Fernando Cordero: “La comunicació requereix un pla clar, una aposta decidida i una inversió econòmica”

Fernando Cordero “La comunicació requereix un pla clar, una aposta decidida i una inversió econòmica”
Fernando Cordero “La comunicació requereix un pla clar, una aposta decidida i una inversió econòmica”

Aquesta setmana, amb motiu de la Jornada Mundial de les Comunicacions Socials, Foc Nou pren la temperatura de l’estat de la comunicació de l’Església entrevistant responsables de premsa de diversos àmbits de la institució. Amb una formació sòlida i contrastada, esdevenen la veu de les entitats de cara enfora, assumint reptes col·lectius i tractant de resoldre les mancances que encara arrossega l’Església en matèria comunicativa.

Fernando Cordero Morales (Algodonales, 1971). Capellà i religiós dels sagrats cors i periodista. Ordenat sacerdot al seu poble natal, del qual és fill predilecte, va professar com a religiós el 1991. Va treballar pastoralment, des del 2014 fins al 2018, al Col·legi Pare Damià SSCC de Barcelona. Actualment, viu a Roma, a la Casa General dels SS.CC. de XXX, és membre de la Comissió de Comunicació del Sínode i autor del programa Cruzando Fronteras, difós a Youtube.

¿Per què va estudiar periodisme?

Perquè és la meva vocació i la meva passió. No va ser fàcil, ja que vaig estudiar després de l’ordenació sacerdotal i vaig combinar els estudis amb diversos treballs. Però, sens dubte, exercir la professió, en qualsevol àmbit que signifiqui aportar una dosi d’esperança, és una de les coses que més em motiven i em fan sentir realment viu.

¿Com és la seva tasca com a membre de la Comissió de comunicació del Sínode?

És un treball de servei, que va des de l’assistència fins a diferents reunions d’àmbit global, passant per l’estudi de documents, diàlegs sobre diferents assumptes entorn del procés sinodal des d’un punt de vista comunicatiu, atendre els mitjans, participar en la redacció dels butlletins, etc. És una labor callada però molt interessant, a banda d’estar lligada, també, a grans comunicadors.

Diu el periodista Antonio Pelayo que l’expressió ‘Sínode sobre la sinodalitat’ no és encertada. Que ell diria més aviat Sínode de l’escolta, de la comunió, de la participació… ¿Hi està d’acord?

Potser al principi del procés va ser més complex assumir aquesta nomenclatura, però a mesura que anem entenent i practicant la sinodalitat percebem que el terme no és tan estrany com sembla. Ve a ser una necessitat per a un període històric en el qual l’Església necessita una reforma i una renovació profundes. La sinodalitat ve a ser una nota característica no sols del passat, sinó de l’imminent present.

En el seu Missatge per a la Jornada Mundial de les Comunicacions Socials 2023, el papa diu: “No hem de tenir por a proclamar la veritat, malgrat que a vegades sigui incòmoda, sinó a fer-ho sense caritat, sense cor”. ¿Creu que l’Església està complint amb això quan es tracta de comunicar qüestions relacionades amb els abusos?

Crec que amb el tema dels abusos mai no arribarem a comunicar encertadament perquè és impossible que ens fiquem dins del drama que únicament han viscut i viuen les víctimes. Es pot comunicar amb el cor, amb bona voluntat, tant de bo que sempre amb veritat…, però posar-se a la pell de les víctimes o creure que ja sabem allò que senten pot anestesiar-nos. D’aquí ve que cal ser tan sensibles com el bon samarità de la paràbola. ¿Podem?

Des del punt de vista de la comunicació, com es pot treballar per fer millorar la credibilitat de l’Església?

Actuant de forma transparent i estant disponibles per a aquesta comunicació. Ser realment servidors de la veritat. Això passa no sols en el camp de la comunicació, sinó també en el del canvi que han de generar-se en les estructures eclesials, que passen per aquest procés d’escolta, discerniment i decisions als quals ens emplaça el camí sinodal que estem vivint en aquest moment històric, encoratjats pel papa Francesc. Les excessives cartes, els discursos i el llenguatge críptic que s’emeten constantment des de diòcesis, congregacions i dicasteris…, ¿creu, de debó, que cap jove podria entusiasmar-se amb documents així? Francesc és un mestre en l’art de comunicar, i ho fa des de la senzillesa, la claredat, tocant els cors. Potser un determinat llenguatge revela una forma poc atractiva de viure l’Evangeli. La comunicació requereix un pla clar, una aposta decidida i una inversió econòmica. Necessitem comptar amb professionals que no sols facin un “voluntariat comunicacional”, sinó que puguin guanyar-se la vida dedicant-se a comunicar bones notícies. Faria falta, a més, una major coordinació entre els professionals, i potser el Dicasteri de la Comunicació podria realitzar una funció estimulant i fomentar més les “xarxes”.

Redacció Foc Nou

Comparteix

Contingut relacionat