Menu
8 d'octubre de 2024
Abans d’engegar la gravadora, Inês Castel-Branco ja ha fet una bona xerrada, entusiasmada, parlant del llibre que presentaran, en roda de premsa, la pròxima setmana. Em mostra l’enquadernació, m’explica les il·lustracions i em fa parar atenció als detalls, em parla del disseny i de per què l’han decidit així. M’explica les històries de les quals parla el llibre, i traspua un entusiasme i un amor pels detalls i la feina ben feta encomanadissos.
Les obres que edita (que van més enllà de la idea de llibres), no fan més que rebre premis i mencions: els darrers, el segon premi als Llibres més ben editats de 2022, del Ministerio de Cultura, per a Gràcies, Mare Terra!, i també el tercer premi, per a Temps de Haikus, i la menció especial de ficció als Premis de la Fira de Bologna 2024, també per al llibre Gràcies, Mare Terra!
Avui hem quedat per parlar de com és ser editora de llibres infantils i juvenils, quins criteris segueix per a triar i per què va elegir aquest camp. Durant l’entrevista, el seu entusiasme i vitalitat em faran venir ganes d’embrancar-me en aquest món, perquè la manera com parla fa semblar el més fàcil i interessant del món fundar una editorial puntera en el camp de la literatura infantil i juvenil i rebre un reconeixement darrere un altre.
¿Com una arquitecta acaba fent llibres?
De petita m’agradava crear i dibuixar, vaig aprendre a pintar pel meu compte i vaig fer la primera exposició individual amb 16 anys, també vaig passar per la fotografia. Sempre em van agradar totes les arts. L’arquitectura la vaig triar per ser una carrera molt completa, que dona una visió de coordinació de moltes disciplines: has de ser capaç de dissenyar tant una ciutat com el pom d’una porta. Quan vaig venir a viure a Barcelona, vaig col·laborar dissenyant cobertes per altres editorials i en un moment donat em vaig adonar que sentia la necessitat de controlar tot el procés d’edició. D’aquí va venir la idea de muntar una editorial: la primera va ser Fragmenta i, posteriorment, Akiara.
En arquitectura, allò que dissenyes triga molt a ser realitat, i hi ha molta gent pel mig. En canvi, el llibre és quelcom real, hi intervé el paper, la textura, el format, la composició, l’equilibri, les cobertes. Tot plegat, et permet tenir entre les teves mans un objecte en què hi ha harmonia, proporcionalitat i sentit de l’equilibri .
Els llibres són el primer museu dels infants: són obres d’art accessibles, fetes amb rigor, amb expressivitat i profunditat literària, que sempre m’han agradat. Sento que em realitza molt, que treballo en àrees molt diferents, que totes elles convergeixen i al final queda un producte molt bonic.
¿Com és la feina d’editora?
Em sento com una directora d’orquestra: coordinant tot un equip, fent que tots toquin a l’hora i que donin el millor de si mateixos. La feina d’editora és fascinant, m’encanta aquest fet tan intens de treballar diverses disciplines a l’hora. A vegades tens una idea, una intuïció, un entusiasme, penses “vull fer això”. Els editors tenim la capacitat de veure un llibre quan encara no hi és, tenim una idea i pensem que d’allà podrem estirar. Sento que la meva feina és filtrar, triar, proposar temes i textos profunds i interessants i acompanyar-los de manera gràfica perquè el resultat final sigui coherent amb el que volem. El més bonic és pensar què et demana un determinat text o idea, quins formats. I després, t’has de posar a maquetar, a pensar en el paper, la il·lustració, el tipus de font. És una feina intuïtiva, una recerca constant.
Una característica dels llibres que editeu, a part d’aquesta voluntat preciosista, és que no fugiu dels temes incòmodes: els vostres llibres parlen de la mort, de l’ecologia, del feminisme, de l’exili.
Les petites editorials independents funcionem perquè tenim una línia clara. En el cas d’Akiara, triem fer els llibres que ens agraden, que emocionen, i que tenen una certa coherència. Per això toquem temes com les emocions, la interioritat, però des d’un punt de vista obert. Per exemple, en el llibre Plorem, que l’hem venut en 15 idiomes, parlem d’una manera molt poètica. Cada pàgina és per aturar-nos i pensar-hi. El més bonic d’aquests llibres és que arriben primer als nens, als pares, mares i avis, i després s’escampen: a les escoles, a les biblioteques, a les llibreries. Volem llibres que ens interessin a tots. En acabat, veus que les imatges, les metàfores que fem als llibres, les fem servir tots, i penses. I això és bonic. Així i tot, els nostres llibres no són “manuals per a treballar la síndrome tal”, no els pensem així. Nosaltres busquem una qualitat literària i d’il·lustració que va més enllà.
Sí, i a més, a vegades n’hi ha prou que vulguis fer un sermonet sobre un tema perquè es tanquin en banda. Més val que caigui com pluja fina i que es vagin xopant, ¿no ho creu?
Exacte. Els llibres tenen aquest poder de tocar una fibra de l’ànima: a vegades hi ha temes complexos dels quals no podem forçar una conversa, però obrint-nos a la nostra vulnerabilitat al voltant d’un llibre, podem parlar-ne. D’aquí el nom de la nostra editorial: Akiara: aquí i ara, que estem al voltant d’aquest llibre, poden passar moltes coses. Volem que els nostres llibres tinguin llum pròpia, que tinguin un encant, una profunditat. Per això anem a buscar contes d’altres cultures. No volem un “manual contra el canvi climàtic”, sinó un llibre d’amor i meravella a la natura.
Realment els vostres llibres són el que en el món anglosaxó en diuen un cross-over, no ho creu? Aquells que no se centren en una franja d’edat concreta, sinó que els llegeixen també persones que no estan dins el públic objectiu primari. ¿Potser hem d’educar els infants primer, per a educar a tota la família?
Intentem que siguin llibres intel·ligents, que agradin els infants i ens qüestionin també als adults, que permetin aquesta doble lectura. Un bon llibre ho és per a totes les edats. Es tracta de connectar amb el nen o nena que tots portem a dins. Hem conservat un punt d’espontaneïtat, d’entusiasme, que és bonic. El que és bo és que els petits puguin parlar de temes que els interessen, i fer-ho a la seva mida.
Quan penseu un llibre, ¿com decidiu a quina edat anirà adreçat?
Això de les edats és complicat, els nens i nenes són diferents, i són diferents les circumstàncies en les quals aquests llibres els arribaran a les mans (si estaran acompanyats o sols, per exemple). No m’agrada tallar per dalt, sempre diem “a partir de cinc anys”. Per baix sí que tenim una mica més de pistes, per exemple, pels més petits tenim llibres narratius sense paraules, perquè els nens, a aquesta edat no saben llegir i interpreten les imatges.
D’altra banda, no podem fer històries gaire complicades, però podem adaptar metàfores. Per exemple, el pensament abstracte comença entre els 6 i els 8 anys. Quan el 2018 es va commemorar l’any Panikkar, vam voler adaptar la seva filosofia a la mida dels nens: Vam destil·lar la metàfora de la gota d’aigua a la mida dels més petits, trobant expressions, dient-ho de manera que els infants ho poguessin entendre.
¿Parlem de l’eco-edició, que ara està de moda?
Nosaltres fem eco-edició, i això vol dir que des del primer moment estem en contacte amb la impremta. Primer fem un eco-disseny, que implica pensar la mida de llibre amb què es malbarati la menor quantitat de paper possible. També mirem que el paper sigui reciclat i no plastificat, i això implica pensar les textures, els tipus de paper. També anem a la impremta, fem impressió local, a Barcelona, hi som a l’hora d’imprimir, fins al darrer moment estem recol·locant la intensitat dels colors. Pas a pas, prenem decisions que acabaran definint quin serà el producte final, un llibre de qualitat.
¿Què passa quan els infants arriben a l’adolescència? ¿Per què sovint hi ha un moment en què deixen de llegir?
Jo no em preocuparia gaire, el més bonic és que ells hagin tastat de petits el que els agrada. Es tracta de tenir llibres variats, quan siguin petits, mirar quin serà l’estil de cadascú, cada infant necessita una ficció diferent. L’adolescència és el moment d’estar en contra de tot, i a sobre ara hi ha les pantalles, que no ens ajuden gens. A més, sovint les lectures proposades a les escoles no són gaire adequades. Cal que els professors estiguin al dia, perquè actualment es publica molt, i estar al dia és un esforç que no tots fan. No a tothom agrada el mateix. No cal que tots llegim novel·les. S’han de pensar molt bé les lectures obligatòries, tornem als clàssics, que els han de tastar. No els fem llegir llibres de poca qualitat!
D’altra banda, els docents han de llegir. A magisteri, per exemple, les assignatures de literatura infantil són optatives, i haurien de ser troncals. És molt, molt important que els docents coneguin bé el tema. Si volem que els nens tastin de petits el goig de la lectura, cal que els docents sàpiguen orientar. I per això, és necessari que posem una mica de fre a les pantalles, reservar temps per a això.
Un punt que afegeix interès als vostres llibres és la guia de lectura.
D’entrada, quan demanes als autors que posin una guia de lectura, arrufen una mica el nas. Però després veuen la importància que té. Per exemple, amb l’àlbum de Nasrudin, necessites fer una guia, explicar el personatge, saber el paper d’aquest humor en la cultura. O a vegades, la guia és simplement una explicació de com va néixer aquesta idea, i llegint la guia és com si haguessis anat a la presentació del llibre. Les guies són un acompanyament extra pel llibre.
Ara faré allò tan horrible de demanar-te que em recomanis un llibre de l’editorial. Mira, et recomanaré les novetats: són dos llibres de poesia i un per a preadolescents. Els de poesia, tenim l’Ocell Toc, un llibre molt bonic i juganer, d’un ocell engabiat. És un llibre de poesia sobre la llibertat. També tinc aquest llibre tan femení: El jardí que habites, que parla de la vida d’una dona com si es tractés d’un jardí. I, finalment, Hem hagut de marxar, un llibre adreçat a preadolescents, amb sis històries, tres de dones i tres d’homes que han hagut de marxar del seu país, el camí vital i físic que han fet.
Maria Escalas
Escriptora, música i professora
@MariaEscalas
