Comencem amb entusiasme aquestes col·laboracions, al voltant del programa al canal de YouTube Cruzando Fronteras, trobant-nos a Sant Cugat del Vallès amb l’arquitecte i fotògraf Ignacio Sánchez Zárate, creador de cister.architecture, un espai ple d’artístiques fotografies captades per la seva càmera. Encara que Ignasi no es doni gaire importància, el cert és que és una de les veus més autoritzades en to a l’arquitectura cistercenca actualment, impartint conferències sobre aquest tema a diversos llocs.
La passió per l’art ve des de petit, quan visitava esglésies amb el pare. Per ell, “l’arquitectura monàstica cistercenca es compon de pedra, llum i silenci. Pedra nua, llum neta i silenci eloqüent”. Aquesta frontera espiritual és potser un dels grans desafiaments del nostre temps, ja que ens convida a viure una cadència més assossegada de la pròpia existència des del que és essencial.
¿Què ha de dir l’art cistercenc del segle XII a l’arquitectura contemporània actual? És una de les qüestions al voltant de la qual dialoguem. “El primer que ens indica és que siguem essencials”, subratlla l’Ignacio. El císter va a allò imprescindible, que no hi hagi més elements del compte al monestir. Tot i això, l’arquitectura contemporània, en contrast, està sobrecarregada. L’arquitectura cistercenca, per tant, pot inspirar l’arquitectura d’avui perquè vagi a allò essencial. Una essencialitat ens porta a la bellesa, entesa com una cosa permanent i invariable, coherent a l’hora d’escollir els materials que es fan servir. Els monestirs medievals —i els cistercencs en particular— usen la pedra com a expressió de la seva arquitectura i del seu programa. A la nostra època és difícil construir amb pedra, però hi ha materials més honestos que altres. El formigó, per exemple, massa informe a què donem forma amb els motlles i els encofrats, és un material honest. Els materials, a més a més de les dificultats econòmiques que ens circumden, han de ser el més essencials possible i no s’han de sobreposar. No han de ser falsos, és a dir, no semblar coses que no són. Això xoca de pla amb el món de les aparences, de tant auge a les xarxes socials.
També departim sobre la llum. “És sabut que l’arquitectura cistercenca, en la recerca de la sobrietat i l’austeritat, limitava els vitralls a tons blancs. La llum penetrava pura a tots els racons dels edificis cistercencs”, indica l’arquitecte i fotògraf. Aquesta llum blanca la podem continuar gaudint quan visitem un monestir cistercenc, ressaltant, dia rere dia, segle rere segle, la bellesa de la pedra nua. Reflexionem sobre la puresa de la llum pressuposant que era blanca, però la llum a les valls i enclavaments naturals on s’ubiquen les abadies és plena de matisos. S’impregna de l’entorn i entra sense filtres a l’interior. La persona que és a l’església, refectori, sala capitular, dormitori, etc., està directament connectada amb l’exterior. Es troba en estreta harmonia amb la natura. Sense artificis, sense cap mena de tamís. Per exemple, el nostre arquitecte passejant lentament sobre el terra terrós de l’església de Fontenay (França) ha observat els tons verdosos de les voltes transversals de la nau lateral nord. Verd produït pels arbres exuberants de l’entorn. A més del verd, se’ns brinden altres exemples de color de llum: groc i blau.
Potser una altra manca del nostre ritme de vida és la de l’absència de silenci, que és una de les ofertes més explícites dels monestirs. Per les visites i períodes d’estada a diversos monestirs, l’Ignacio ha experimentat que “el monestir permet connectar més íntimament amb un mateix, amb l’entorn i amb Déu si ets creient”. Només en complet silenci es comença a escoltar. Necessitem el silenci, que pot ser fisicoauditiu, i especialment un silenci d’estímuls al nostre voltant. A partir d’aquí podeu començar l’escolta profunda. El silenci dels monestirs, segons el nostre especialista en císter, “ens fa enriquir-nos i treure’ns de sobre aquesta pàtina que, en el dia a dia, ens embruteix amb les presses, el soroll i la manca de valors. Estar en aquests espai, et permet netejar-te per fora i, sobretot, per dins”.
A més de diversos monestirs als quals ens convida visitar, ens parla de la comunitat de monjos cistercencs del monestir de Santa Maria de Poblet (Tarragona), que disposen d’una hostatgeria interna on es pot passar fins a una setmana de temps seguint els horaris i els àpats de la comunitat, i participant lliurement en tots els oficis litúrgics. Situada a l’interior del recinte monàstic, és una bona oportunitat per conèixer des de dins com viuen els monjos i com l’arquitectura cistercenca del monestir està perfectament concebuda per acollir aquesta vida.
L’Ignacio ens proposa, finalment, una bibliografia per endinsar-nos en l’arquitectura cistercenca. Ens revela quina és per a ell la bíblia del císter: Els cistercencs. Ideals i realitat, de Louis J. Lekai. És un llibre que té al seu espai de treball i que se l’emporta a les visites als monestirs. Un altre imprescindible és la Regla de Sant Benet, que defineix la vida comunitària monàstica. I un volum que els ulls ha obert és Arquitectura gòtica, de Paul Frankl. A les seves cent pàgines introductòries es defineix molt bé l’arquitectura medieval.
He de confessar-vos que abans d’entrevistar aquest apassionat del císter pensava que era un senyor gran, amb vestit i corbata, cabells engominats o directament sense cabells. Em vaig emportar la sorpresa de veure un adult jove ben actual, professional i lluminós.
Fernando Cordero Morales
Religiós dels Sagrats Cors i periodista
@FernandoCorder7