Menu
27 d'abril de 2024
Consciència dels límits: la humilitat
La primera qualitat que cal destacar és tenir consciència dels propis límits, és a dir, la virtut de la humilitat. En aquest citat discurs, el Papa Francesc es refereix a “la malaltia de sentir-se ’immortal’, ‘immune’ o fins i tot ‘indispensable’”[1].
Enfront d’aquesta malaltia, és bàsic subratllar la virtut de la humilitat, la consciència de la petitesa del propi ésser i la necessitat que tenim dels altres per fer realitat els projectes que volem comandar.
Escriu el Papa Francesc: És “la humilitat evangèlica que sap buidar-se de les pròpies convencions i prejudicis per escoltar els germans bisbes i omplir-se de Déu. Humilitat que porta no a apuntar el dit contra els altres, per jutjar-los, sinó a donar-los la mà, per aixecar-los sense sentir-se mai superiors a ells”[2].
Sentir-se indispensable, immortal o immune a l’error o a la fallada és conseqüència de la supèrbia i la supèrbia és pecat capital, un dels vicis més bastament descrits en la tradició moral de l’església.
Consciència del que és essencial: el discerniment
La segona qualitat és la capacitat de discerniment, de separar e et essencial del fet accidental; el que és valuós del que no ho és. Aquest discerniment exigeix treball racional, deliberatiu i aquesta tasca solament és possible si s’interromp l’hiperactivisme i es reflexiona abans d’actuar apressadament. Per això, el Papa Francesc, en el seu discurs critica el “martalisme”, que representa, la tendència a actuar, a fer, a moure’s, sense prestar atenció al que és més essencial.
Diu el Bisbe de Roma: “Una altra malaltia: la del ‘martalisme’ (ve de Marta), de l’excessiva ocupació: o sigui d’aquells que s’entreguen totalment al treball, descuidant, inevitablement, ‘la millor part”[3]. Discernir és bàsic per prendre decisions encertades, per gestionar correctament el temps i els recursos de què hom disposada.
Consciència cordial: l’audàcia de mirar els ulls
El bon curs del sínode demana persones amb capacitat per afrontar les situacions delicades en primera persona del singular, sense refugiar-se en els papers. No es pot sucumbir a l’enduriment de cor, a la insensibilitat o la indiferència a la situació de l’altre; però tampoc pot fugir d’estudi quan hi ha qüestions difícils dins de la comunitat. Cal afrontar-les amb dignitat i serenitat, sense caure en la por.
“Existeix -diu el Papa Francesc- la malaltia de “‘l’enduriment’ mental i espiritual: la d’aquells que tenen un cor de pedra i són ‘rebecs’ (Ac 7, 51-60); d’aquells que, al llarg del camí, perden la serenitat interior, la vivacitat i l’audàcia i s’amaguen sota els papers esdevenint ‘màquines de treball’”.
Consciència del que és nou: hostatjar la novetat
Cal, també, tenir capacitat per hostatjar allò que és nou i llegir-ho a la llum de l’Evangeli.
En els darrers anys, s’ha escrit abundantment sobre els valors de la flexibilitat i de la creativitat en l’exercici del lideratge. El Papa Francesc, es refereix a “la malaltia de l’excessiva planificació i del funcionalisme”[4] que consisteix a liderar mecànicament, a complir sistemàticament protocols i normes, sense atendre els entorns i als actors que hi ha en joc. Cal planificar, organitzar i preveure, però, a la vegada, tenir la suficient habilitat i destresa per introduir novetats, acollir allò que és diferent i generar processos nous per mirar d’obtenir millor resultats. Això requereix audàcia i tolerància a l’error, perquè el més còmode rau a repetir mecànicament processos i protocols de manera rutinària.
Consciència del Tot: comunió orgànica
Perquè el sínode sigui reeixit, cal no perdre la visió de conjunt, la comprensió de l’església com un tot interdependent integrat d’elements que es necessiten mútuament per assolir la visió. Cal cercar el bé comú, la cohesió interna de tots els actors i la comunió orgànica de tots els elements que hi ha en joc.
El Papa es refereix a la “la malaltia de la mala coordinació”, que es produeixen “quan els membres perden la comunió entre ells i el cos esbarria la seva harmoniosa funcionalitat i la seva serenitat, esdevenen una orquestra que fa aldarull, car els seus membres no col·laboren i no viuen l’esperit de comunió o d’equip. Quan el peu diu al braç: ‘no en tinc necessitat, de tu’, o la mà diu al cap: ‘mano jo’, provoquen d’aquesta manera malestar i escàndol”[5].
Aquest sentiment d’unió, de pertinença a un tot més gran és bàsic perquè la comunitat flueixi correctament. Cadascú ha de fer el seu paper, el rol que té assignat, però no perdre de vista que forma part d’un gran tot, d’un conjunt harmònic.
La coherència com a fonament de la credibilitat
Una ombra que cal transcendir és “la malaltia de l’esquizofrènia existencial”. Escriu el Papa: “És la malaltia dels que viu una doble vida, fruit de la hipocresia típica del mediocre i del progressiu buit espiritual que els graus i títols acadèmics no poden omplir. Una malaltia que colpeix sovint aquells que, abandonant el servei pastoral, es limiten a les qüestions burocràtiques, perdent així el contacte amb la realitat, amb les persones concretes. Es creen així el seu propi món paral·lel, on arraconen tot el que ensenyen amb severitat als altres i comencen a viure una vida amagada i sovint dissoluta”[6].
El Papa Francesc ha insistit molt en la coherència com a element bàsic. Solament el qui és coherent és digne de credibilitat i pot exigir als altres unes actituds honestes i conforme els valors de la comunitat.
L’autenticitat només es pot verificar amb els fets. Les paraules poden enlluernar, també les entrevistes televisives i la subtilesa d’un tuit, però solament a través dels fets es pot verificar si l’emissor és autèntic, si hi ha una voluntat transformadora.
Ús responsable i creador de la paraula
Un dels mals que assetja les comunitats humanes és “la malaltia de les xerrameques, de les murmuracions i de les xafarderies”[7] que té la seva gènesi en l’ús inadequat de la paraula, en un ús temerari i irreflexiu que té, com a conseqüència, tota mena de mals.
El Papa exhorta a fer un ús responsable i creador de la paraula. Aquesta invitació encara és més rellevant en algú que comanda o lidera una comunitat, perquè amb les seves paraules pot generar ponts, construir esperança, il·lusió col·lectiva, però, en canvi, segons com s’expressi, genera por, desconfiança i divisió entre els membres de la mateixa comunitat.
“El diàleg -escriu el Papa Francesc- és el nostre mètode, no per una astuta estratègica, sinó per fidelitat a Aquell que mai no es cansa de passar una vegada i una altra per les places dels homes fins a l’enèsima hora per proposar la seva amorosa invitació”[8].
Per a ssolir un clima idoni que faci possible l’acord en les resolucions, és imprescindible un bon ús de la paraula.
“El llenguatge dur i bel·ligerant de la divisió -diu el Papa Francesc- no és propi del Pastor, no té dret de ciutadania en el seu cor i, encara que sembli per un moment garantir una hegemonia aparent, només l’atractiu de la bondat i de l’amor és realment convincent”[9].
[1] Audiència del Papa Francesc a la Cúria Romana durant la presentació de la felicitació de Nadal, el dia 22 de desembre del 2014.
[2] Introducció del sant Pare en la I Congregació General de la XIV Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes (5 d’octubre del 2015).
[3] Audiència del 22 de desembre del 2014.
[4] Audiència del 22 de desembre del 2014.
[5] Audiència del 22 de desembre del 2014.
[6] Audiència del 22 de desembre del 2014.
[7] Audiència del 22 de desembre del 2014.
[8] Trobada amb els bisbes dels EUA a la Catedral de sant Mateu, 23 de setembre del 2015.
[9] Ibídem.
Francesc Torralba
Professor universitari, filòsof i teòleg
@f_torralba
