Les cartes de Lorenzo Milani: una mirada íntima del mestre

Imatge de Lorenzo Milani assegut entre els seus alumnes | © Oliveiro Toscani
Imatge de Lorenzo Milani assegut entre els seus alumnes | © Oliveiro Toscani

Un grapat de sal a la ferida, això és aquest llibre que no pots deixar quan comences a  llegir-lo. Fa enrogir de vergonya (pròpia i aliena) a mesura que et vas empassant aquestes cent cartes de Lorenzo Milani, el rector de Barbiana (Florència, 1923-1967), crues i tendres alhora. Com deien les àvies: «Si pica, cura». I no he pogut evitar de pensar i desitjar que aquest llibre (com també la Carta als capellans militars, de 1965; la Carta als jutges, de 1965; i la Carta a una mestra, de 1967) fos de lectura obligada en els nostres seminaris i en les facultats de formació de mestres. Es podria ampliar encara a altres persones com les que, per raó dels càrrecs que ocupen, sovint queden aïllades de la realitat i reben informacions esbiaixades, com els caps de les comunitats humanes o religioses. «La visita del papa Francisco a Barbiana no hay que interpretarla como el reconocimiento de que era un santo al que la Iglesia despreció e hizo sufrir mucho. No era a él a quien se rehabilitaba dentro de la Iglesia, sino ella la que se arrepentía», escriu el traductor i editor d’aquesta obra, José Luis Corzo, amb tota la raó del món (p.290). Amb això consona força bé un record personal del mateix Corzo arran d’una entrevista amb don Loris Capovilla, que va ser secretari personal del papa Joan XXIII: «’Mira ese plato’, me dijo, al hilo de tantos hechos de actualidad comentados por él. Era una ceràmica colgada en la pared con la frase: Nondum aurora est [todavía no es la aurora]. Lo había dicho el papa al inaugurar el Concilio [11.10.1962], pero en aquel contexto era más amplio: ¡esto no ha hecho más que empezar! El cristianismo aún está empezando, o quizás, lo vamos comprendiendo poco a poco» (p.298).

L’estructura del llibre és senzilla: primer de tot, una presentació del mateix editor-traductor justificant el seu intent de mostrar «las entrañas» del personatge, ben reflectides en uns textos tan íntims com són cartes personals. Segueix el text de les cent cartes, escollides i traduïdes de l’original italià, cadascuna encapçalada per una molt breu referència sobre el destinatari. La primera, a la seva mare, des del seminari on havia entrat amb vint anys. La darrera, la famosa Carta a una mestra, escrita per vuit dels seus alumnes, quan ell tenia 44 anys. Finalment, uns apunts a alguna de les cartes o personatges receptors: «Memoria viva del traductor en 18 asteriscos». A banda, un índex onomàstic i una ressenya de llibres de pedagogia de l’Editorial Popular.

Amb tota evidència és impossible detallar el contingut de les cent cartes recopilades, tan diverses per molts motius (tema, extensió, to, finalitat, etc.). Però, en canvi, alguna cosa es pot dir sobre la manera d’escriure de Milani, a qui podríem definir com un expert en donar a entendre el que de debò vol dir, encara que moltes vegades usi una ironia sagnant, barrejada amb un humor molt peculiar. Llegir-lo és un exercici fantàstic: una alenada d’aire fresc, un reconstituent per les ganes de viure, un llampec de fe viva, una denúncia constant de les mitges paraules o de les cerimònies de la confusió. Sempre juga net i diu el que cal sense la més mínima cessió a una mala entesa polidesa.

Per als molts que ja coneixen Lorenzo Milani, llegir aquest llibre serà una festa. Per als qui no el coneguin (o poc) serà una ocasió d’entrar a fons en la seva apassionada aventura d’estimar els nois pobres mig assilvestrats a qui deia, en el seu testament: «Os he querido más a vosotros que a Dios, pero tengo esperanza en que Él no esté atento a estas sutilezas y haya escrito todo a su cuenta» (p.261). Un itinerari fulgurant: jueu convers al cristianisme als 20 anys, ordenat capellà quatre anys després, set anys a Calenzano, poble de la rodalia de Florència, d’on va ser exiliat a Barbiana, un diminut poble de muntanya, sense llum ni telèfon ni cap mena de serveis. Ell va fer de la casa del rector una escola veritablement per als pobres i des dels pobres, el primer dels quals era ell mateix. Perseguit pel Sant Ofici i pel seu bisbe, es convertí en figura del just perseguit… sense perdre mai el seu humor mordaç.

En resum, un llibre excel·lent i que cal llegir, tot agraint la bona iniciativa i servei de José Luis Corzo, un escolapi amb cor milanià, creador d’una escola milaniana a Salamanca.

Andreu Trilla Llobera
Escolapi, mestre i llicenciat en Teologia

Portada del llibre «No hemos odiado a los pobres» | © Editorial Popular
Portada del llibre «No hemos odiado a los pobres» | © Editorial Popular

Títol: No hemos odiado a los pobres. Cien cartas en su centenario (1923-2023)

Autor: Lorenzo Milani, José Luis Corzo ed. i traductor

Editorial: Editorial Popular

Any: 2023

Població: Madrid

Pàgines: 320

Preu: 50,00 €

Comparteix

Contingut relacionat