19 de maig de 2024

Síria, els rostres de la revolució

7 maig 2024

Aquest llibre va aparèixer el gener d’aquest any 2024 i va ser presentat en públic a la llibreria Altaïr de Barcelona el 13 de febrer. De seguida va cridar l’atenció i va rebre elogis ben merescuts, com una mostra de periodisme “en estat pur”. L’autor va viure al Líban durant sis anys, treballant per a TV3, la Directa, Cadena Ser i altres mitjans, i tocant de prop l’epopeia i la tragèdia de Síria, a ben pocs quilòmetres d’on ell residia. Hi narra l’onada d’esperança que pels volts de 2011 va recórrer de punta a punta el món àrab mediterrani, assedegat de llibertat, obertura i democràcia, amb la posterior persecució per part del règim i dels grups gihadistes que hi van anar sorgint, la implicació mútua dels quals (i de països que hi tenien interessos) també denuncia.

A mesura que t’endinses en la lectura d’aquelles històries de resistència civil al cor de l’Orient Mitjà (és el subtítol), a Síria, històries de vida i de mort, de lluita i de pau, d’imaginació i de resistència, recollides per l’encara jove periodista Oriol Andrés Gallart (Barcelona, 1982), es desferma per dins un veritable tsunami emocional que costa de controlar: a la vegada onades d’admiració, horror, fúria, vergonya pròpia… es van succeint. L’autor en deu haver estat ben conscient perquè n’administra sàviament els elements i les seves dosis a fi que la negror no apagui la llum i la resignació no malmeti l’esperança, una esperança que no té res a veure amb l’optimisme o el pessimisme: és una opció conscient i lliure, que prescindeix de les emocions i genera fidelitat.

Fidelitat. Aquesta és potser la paraula per expressar el pinyol dur d’aquest llibre meravellós: homes i dones que, per lleialtat cap a ells mateixos i cap als altres, prenen opcions personals i familiars d’unes dimensions desmesurades, sense deixar de ser en cap moment humans, amb les mateixes pors que nosaltres, els dubtes que paralitzen i la tendresa imprescindible per a viure. Enmig del caos provocat per un règim tirànic i pels nombrosos grups partidaris de la violència (ideològica i armada), ells i elles romanen, tanmateix, fidels a posicions no violentes, pacífiques, comunitàries, respectuoses amb la llibertat i el diàleg. Promouen la vida civil i l’entesa.

Emociona vivament el testimoni d’aquelles persones, moltes màrtirs massacrades; la seva força interior i la determinació amb què fan front a dificultats de tota mena, detencions injustes, aïllament en cel·les de càstig, tortures, fake news, simplement perquè estimen la gent i la llibertat. Impressiona i interpel·la el seu tarannà novador, dialogant, festiu, fins carregat d’humor irònic, d’aquells lluitadors per la pau i la convivència. El lector es percep a si mateix enxiquit al seu costat, a la vegada que incitat a seguir-ne les petjades. Una proposta que podria semblar no tocar de peus a terra davant d’enemics tan poderosos, però que és avalada per una determinació tossuda de carregar-se de raó i de deixar l’injust en evidència.

Les campanyes que explica aquest llibre cobreixen un vast ventall de camins: atendre persones perseguides o ferides, crear xarxes per fer conèixer la realitat del país contra el relat de la propaganda oficial, documentar la història real, dedicar esforços a la promoció i empoderament de la dona, mirar de donar a infants i joves una alternativa a l’agressivitat i a la submissió mental… No es pot resumir. Cal llegir directament els testimonis d’una dècada prodigiosa, d’una primavera que, de moment, no va poder ser, dins el marc de les primaveres àrabs que tanta esperança van sembrar. Roman com les flors sirianes trasplantades en testos al balcó de l’exili. El període documentat va des de l’arribada de Bashar al-Assad a la presidència de Síria (juliol de 2000) fins a l’inici del judici a Coblença contra un personatge del règim sirià (abril de 2020). Al final del llibre se n’ofereix una cronologia per a orientació de lectors distrets o oblidadissos.

L’autor ha seleccionat amb cura els moments i els llocs, però sobretot les persones, en onze capítols que brillen amb llum pròpia, algunes d’elles assassinades, altres en l’exili. Ell mateix s’amaga i desapareix rere els rostres retratats. El darrer capítol parla dels intents (i realitat) d’obrir camí a la justícia en tribunals internacionals, acabar amb la impunitat dels culpables, reconèixer les víctimes i plantar la pau i el futur. Se n’hi afegeix encara un altre darrer i breu sense numerar, impressionant, on quinze exiliats parlen en primera persona sobre la seva realitat actual. Colpeix veure com lluiten amb els fantasmes i malsons dels patiments i tortures sofertes amb seqüeles que perviuen, i també amb el sentiment de culpabilitat pel fet de trobar-se vius mentre tants altres són morts. Un pes enorme damunt les seves espatlles, que apareix amb moltes variants al llarg del llibre. Els detalls, que no podem donar aquí, entendreixen i esgarrifen alhora.

Creiem que la lectura d’aquest llibre –un al·legat contra qualsevol forma de violència– no sols impressiona, i molt, sinó que cura, regenera, desvetlla en qui el llegeix mecanismes interns per intentar situar-se a l’altura moral dels testimonis. En aquest sentit, és una obra profundament educadora, que hauria de tenir a l’abast tot el jovent per trobar-hi els referents que sovint semblen mancar-li o que els adults no sabem com oferir-los. Saludem l’autor i li agraïm que ens hagi fet arribar aquestes cròniques de l’horror i de l’afany més noble i humà. Llegir aquesta obra és un bon remei –ni que sigui dur de rosegar– contra l’alienació i el semenenfotisme, allibera energies adormides i et reconcilia amb la família humana. És per tot això que el recomanem vivament com una aportació insubstituïble contra la ignorància, la mentida i la passivitat actuals. Fer-se’n ressò és una de les maneres de complir el nostre deure ciutadà perquè tant de patiment no hagi estat debades.