Menu
20 d'abril de 2025
El 2021, una casa de subhastes francesa va treure a la venda una obra inèdita de Josep de Ribera, ‘lo Spagnoletto’, un dels grans referents del Barroc. La peça consistia en un oli sobre tela de Les llàgrimes de sant Pere. Hi ha qui creu que és la primera d’una sèrie de variacions d’aquesta, variacions que podem trobar en diferents museus del món.
Crida l’atenció la manera com Ribera representa la vellesa sense estalviar cada un dels detalls que evidencien aquella maduresa del cos que avui ens esforcem tant a ocultar. En aquesta representació, hi ha una exaltació de la bellesa durant la vellesa, vinculada a la bellesa de l’ànima.
El concepte de bellesa generalment acceptat va ser establert per l’art grec, concretament en el període clàssic, i aquesta influència ha arribat fins als nostres dies. El cànon de Policlet va marcar aleshores la mesura de la bellesa. D’aquesta bellesa de l’època clàssica, en diria la ‘tirania de l’eros’. Encara avui en dia, ens envaeix la representació de l’eterna joventut; des dels filtres dels selfies fins a les imatges dels famosos retocades amb Photoshop a les revistes d’actualitat, no volem assumir el pas dels anys, fugim de tot el que ens parla del final de la vida a la terra; però fins i tot allí hi ha bellesa.
Després del període clàssic, va venir l’hel·lenístic, durant el qual l’eros va deixar pas a la representació del pathos. Aquest ens retorna als sentiments humans, al patiment, la compassió, la tendresa, la tristesa… passa de la dimensió idíl·lica de l’eros a la terrenal del pathos. La famosa escultura de Laocoont il·lustra aquesta idea. Plini la cataloga com la millor obra plàstica de tots els temps, l’any 77 dC, a la seva obra Història natural. Laocoont va ser un sacerdot troià que va avisar del perill d’acceptar el regal dels grecs, el famós ‘cavall de Troia’, alertat per una visió. L’escultura el representa en edat avançada, envoltat dels seus fills i amb una enorme serp enrotllada al voltant de les tres figures. El seu cos es retorça angoixosament provant de desprendre’s de la serp que és a punt de matar els seus fills i ell mateix. Malgrat l’edat, el sacerdot desplega un cos de perfectes proporcions i musculat, i mostra una aparença més pròpia d’un guerrer que d’un home gran.
Si observem el sant Pere de Ribera, veiem una representació oposada a aquesta idea de bellesa clàssica. ¿Què intenta mostrar-nos l’autor quan representa amb tant de detall els signes del pas del temps? En la representació dels sants, l’heroi no és un guerrer musculat proveït d’unes proporcions físiques que evoquen poder i força física. En ella, homes envellits com sant Pau i sant Pere són els mestres que mostren un altre cànon, el de l’Amor, mostren el poder i la força del coneixement, de la fe.
Podem veure que el rostre de sant Pere, que ha viscut experiències profundes d’amor i sofriment, es gira per a mirar l’Estimat. L’autor representa la vida i la mort a través d’aquella pell envellida. La representació de la vellesa ens convida a un coneixement més íntim de la vida que se sosté en l’evidència de l’Amor de Déu. La vellesa ens despulla de tot i ens trasllada al que és essencial davant de la imminència de la mort.
A més, hi ha un detall esglaiador que dona nom a aquesta obra: els ulls de sant Pere, reflex mateix de l’ànima que el temps no pot canviar, i que estan coberts de llàgrimes que transmeten un amor infinit. Alguns autors anomenen aquesta obra Sant Pere penedit, i d’altres, Sant Pere en llàgrimes. Jo em decanto per aquest segon títol. Ribera hi representa un temps posterior al plor del penediment després d’haver negat Crist tres vegades. Sant Pere va ser estimat i perdonat per Crist, i ara, a la vellesa, vessa llàgrimes de goig en aquest amor. Si observem la composició amb deteniment, veurem que hi ha una línia diagonal que, si la seguim, mostra la història que Ribera ens vol explicar. Comencem pel costat inferior esquerre de l’obra, on veiem les mans junt amb les claus de les portes del cel, detall que ens aclareix que aquest personatge és sant Pere. Si pugem la mirada cap a la dreta, ens trobem el rostre, que ens invita a aturar-nos en cada detall fins a centrar-nos en l’expressivitat dels ulls plorosos, que fan que ens aturem i ens fixem en la direcció de la mirada; i seguint aquella línia diagonal, la mirada s’adreça fora del quadre, i veu allò que no podem veure, el que només veiem amb els ulls de l’ànima, Déu mateix. En situar-lo fora del quadre, tan sant Pere com l’espectador de qualsevol època, compartim la presència divina ara i aquí. Podem acabar dient que Josep de Ribera fa present Déu en aquesta obra a través de la representació del cos i de l’ànima de sant Pere i les seves llàgrimes.
Francis Marín
Il·lustrador i director de Col·lecció de llibres il·lustrats Kyrie
@arte.francis.marin
