Eva Fernández: “El camí sinodal ens porta a no tenir por d’obrir les finestres perquè hi corri l’aire”

El papa Francesc aprecia la corresponsal Eva Fernández Huéscar, una de les periodistes més estimades en el Vaticà per la seva autenticitat, honradesa i disponibilitat contínua. També acaba de ser reconeguda per la Conferència Episcopal Espanyola amb el Premi ¡Bravo! de Ràdio.

En el missatge de la recent Jornada Mundial de les Comunicacions Socials, s’hi inclou “l’apostolat de l’oïda”.

Per a un periodista es tan important escoltar el que no es diu com el que t’estan explicant, per això dedico temps a escoltar. No hi ha res com deixar que la gent parli. El missatge del Papa és una d’aquelles joies que els qui ens dediquem a la comunicació hauríem de rellegir periòdicament. Francesc aconsella prestar atenció a la persona que escoltem, a allò que escoltem i a com ho escoltem. En el dia a dia del Vaticà és obligat escoltar si es vol comunicar adequadament la veritat sense distorsionar-la i sense deixar-se endur pel que marquen les xarxes socials i els mitjans de comunicació. Per a no equivocar-me, procuro tenir present una regla prioritària: no perdre mai el respecte per les persones. Estic convençuda que el que facilita una comunicació sana és l’escolta d’aquell que se’ns confia de manera honesta, encara que els nostres pensaments es trobin als antípodes.

¿Quines vindrien a ser les claus que un periodista ha de tenir més a mà per a ser un bon vaticanista?

No existeixen les especialitzacions universitàries per a formar “vaticanistes”. Tret d’algunes excepcions, som periodistes que ens hem especialitzat en notícies del Papa i de la Santa Seu. La clau és dedicar molt de temps a conèixer els racons secrets de la maquinària de la Santa Seu per a proporcionar una informació veraç. La informació religiosa es perverteix si cau en la propaganda o si no promou la llibertat de consciència de tothom. Un vaticanista “malgasta” part del seu temps a verificar notícies que acaben sent falses, i també a convèncer les redaccions respectives de la falta de fonament d’una notícia que els va cridar l’atenció quan la van veure a les alertes d’agències o a les xarxes socials. Una altra clau important: el periodisme que no és constructiu, és destructiu. I, alerta, que n’hi ha molt. També des del Vaticà.

Enmig del ritme frenètic i dels viatges, ¿hi ha temps per a l’anàlisi i la reflexió tranquil·la?

Amb tota l’honradesa, confirmo que hi ha molt poc temps. Avui dia, les redaccions reclamen una rapidesa que no és compatible amb els ritmes del Vaticà. Molt sovint, s’ha de comunicar un document papal de primer rang i de moltes pàgines, i amb prou feines tens una hora de temps per a llegir-lo i preparar-lo. Si, a més, tenim en compte que prèviament cal consultar teòlegs i canonistes experts per a entendre’l, gairebé voreja el miracle que es pugui realitzar una informació ben elaborada. Per això és tan important aprofitar els escassos “temps morts” per a aquesta segona relectura en profunditat. Per a un vaticanista, és habitual tenir sobre la taula de treball una pila de documents, missatges i llibres en la llista de coses pendents. Disposar de temps per a la reflexió tranquil·la s’ha convertit en un dels meus somnis romans no acomplerts.

El Papa ha elogiat la vostra disponibilitat constant per a treballar i deixar que d’altres passin al davant. ¿Quin seria el guardó més especial de la vostra carrera?

Hi ha molts dies que em desperto pensant com n’arribo a ser, d’afortunada, per poder explicar el que passa a Roma i al Vaticà als oients del grup COPE. Ho considero un autèntic privilegi; i poder-ho fer, per a mi, ja és un premi més que suficient. I ho dic de tot cor. Agraeixo el premi, l’estimació i la generositat dels qui han pensat en mi per a concedir-lo. Fa estrany que et premiïn per una cosa que faria igualment, i ho faria del tot a gust. Pel que fa a les paraules del Papa, estic segura que Francesc va aprofitar l’ocasió per a felicitar tantes persones que treballen des de la rereguarda per a aconseguir que les coses vagin endavant. Ells són els imprescindibles silenciosos.

¿Com és Francesc quan tracta amb els periodistes?

Els periodistes més veterans asseguren que el Papa ha canviat la seva actitud amb els corresponsals a mesura que ha evolucionat el seu pontificat. A l’inici, es mostrava més reservat i, amb el pas del temps, a mesura que anava coneixent els periodistes que habitualment l’envolten, ha parlat amb més llibertat. A cada viatge papal, l’avió es converteix en un perfecte mirador per a contemplar-lo. Els periodistes confirmen que, encara que sigui només per uns minuts, el Papa està del tot per cada un d’ells. Tant és les preocupacions que tingui entre mans, en aquell moment l’importa el que li vulguis explicar, i es deixa fer mil selfies entre companys incansables. En la distància curta amb Francesc, el que desconcerta i entusiasma és aquesta normalitat. La darrera vegada que va estar reunit amb un gran nombre de vaticanistes en el lliurament de les condecoracions als degans, ens va dedicar unes paraules entranyables: “Vinc a dir-vos que el Papa us vol, us segueix, us estima, us considera preciosos”, i va afegir una frase que procuro recordar sempre: “La vostra missió és fer el món menys fosc”. Tant de bo que ho aconseguim.

Des de la vostra mirada, ¿quins són els desafiaments que ha d’afrontar el pontificat actual?

Darrerament, es dona per descomptat que Francesc afronta la recta final del seu pontificat, però encara queda feina per fer. El desig del Papa és concloure com més aviat millor tot el que considera que l’Esperit li marca en aquestes llargues estones de pregària que passa a la capella de Casa Santa Marta. Francesc té pressa i, tot i les dificultats de mobilitat, encara manté una agenda esgotadora. Acabem de conèixer els detalls de la reforma de la Cúria, la tasca que li havien encarregat els cardenals quan el van escollir Papa. Possiblement, la major aportació del pontífex a l’Església del nou mil·lenni és la sinodalitat, l’impuls que ha donat a la idea d’Església com a assemblea del Poble de Déu, tot recuperant l’“olor” inicial de l’Evangeli. Francesc sempre mira a llarg termini, li importa la reforma de les persones. Per suposat que encara troba resistències que no li són un fre, sinó una empenta. Sap que ha arribat el moment d’“anar a per totes”. I ho fa. Els propers i complicats viatges a l’Àfrica i el Canadà ho confirmen.

¿Cap a on penseu que ens porta el camí sinodal?

En el viatge a Budapest, em va cridar l’atenció la força amb què el Papa va animar els fidels a involucrar-se en l’evangelització, tot fent seva la frase de l’inici del pontificat de sant Joan Pau II: “No tingueu por!”. Crec que el camí sinodal ens condueix a no tenir por d’obrir les finestres perquè hi corri l’aire, a més d’invitar-nos a tots a posar sobre la taula alegries i desconcerts. En aquest exercici d’escolta, hi descobrirem que la lletra petita de l’Evangeli es troba moltes vegades fora de la bombolla de les parròquies. Jesús caminava amb els seus deixebles a l’encontre de publicans, pecadors, dones marginades, soldats, leprosos. Potser així descobrirem que ens oblidàvem del que és essencial, i es converteixi en una magnífica ocasió d’aferrar-nos a les arrels.

Fernando Cordero Morales
Religiós dels Sagrats Cors i periodista
@FernandoCorder7