Menu
29 d'abril de 2024
Si ara mateix baixés un marcià i veiés que a l’Occident més que desenvolupat hi ha pobresa, i tanta, com li explicaríem?
La pobresa és fonamentalment un fenomen relatiu. No és el mateix un pobre a Occident que als països en vies de desenvolupament. I un pobre a casa nostra, avui, viu molt millor que molts senyors de l’edat mitjana. Segurament no passa fred, menja millor, té més formació. Però és que no vivim a l’edat mitjana. Avui, pots tenir cobertes les necessitats bàsiques i alhora ser pobre.
Què, és, així, la pobresa?
La pobresa és un desavantatge per formar part de la societat. Que no pots accedir als estàndards de salut, d’oci, de seguretat, d’habitatge adequat. Tot això genera marginalitat. De vegades es veu en casos que semblen anecdòtics: quan no pots subministrar als teus fills les vambes que tothom porta a l’escola o les joguines que els altres nens sí que tenen.
És un bon objectiu, doncs, la seva erradicació.
Sens dubte, però com a desavantatge és molt difícil d’erradicar. Hi serà sempre en totes les societats. A parer meu, en la nostra, es deu sobretot a dos factors. D’una banda, el sistema econòmic genera diverses formes d’exclusió, per activa i per passiva. Per exemple, no protegeix prou els exclosos. En part, podríem dir que la pobresa és una decisió política. De l’altra, és fruit de la gestió dels recursos que fan els mercats, tant el mercat laboral com el mercat de rendes. Hi ha gent a les quals se’ls assignen molts menys recursos.
Vostè ha treballat directament la qüestió de la pobresa infantil. Tot i que la xifra ha baixat, encara hi ha un 27,8% dels infants espanyols que viu amb risc de pobresa.
Sí. Cal fixar-s’hi i atendre-ho especialment perquè és on es coven els mals de després. Però sobretot perquè és molt injusta. Perquè és una loteria, toca a qui li toca sense tenir-ne cap responsabilitat. Perquè marca el futur d’aquesta persona (i, amb ella, el de tots nosaltres), no tan sols des del punt de vista econòmic, sinó també en altres aspectes, com els que provoca el mal ambient habitual en una llar amb problemes de pobresa. Acompanyats per les estadístiques, podem afirmar que un infant pobre menjarà pitjor, estarà malalt més sovint i faltarà a l’escola, per exemple. I també és injust perquè no podem ni tan sols fer servir la típica recomanació de “cal que treballis més” o “cal que et miris més el que gastes”.
És injust i diria que també insuportable, com a societat, vulguem veure-ho o no.
És que, a banda d’una injustícia social, has de tenir en compte que la pobresa no ens surt gens a compte, sobretot a la infància. Primer, perquè haurem d’atendre els costos d’aquestes conseqüències. Però també perquè estem perdent talent potencial, generadors potencials de riquesa i també consumidors potencials. Que reduïm substancialment la pobresa beneficia també fins i tot els que tenen una ment més economicista de la societat.
I a Espanya pica més, encara
Sí. Tot i que anem millorant, som dels països on hi ha més nivell de desigualtat i pobresa a Europa. I les rendes baixes es van veure molt castigades per la recessió entre 2009 i 2014. La pobresa, a Espanya, està molt lligada a les rendes del mercat de treball, és a dir, afecta famílies joves amb nens que viuen el que els experts anomenen “baixa intensitat en l’ocupació”, que vol dir, bàsicament, precarietat laboral, de treball molt intermitent. Un dia estàs aquí, l’altre fas unes hores allà i així anem fent. I molta economia submergida. Això fa que no puguis viure mínimament bé, és clar, però també que tinguis dificultats per accedir tant al sistema d’ajuts contributius com els no contributius, tot i el bé que ha fet la recent implantació de l’Ingrés Mínim Vital a Espanya. Viuen molt a la intempèrie i acudeixen més a la beneficència que al sistema públic.
Això em fa pensar en un debat que surt de tant en tant: la beneficència (ja em perdonaran) de les entitats socials ajuda o més aviat perpetua l’statu quo, a la llarga?
Em sembla que hem de distingir entre pobresa i emergència. I sense aquesta estructura d’entitats socials, catòliques o laiques, tindríem tots plegats molts forats. Crec que són un pilar de l’estat del benestar i que la col·laboració publicoprivada és un gran encert. I podem anar fins i tot més lluny que no pas les entitats socials. El treball concertat amb la Fundació La Caixa contra la pobresa infantil és extraordinari. Els mínims vitals els ha de garantir l’estat. I aquest és el camí emprès, també per les comunitats autònomes i ajuntaments amb els increments de rendes mínimes. Però fins i tot quan estigui complet aquest cicle, caldrà comptar amb aquestes entitats perquè sempre hi haurà alguna emergència on l’estat és poc eficaç i, en general, no tindrà mai la flexibilitat de les entitats.
Per anar acabant, quines creu que són les prioritats, ara mateix, en les polítiques públiques contra la pobresa?
Crec que n’hi ha tres: la desburocratització dels ajuts, l’aflorament de l’economia submergida i la política d’habitatge.
El primer cas, per poc que hi hagis entrat, és claríssim. Demanen fer tràmits enrevessats, de vegades electrònics, en hores intempestives.
És que hi ha molta gent que es tira enrere per tots aquests maldecaps. I alguns professionals (pocs, per sort, però n’hi ha) que no ho posen fàcil, tot i que també es queixen de la burocratització. Em sembla que una bona tasca a fer entre tots, tant els professionals com les entitats socials, seria acompanyar a aquests processos, a omplir papers… en fi, a tot això.
El segon repte que vostè proposava era el de l’economia submergida
Bé, tota la precarietat que li plantejava fa una estona se sustenta en bona part en l’economia submergida. Cosa que, a més dels problemes que ja comporta pel que fa a la tributació o la seguretat laboral, fa que moltes persones siguin reticents a demanar ajudes per por a ser fiscalitzats.
I, finalment, l’habitatge.
Potser és la qüestió més urgent de les grans polítiques públiques, com ja surt sovint als debats. Sembla que s’hi estan començant a prendre algunes decisions, ara una mica a l’aire fins que no es decideixi el pròxim govern, perquè una cosa de les que perillen són aquestes mesures. Miri, els pobres, de fet com tothom, tenim costos fixos mensuals. El de l’alimentació, fora de casos puntuals, més o menys està resolt. El de l’educació, els menjadors escolars o la salut, més o menys també. Però el que no està gens resolt és el de l’habitatge. Prima la política de compra, i no poden comprar. I no hi ha prou mercat de lloguer accessible. Calen accions contundents i robustes. I, a més, permetria afrontar un altre problema que tenim com a societat: la dificultat de formació de famílies amb fills. Ja que el cost de l’habitatge és un dels principals factors que decaigui. Ens aniria bé com a conjunt.
Ramon Bassas
Assessor en comunicació
@ramonbassas
Març/Abril de 2024
