La bellesa de l’Apocalipsi

El Beat de Girona, elaborat per la germana Ende, el prevere Emeteri, i l'escriba Sènior
El Beat de Girona, elaborat per la germana Ende, el prevere Emeteri, i l'escriba Sènior

L’Scriptorium de Tábara: l’art com a sínode cap a la unitat

Som a 30 d’octubre de l’any 968 dC. Sobre un escriptori d’un monestir, jau el cos sense vida d’un dels il·luminadors més rellevants de l’edat mitjana, l’«Archipictor» Màgius. Entre les seves mans sosté la seva darrera obra inacabada. Es tracta d’un còdex manuscrit i il·luminat d’una de les còpies del comentari al llibre de l’Apocalipsi, que posteriorment serà anomenat Beatus de Tábara. Rebrà aquest nom per l’scriptorium on es crea, el monestir mossàrab de Sant Salvador de Tábara. Fundat el 878 dC per sant Froilà i sant Atilà. Durant el temps que l’scriptorium del monestir ha estat dirigit per Màgius, es converteix en un dels scriptoria més importants del món conegut. I això és degut al fet que l’«Archipictor»aconsegueix implantar-hi un nou estil pictòric que influirà notablement a tota Europa.

Encara en ple dol per la pèrdua d’aquest gran artista, un dels seus deixebles, el prevere Emeteri, és instat a finalitzar la darrera obra de l’«Archipictor», tot i no haver assolit encara la destresa. L’obra transcendeix l’artista, que se situa com un servent de Déu, amb el qual es fon i s’integra en un misteriós no res, com diria uns 500 anys després un dels poetes místics més importants d’Europa, sant Joan de la Creu. Per això no ens ha d’estranyar que el seu deixeble s’encarregui de finalitzar la seva obra pòstuma.

Per a aquesta bella tasca, Emeteri és acompanyat per una de les monges de l’scriptorium, la germana Ende. Per molt estrany que sembli, a l’alta edat mitjana, hi havia monestirs mixtos.

Dos anys més tard, finalitzen junts el Beat de Tábara. Però l’abat Dominicus té reservat un encàrrec per a aquests dos grans miniaturistes, un nou Beat. És per això que demanarà la col·laboració de l’escriba Sènior. Així, els tres, Sènior, Emeteri i Ende, emprenen aquest nou repte. Aquesta darrera se situarà al capdavant del projecte, fet molt cridaner, ja que és la primera dona, si més no que en tinguem constància, en firmar una obra d’art a Europa. “Ende pintrix et d(e)i aiutrix fr(a)ter emeterius et pr(e)s(bite)”, és a dir, “Ende, pintora i ajudant de Déu. Emeteri, germà i prevere”. Això diuen les darreres línies. I amb gran encert, ja que aconsegueixen crear un Beat d’una tal bellesa que modificarà la percepció estètica existent fins aquell moment.

La creació artística es posa a disposició d’una cosa més gran, una llum que ve del cel, per a il·luminar un món que s’estremeix. No podem oblidar que els Beats il·luminen l’Apocalipsi. El més paradoxal és que aquestes obres, que fins i tot mostren l’Harmagedon, es converteixen en una experiència estètica d’una bellesa extraordinària. Hi ha alguna cosa que transcendeix aquestes obres i que ens porta un missatge incondicional d’Amor i de Bellesa.

Cinc anys més tard, el 975, el general omeia Ghàlib aconseguirà vèncer la coalició cristiana integrada per un nombrós exèrcit lleonès, un contingent castellà i l’exèrcit pamplonès. A prop de Barahona, a la ribera del Duero.

El 6 de juliol d’aquell mateix any, en els límits de la batalla entre els califats musulmans i els regnes cristians, entre barbàrie, destrucció i guerres, un monjo, un prevere i una monja, acabaven d’il·luminar i signar una obra que, canviant la percepció artística, s’anticiparà a l’art romànic. Es tracta del Beat de Girona, una obra que ens parla d’unitat i d’integració artística, amb influències visigodes, sassànides, nord-africanes, carolíngies i musulmanes. D’aquesta manera, el Beat de Girona, amb aquesta barreja de cultures, obre una porta a la llum i al color d’una edat mitjana que se’ns mostra colorista i transcendent, i que, erròniament, encara avui alguns l’anomenen l’edat de la foscor. Així, sense pretendre-ho, aquests artistes deixen un llegat de gran valor per al present: aquesta unitat estilística de diferents pobles, alguns en conflicte entre ells en aquell moment, ens mostra la grandesa d’obrir-se a l’altre i deixar-se tocar per ell, creant una cosa única i bellíssima que, sense aquesta consciència de saber-se l’un amb l’altre, no seria possible.

Francis Marín
Il·lustrador i editor
@rtefrancismarin

Comparteix

Contingut relacionat