27 de juliol de 2024

Magawa

11 maig 2024

Recentment apareguda, el 12 d’abril, la novel·la Magawa és un nou títol de la col·lecció Morter de l’autor de Blanes. Es tracta d’un relat sincopat, en el temps que va endavant i endarrere cobrint un període que va dels anys vuitanta del segle passat fins ara, i en els escenaris i personatges que apareixen i desapareixen, deixant en el lector un regust estrany, ja que es mou únicament entre el Lumpen fruit de l’emigració, la manca de cultura i l’abús d’alcohol i droga. La descripció, en la qual no s’estalvia res (beguda, drogues, sexe, robatoris i sang vessada) provoca un efecte de saturació, tan sols salvat per algun detall lluminós i esperançador. No volem fer cap espòiler i deixarem que el mateix lector ho trobi. Tan sols aclarirem que el títol respon al nom d’una rata de Gàmbia que va salvar moltes vides, ja que estava ensinistrada a trobar mines antipersones a Cambodja. Però és que en Rata és el malnom dels fills d’una família, coneguts als serveis socials i a la presó, dels quals es descriuen les peripècies fins al final tràgic o absurd. No sabem –però ens ho podem sospitar– si l’autor ha volgut oferir una mena d’oxímoron en relacionar els carn-de-canó amb qui pugui salvar algú en un terreny minat.

La llista de personatges que desfilen per les gairebé tres-centes pàgines del relat és llarga, i no n’hi ha ni un que se salvi de l’ambigüitat de la vida, per bé que les circumstàncies els hagin conduït en un grau o altre a ser unes desferres humanes. Tots tenen un toc de grandesa, malgrat tot, i no deixen indiferent.

No entrem en la valoració literària –no som crítics literaris– però podríem destacar un estil agut que per moments voreja la caricatura. Suposem que la vila de Banyons dels múrids (potser Blanes?) té una bona part de la població que no és de la germandat del tetrabric. El fet de retratar només un segment de la població deu tenir una finalitat que no hem sabut esbrinar amb seguretat (els múrids són la família de les rates, o sigui del Rata). És un al·legat, com s’insinua més d’un cop, contra els benpensants de torn? O ens vol convèncer que tots estem emparentats tan íntimament que ningú pot mirar els altres pel damunt de l’espatlla? O és una confessió d’impotència davant tanta misèria que pot desembocar en un cirerer plantat a l’hort de la casa (ja ho llegireu)? Evidentment, no sabríem contestar i molt endins, mentre llegeixes, s’aixequen moltes preguntes i ben poques respostes. En tot cas, una lectura aspra, però que fa pensar.