Faire face

El barri del Poblenou de Barcelona buit fruit de l'impacte de la pandèmia – Foto: Ajuntament de Barcelona
El barri del Poblenou de Barcelona buit fruit de l'impacte de la pandèmia – Foto: Ajuntament de Barcelona

Diuen que una de les experiències viatgeres més fascinants que existeixen sobre la faç de la terra és la que ofereix el Transsiberià, la línia ferroviària que, partint de Moscou, travessa tota la Rússia oriental fins arribar a la costa de l’oceà Pacífic. Molts dels qui han tingut ocasió de gaudir d’algunes de les moltes variants que ofereix aquesta ruta coincideixen a assenyalar que el Transsiberià no és un mitjà de transport compatible amb la pressa. No en va, triga sis dies a recórrer els prop de 10.000 quilòmetres de què consta el trajecte. Poc després de pujar al tren, diuen, el viatger es cansa de mirar per la finestra i comença a mirar allò que hi ha a dins.

Si em permeto aquesta referència al viatge més llarg del món és perquè, sense ànim de frivolitzar i salvant les distàncies, hi veig cert paral·lelisme amb el confinament a què una bona part de la població mundial s’ha vist sotmesa durant les darreres setmanes arran del problema de salut pública provocat pel covid-19. Un confinament que ha deixat imatges històriques com la del passat 27 de març a la plaça de Sant Pere del Vaticà, on el papa Francesc va fer la benedicció “Urbi et orbi” sota la pluja, amb un ajudant com a única companyia. També hem vist com es tancaven esglésies i com les noves tecnologies es convertien en l’aliat perfecte perquè els fidels tinguessin l’oportunitat de seguir les misses per via streaming. En l’àmbit social, hem contemplat perplexos com la gravetat de la crisi sanitària i l’estat d’alarma decretat pel govern han donat pas a que empreses i institucions de tota mena i d’arreu del territori iniciïn processos d’ERTO per pal·liar l’impacte negatiu del coronavirus.

Entre les coses bones que ha comportat aquesta situació excepcional destaca l’alleujament viscut pel planeta després de la suspensió d’una gran part de la nostra activitat: per una vegada, l’aire s’ha tornat més respirable, els ocells, els peixos i altres espècies salvatges s’han vist alliberades del comportament depredador de l’ésser humà. I no menys insòlita és la vigència que ha recobrat de sobte la novel·la La pesta (1947), d’Albert Camus, una paràbola del patiment humà, del mal físic i moral del món, de la necessitat de tendresa i de solidaritat. Qui havia de dir que hauríem de recuperar sota aquestes circumstàncies al pensador franco-algerià —Premi Nobel l’any 1957—, coincidint amb el seixanta aniversari de la seva mort.

L’expansió del covid-19 ha estat tan imparable que a hores d’ara, els estralls que ha provocat la pandèmia ocupen gairebé la totalitat del nostre pensament. Malgrat això —i conscients que, tard o d’hora superarem junts l’adversitat— en aquest número, que hem hagut de refer sobre la marxa, no ens oblidem d’altres temes candents com l’històric nomenament del cardenal Joan Josep Omella com a president de la Conferència Episcopal Espanyola; la regulació de l’eutanàsia per primer cop després d’anys de debats mancats de serenor i respecte; les reivindicacions de les dones cristianes, que continuaran desafiant l’Església catòlica perquè sigui més paritària, més plural i menys jeràrquica, tot i saber que el camí no serà fàcil.

La pandèmia ens obliga a replantejar-nos els paradigmes actuals. Més enllà de la urgència de les mesures que cal adoptar per evitar més mals associats amb l’actual crisi, no hem de deixar de banda els debats fonamentals. Algunes persones són optimistes i realcen les xarxes d’ajuda mútua que el confinament està generant, mentre que d’altres veuen com es perpetuen deteminades xacres socials. Cal no abaixar la guàrdia i continuar combatent altres virus com ara la desinformació i les fake news, la immediatesa, la superficialitat i el dogmatisme, mals que comprometen com mai la nostra integritat com a societat i ens impedeixen abordar de manera òptima qualsevol debat en relació amb al bé comú.

Des d’aquí ens sumem al dol d’aquells que han perdut éssers estimats pel covid-19. Intentarem continuar endavant amb ànims i il·lusió, conscients que tard o d’hora deixarem enrere el paisatge distòpic que ara veiem des de la finestra d’aquest tren amb destinació incerta. És moment d’apel·lar, novament a la divisa fair face (fer front), reivindicada sempre per Roser Bofill, primera directora de Foc Nou. Salut i esperança.

Jordi Pacheco
Periodista
@jpachecoga

Comparteix

Contingut relacionat