment un bon nombre de catòlics als EUA indignats per les polítiques migratòries. Una de les accions directes van fer-la el passat 18 de juliol, quan es reuniren a la gespa del Capitoli de Washington grups d’acció i pregària que, després de discursos en contra del tracte inhumà als migrants, entraren a la rotonda de l’edifici per resar el rosari amb fotografies de nens morts a la frontera de Mèxic en mans d’autoritats governamentals, i formant una creu humana al terra. L’actuació tingué ressò mundial, perquè la policia del Capitoli va acabar detenint 70 persones. L’acció noviolenta davant de les polítiques migratòries també l’hem viscut al Mediterrani, on davant de l’egoisme de la Unió Europea, vaixells com Open Arms (a càrrec d’Òscar Camps) o Sea Watch 3 (a càrrec de Carola Rackete) han gosat desobeir lleis injustes per salvar més vides i dur-les a un port segur.
Veiem, doncs, com una mirada al món en perspectiva ens desvela, de fet, una noviolència ja bategant i enfortint societats vulnerables, col·lectius víctimes d’opressions, o ciutadanies senceres política i econòmicament ofegades pels seus representants. Naturalment que és molt difícil trobar-la en estat pur, com els minerals. Però tot esforç noviolent en substitueix un de violent, que hauria estat molt més destructiu. Fixem-nos, per exemple, com la desobediència civil de les dones a l’Iran per entrar als camps de futbol o per treure’s el vel empra la noviolència per a la lluita dels seus drets. Aquests casos es coneixen pels mitjans, teixeixen sinergies i aliances entre organitzacions i activistes, consciencien i mouen una roda d’esforç i indignació noviolenta canalitzada cap a més accions i pressió insostenible per al sistema injust.
Quan està ben organitzada, tanta noviolència arriba tard o d’hora a forçar l’abolició de la injustícia. Des d’aquesta clau podem també fixar-nos en els moviments contra el canvi climàtic que Greta Thunberg ha encoratjat des de desobediències minúscules d’unes hores de classe per manifestar- se a la plaça, fins a massius actes de protesta a més de 1.600 ciutats de tot el món, amb milions de persones creant escenificacions, reivindicant decisions polítiques, i conscienciant els mitjans de la necessitat d’una relació més sostenible amb la Creació. O podríem parlar de les manifestacions pacífiques, representacions i reivindicacions de col·lectius LGTBI a Rússia, emprant la lluita noviolenta pels seus drets malgrat detencions, tortures i assassinats d’activistes.
Un altre exemple paradigmàtic ha estat Hong Kong, on després de la terrible repressió que seguí al Moviment dels Paraigües el 2014, col·lectius sencers han après les lliçons i han millorat les tècniques noviolentes tot meravellant els activistes de tot el món: «moure’s com l’aigua», sense acampar en llocs fixos; evitar funcionar amb líders, aplicant ja la democràtica participativa a la qual aspiren; protestes «de codi obert» amb xarxes socials on votar els propers moviments i organitzar- se; substituir el Telegram per tecnologies més efectives en les manifestacions, com el bluetooth AirDrop dels Apple; la invenció d’un llenguatge de signes propi, amb què organitzen el subministrament de recursos dins les multituds; la subvenció per micromecenatge, obrint la participació al món sencer; tècniques per evitar estampides que la policia provocava amb elements contundents com porres elèctriques; maneres de neutralitzar bombes lacrimògenes…
En definitiva, així com en la guerra s’ha invertit durant mil·lenis tantíssimes quantitats de diners per desenvolupar i perfeccionar armes i tècniques, la noviolència es troba també en un procés d’aprenentatge que, malgrat el retard, promet unes formes de transformació de conflictes molt més humanitzadores, originals i centrades en canviar el qui agredeix, no pas en destruir-lo.
¿De què serveix, doncs, la noviolència? Serveixen –o no serveixen– les eines, però els principis no depenen de la utilitat sinó de la bondat. Allò que vertebra i enforteix la interioritat resulta necessari en sí mateix. Els cristians ens apropem a l’estil de Déu en la mesura que practiquem la noviolència de Jesús. Podem experimentar amb ella i iniciar canvis per implementar-la en el dia a dia (suggerim algunes propostes en el nou projecte www.moulanoviolencia.net), per tal que sigui la lògica de Déu i no la nostra la que canviï relacions i conflictes.
Joan Morera SJ
Jesuïta llicenciat en Teologia Biblica a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma
