Il·lustrar la guerra: la bellesa en l’horror

L’etimologia del verb il·lustrar té la seva arrel en el llatí illustrare, que vol dir donar llum, posar-hi llum, il·luminar… Anar a l’origen de les paraules pot fer que se’ns desvetlli el seu significat profund. Quan il·lustrem la guerra, posem llum en la foscor.

El 14 de març del 2022, en el seu compte de Twitter, la revista The New Yorker va publicar la portada del seu darrer número, una bonica il·lustració que feia referència a la guerra a Ucraïna. Es tractava d’una de les il·lustracions que l’artista valenciana Ana Juan ha fet per a aquesta revista. La imatge central del dibuix mostrava una mare que, amb les seves mans, aixopluga els seus fills.

Des que, a finals del segle xix, el govern britànic enviava artistes al front de les guerres en les quals participava, han canviat molt les coses. Actualment, un il·lustrador té documentació gràfica de sobres en la qual basar la seva obra sense haver d’anar al front. A la guerra de Crimea, el 1853, ja es podien veure artistes reclutats que dibuixaven enmig de les batalles.

Ens podem preguntar per què, avui, després dels avenços tecnològics amb càmeres fotogràfiques, drons, satèl·lits i altres aparells, encara necessitem pintors i il·lustradors que retratin l’horror. ¿Per què necessitem veure la guerra a través del prisma de l’art?

Ens podríem situar davant del Guernica de Picasso o del quadre El tres de maig a Madrid de Goya, i pensar què fa que un artista decideixi retratar la guerra; ¿quina necessitat en té? Una tal obra transcendirà no només l’artista i la seva posició ideològica en el conflicte, sinó també la mateixa guerra. ¿Què hi ha, de bonic, en el retrat d’aquestes escenes d’horror? ¿Hi ha bellesa en la imatge d’un pare que resa davant del cadàver del seu fill assassinat per un míssil? En definitiva, ¿la bellesa pot explicar alguna cosa d’aquests horrors, que altrament la nostra ment és incapaç d’assimilar?

Quan intento respondre aquestes preguntes, em ve al cap una escena de la pel·lícula American Beauty. En aquest film, hi ha una escena que sempre m’ha corprès. Jane i Ricky observen un fragment de vídeo en el qual s’hi veu com el vent aixeca de terra una bossa de plàstic en una mena de dansa. Ricky descriu la seva experiència quan observa aquest esdeveniment: “És quan vaig descobrir que existia vida sota les coses i una força increïblement benèvola que em feia comprendre que no hi havia cap raó per tenir por mai més. El vídeo és una trista excusa, ho sé, però m’ajuda a recordar a vegades que hi ha tanta i tanta bellesa en el món, que em fa l’efecte que no ho suporto i que el meu cor col·lapsarà”. L’experiència estètica de Ricky fa que pugui observar la realitat d’una manera més profunda.

Encara un altre exemple cinematogràfic: La cabana, d’Stuart Hazeldine, ens recorda la manera com la bellesa retorna l’ànima a aquell que es va quedar instal·lat en l’horror.

Plató descriu que el bé i la bellesa van agafats de la mà, i la bellesa té el seu estatge en l’ànima. Segons això, podem entendre que la bellesa deixa entrellucar els senyals de l’ànima que s’amaga rere l’horror. L’experiència estètica fa albirar aquesta ànima en els llocs on ens pensem que ja no n’hi ha, ens permet observar la realitat des d’una dimensió profunda de l’ànima.

Quan il·luminem la guerra amb una bonica il·lustració, podem entendre que la bellesa és un alè d’esperança que ens recorda que no pertanyem a l’horror. La guerra no pot arrabassar l’ànima als éssers humans. La bellesa ens recorda que, malgrat tot l’horror que puguem cometre, patir o presenciar, aquest no ens podrà desposseir del més profund de nosaltres mateixos. La bellesa és en el món per a fer-nos present aquesta realitat una vegada i una altra.

Francis Marín
Il·lustrador i director de Col·lecció de llibres il·lustrats Kyrie
@arte.francis.marin