Déu també és a l’iTunes

Les relacions entre l’Església i la música són antigues, però no han deixat de renovar-se. La petjada del vocabulari religiós en la música moderna és àmplia i ha causat entre els joves una percepció estilitzada del catolicisme, tal com succeeix amb altres temes de recurrent ús musical. Mentrestant, en els darrers temps han nascut fórmules d’acompanyar la fe amb música contemporània i s’ha preservat l’ús musical d’un dels elements patrimonials més escoltats de tots els temps: la campana.

En una plaça de Lleida, entre els carrers de Mart i de la Mariola, dos joves escolten la música dels seus telèfons mòbils a tot drap. En un idioma sud-africà, repeteixen el hit del moment: “Jerusalema ikhaya lami”, que vol dir “Jerusalem és la meva llar”. Després, canten en un nord-occidental força genuí que “la bona nova ja s’escampava més enllà dels regnes cristians”, un dels versos que va popularitzar el grup barceloní Manel el 2016. Cap dels dos renega dels continguts de les lletres. Escolten, memoritzen i canten. Però no comprenen que l’Església ha entrat als seus mòbils a través de les seves músiques preferides a pesar que faci més d’un any que no n’hagin trepitjat cap; ni tan sols la que tenen al davant, la de Sant Pau, una de les prop de vint que hi ha a la capital del Segrià.

Si ho fessin, coneixerien el pare mercedari i músic Ignacio Blasco (46 anys), conegut com a Fray Nacho, rector d’aquesta parròquia i autor de sis àlbums de música religiosa contemporània; l’últim, editat l’abril passat. Aquest sacerdot compagina el seu ministeri amb concerts que organitza ocasionalment, a pesar que, segons que diu, les seves cançons “són més populars als Estats Units i a Mèxic que aquí”. Però sense ser profeta a la seva terra, no es considera un sacerdot-músic que vulgui moure les masses ni cap influencer de la religió (encara que l’escoltin més de 3.500 usuaris d’Spotify cada mes), ni té els mateixos seguidors al Twitter que els Manel (@FansFrayNacho): el pare Blasco canta a Déu i convida els seus seguidors(des d’Apple Music, Deezer, iTunes, Youtube Music…) a “la íntima unió amb ell”, segons que fa en la seva cançó més escoltada (“Quédate”, Volver a ti, 2011), on demana al totpoderós que habiti en la seva ànima.

La religió (en alguns casos, no només la catòlica) ha influït a Fray Nacho i altres músics que reflecteixen en la seva obra els seus gustos religiosos, d’aquí i de fora, tal com recull l’assagista Alberto Manzano a Aleluya (Libros Cúpula, 2021). En són exemples George Harrison, Bob Dylan i Leonard Cohen. A més, els continguts religiosos cada vegada són presents en un major nombre de gèneres i apareixen arrelats en la música urbana de Catalunya, la més escoltada pel jovent, de formes ben divergents: Gossoses referien al “dia de Corpus, dia sagrat, dia de purgues pel que queda d’any” (“En un instant”, Oxigen, 2007); uns altres, els membres de Txarango, consideraven que tenien “molts déus” (“De tot arreu”, De vent i ales,2020); els de Blaumut jugaven amb “la poma dels pecats” (“La vida moderna dels Déus”, Equilibri,2017); Els Catarres, en canvi, suplicaven “al cel” que els regalés un minut més (“Camp d’oliveres”, Postals,2013), i els Oques Grassesescrivien que si fossin Déu viurien a la lluna (“Fill de Maria”, Digue-n’hi com vulguis,2014). Però uns anys abans (1997) Els Pets ja havien tret a la llum «Una estona de cel» i feien sonar la campana d’una església mentre la protagonista de la seva cançó s’arreglava “la faldilla”. Cap d’aquests grups deu haver generat atracció pel catolicisme entre els seus seguidors, però les seves creacions fan arribar el fet religiós a qualsevol racó on no hi falti un aparell que les reprodueixi.

Un instrument al campanar

Més antigues que qualsevol aparell de reproducció musical com el telèfon mòbil són les campanes, que han traslladat a qualsevol persona que les hagi pogut escoltar alguna vegada el seu característic so des de temps immemorials. “Les campanes també són un instrument musical, però un instrument desconegut a Catalunya i a la resta de l’Estat”, assenyala l’historiador Jesús Martínez, autor d’un dels primers llibres que recull la història d’aquest element eclesiàstic a Tarragona i les Terres de l’Ebre (El món de les campanes a la demarcació de Tarragona, Diputació de Tarragona, 2020).

Les campanes, sobretot les tubulars, estan incorporades en les orquestres, tot i que no acostumen a ser protagonistes. Però històricament han tingut un protagonisme eminent des del campanar de qualsevol església, on els seus tocs han pretès, per exemple, congregar els homes d’una població; convocar el capellà quan se’l requeria i no hi era; avisar d’un incendi, del tancament de les muralles i de (l’ara més comú) toc de queda nocturn, o, fins i tot, fer reaccionar els habitants d’un poble davant d’un fet greu, com ara l’atac d’un animal perillós. Ara bé, sigui musical o social, el seu ús manual no ha deixat mai de ser perillós, així com li va succeir a un dels campaners de Santa Bàrbara (Montsià), empentat i llençat daltabaix per una campana que encara voltava.

Xavier Pete Vega
Periodista
@petexavier