Menu
24 d'abril de 2024
Aquest és el segon lliurament de la trilogia iniciada amb Pandèmia i postveritat (2021). El tercer lliurament ja és anunciat, al final d’aquest. Ara, Pigem canvia la lletra, però conserva la mateixa música. Manté també el recurs literari –per lligar el discurs– de començar cada capítol (24 en total) amb les darreres paraules de l’anterior. El leitmotiv dels 17 primers capítols són els riscos que comporta la digitalització com a eina de control humà, amb les conseqüències de l’adopció d’una manera de funcionar que acaba infiltrant-se imperceptiblement en els racons més íntims de cada persona.
Aquesta és la gran victòria de la societat tecnològica: els seus valors –no tant proclamats com inserits en les consciències com un dolç verí–. Així, algunes de les opcions vitals fins no fa gaire vigents socialment, i els valors en què recolzaven, sibil·linament es van transformant en detriment de la integritat i llibertat de la persona. El lucre –primum lucrari– ha passat a ser no sols un objectiu prioritari, sinó l’horitzó absolut de la vida humana. Entre alguns noms il·lustres que l’autor recorda i menciona, és simptomàtic que citi Jacques Lusseyran, una mena de Tirèsies, l’endeví tebà, renascut en els temps de la segona guerra mundial. Enmig dels mals que assalten la condició humana, l’únic que hi veu clar és l’endeví cec, tant el clàssic grec com el contemporani. ¿És un presagi? ¿O potser tan sols és un avís, davant de les amenaces?
A partir del capítol 18 i fins al final, desfilen la indústria farmacològica, els confinaments, els algoritmes, els robots, la hidden agenda, el metavers, la smart city, el transhumanisme. Els dubtes que sembra la lectura poden ser deleteris. Amb tot, en honor de la veritat, crec que cal afirmar que l’autor no és pròpiament, per exemple, un antivacunes, ni discuteix la seva validesa mèdica. Ni és una persona amb la formació específica per criticar aspectes mèdics. El que creiem que persegueix i denuncia és la incidència dels criteris lucratius en la indústria farmacològica... o en altres, que acaben afectant la salut. Inquietant…, però molt més matisat que el llibre anterior, al nostre parer. Potser per això pot produir un efecte encara més convincent. No es tracta tant de fer por mostrant les orelles del llop: més aviat es tracta de buscar-hi remei abans no sigui massa tard. Qualsevol bon humanista (tasca massa arraconada, avui) se sentiria ben d’acord amb el que escriu l’autor en el capítol que clou el llibre amb el record de Gandhi i la «veu» que parla a l’interior de la persona, i que no és el seu ‘ego’. Agustí d’Hipona també s’hi afegiria, suposem. Lluita desigual i en certa forma tràgica entre la persona, amb la seva feblesa i fragilitat, i les forces conjuminades per l’afany de lucre, que volen apoderar-se de tot. Lluita de resultat incert, ve a dir-nos Pigem, però inevitable i gloriosa.
El llibre acaba amb unes pàgines (50!) de fonts i notes, que augmenten el valor referencial del text, amb una Coda en què l’autor juga amb enginy amb les paraules ‘microcosmos’ i ‘microcos’, deixant oberta la qüestió de si la síl·laba perduda (mos) serà allò que es pot mossegar o bé… una mordassa. That’s the question! Finalment, encara, un útil índex onomàstic per trobar més fàcilment els autors de les referències. Poseu-vos còmodes i comenceu a llegir.
Andreu Trilla Llobera
Escolapi, mestre i llicenciat en Teologia
