La fraternitat de Josep Anselm Clavé

Bo i llegint el llibre 100 coses del món coral, de Meritxell Tarragó i David Puertas, que us recomano de totes totes, em trobo les batusses entre els catalans que al segle XIX feien difusió del cant coral per la via popular amb els cors de Clavé, i els que promovien una cultura musical més elitista, encarnats pels partidaris dels orfeons. Els uns eren menestrals i obrers, els altres, gent de casa bona i cultura burgesa i més elitista.

Però la sang no devia arribar al riu, perquè la cançó potser més coneguda de Josep Anselm Clavé, Les flors de maig, no només forma part del patrimoni coral popular de Catalunya, sinó que fins i tot està representada a la sala del Palau de la Música de l’Orfeó Català. El salze i la nina que s’hi esmenten, junt amb un bust de Clavé, es miren cara a cara amb les valquíries de Wagner i un bust de Beethoven a l’altra banda. Poca broma!

I és que Josep Anselm Clavé, que va néixer el 21 d’abril de 1824, ara fa 200 anys, va esdevenir un punt de referència importantíssim per a les classes treballadores d’una manera que avui ens sembla insòlita: fent-los gaudir del cant coral i de la música. Però al darrere de la inquietud cultural, hi havia moltes altres idees: “Associeu-vos i sereu forts, instruïu-vos i sereu lliures, estimeu-vos i sereu feliços”.

Clavé, fill de menestrals amb dificultats econòmiques, va tenir la sort de poder estudiar música. I la sort, també, de conèixer de primera mà la dura vida obrera. Amb tot, com que patia una afecció a la vista que no li permetia fer segons quines feines, Clavé ben aviat començà a guanyar-se la vida cantant i fent música per tavernes i associacions, espais on no solament es bevia alcohol, sinó que hi corrien el pensament i els anhels per noves formes de vida on l’explotació laboral desaparegués de l’horitzó industrial.

Clavé va ser tota la vida un personatge polifacètic: músic, poeta, periodista, que s’implicà políticament a favor dels liberals, cosa que li va portar més d’un disgust i fins i tot l’ingrés a la presó.

El 1850 va crear una societat coral anomenada “La Fraternitat”, que promovia el cant coral entre la classe treballadora i el seu accés a la cultura. Amb el temps va haver de canviar-li el nom, perquè ja se sap que això de la fraternitat no ha perdut el seu perfum revolucionari, i La Fraternitat es va haver de convertir en la Societat Coral Euterpense. Clavé escrivia cançons, en traduïa d’altres, i les seves corals, que es van estendre amb rapidesa per Catalunya, no només es dedicaven a cantar, sinó que feien ball, promovien la formació i l’ajuda mútua (una llavor del que més endavant seria el mutualisme) i contribuïen a escampar les idees progressistes.

Escandalitzaven especialment els balls i saraus que Clavé va promoure al capdamunt del passeig de Gràcia, no pas perquè s’hi fessin coses immorals o revolucionàries, sinó perquè hi tenia accés tothom, sense la rígida separació per classes. De fet, sí que era revolucionari, sí.

Si us ve de gust conèixer més sobre aquest personatge, us recomano molt un llibre publicat el 2016 per l’editorial Comanegra, que es diu Josep Anselm Clavé. Una vida al servei de la cultura i de la llibertat, i que recull la tesi doctoral de l’autor, Roger Canadell.

No puc deixar de preguntar-me quin seria el llegat musical i cultural de Clavé per a la nostra atrafegada societat catalana del segle XXI, en què el cant desapareix de la vida quotidiana. Perquè només cantem a les corals i a missa. Per la resta, com a molt fem karaokes… Una pena.