‘As bestas’: la impossible tranquil·litat en un llogaret rural

As bestas és una gran pel·lícula, amb un ritme trepidant i unes grans interpretacions, una fotografia esplèndida i unes localitzacions extraordinàriament reeixides.

Els nous premis Goya d’aquest any avalen la millor pel·lícula de la temporada. Són premis que reconeixen una obra però també una trajectòria, la de Rodrigo Sorogoyen, de qui ja no podem esperar cap mediocritat perquè ens té acostumats a una excel·lència indiscutible. Des de la sorprenent Stockholm (2013) fins aquesta As bestas, passant, entre d’altres, per El reino (2018), retrat impecable de les trames de corrupció a Espanya, o alguns capítols de sèries televisives de gran èxit com Antidisturbios (2020) o Apagón (2022). El mateix Sorogoyen participa en la construcció dels seus guions amb la seva col·laboradora Isabel Peña.

As bestas és una gran pel·lícula, amb un ritme trepidant i unes grans interpretacions, una fotografia esplèndida i unes localitzacions molt reeixides. La història es basa en fets reals succeïts a partir de l’any 2010, quan una parella holandesa que s’havien instal·lat al poblet de Santaolla, província d’Ourense, entra en conflicte amb l’altra família que hi viu, els Rodríguez. En Martin i la Margo fugien del brogit urbà i cercaven la tranquil·litat del petit llogaret rural on viure en pau conreant la terra i comerciant la seva pròpia producció agrícola i ramadera. Però el desenvolupament d’aquesta història genera inquietud perquè proposa un cert maniqueisme, entre bons, molt bons, i dolents, molt perversos. En realitat, i malgrat l’existència d’un bon documental que narrava els fets, Santaolla (2016), Sorogoyen introdueix canvis i ens explica la història d’una parella francesa, Martin i Olga, que s’enfronta amb els vilatans a causa dels interessos generats per la venda de terrenys a una gran companyia energètica que vol instal·lar-hi molins eòlics. Els nostres protagonistes s’hi oposen, participen en el debat dels vilatans, en realitat una altra família i no gaire més, però hi troben una oposició ferotge, especialment de dos germans i veïns seus. La resolució del conflicte serà violenta i no deixarà ningú mai més en pau.

Tal com ho exposa la pel·lícula, la dolenteria dels germans es contraposa a la racionalitat dialogant de la parella. La tensió esdevindrà tragèdia i l’espectador es posarà del costat dels nouvinguts i el seu discurs ambientalista. Tanmateix, i sense voler discutir el discurs ambientalista, ni voler excusar resolucions violentes dels conflictes, em pregunto per la validesa de les raons dels pobladors del llogaret, unes vides difícils a les quals se’ls presenta l’ocasió de sortir de la pobresa i assolir una vida més còmoda i gratificant. La pel·lícula obvia aquesta qüestió, així com la indubtable implicació de l’administració pública pel que fa als conflictes en la utilització del sòl rural i ramader. I en aquest sentit, em sembla que es decanta massa. Al meu entendre, doncs, estem davant d’una pel·lícula que permet debat sobre la seva tesis de fons. Però en cap moment això treu grandesa a una gran producció espanyola molt recomanable.

Antoni Nello
Doctor en moral per la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma