Somnis de primavera

¿Qui no espera la primavera? ¿Hi ha una qualitat particular dels somnis de primavera? Premonitoris, contemporanis de l’estació o nostàlgics, ¿són aquests somnis més lleugers que d’altres, més nombrosos, més fugaços, més agradables potser? Alguns poemes, alguna música ho suggereixen.

Totes les primaveres tenen una vitalitat comuna. Només el ritme i el tempo varien. La primavera tardana als països freds, curta però explosiva, fascina pel seu caràcter sobtat i la seva exuberància i commou per la seva brevetat. La primavera als països més temperats es desplega i es degusta en el temps. Una mancança trista és l’absència de primavera, o la pluja contínua que ocupa el seu lloc, als climes de l’equador.

La primavera de Vivaldi canta l’exuberància de la floració. És afirmativa, demostrativa, solar. El seu tema és el més sorprenent i memorable dels concerts de les Quatre Estacions. En aquest conjunt el somni es posposa a la tardor, a l’embriaguesa somnolenta que segueix al banquet. Un aspecte oníric, però, marca moltes obres primaverals.

            Deu ser mitjanit. Cinc minuts per a la mitjanit.
            Hom dorm. Cadascú recull la seva flor del verd jardí dels somnis.

Laforgue, en aquesta Vigília d’abril, és a prop de l’Aparició segons Mallarmé i el:

            […] Perfum de tristesa
            Que fins i tot sense pena i sense disgust deixa
            el recollir del seu somni al cor que l’ha acollit.

La primavera és el somni, la flor, la collita d’una felicitat encara més fugaç que la fruita. La primavera desvetlla, emociona, recorda l’existència de la mateixa natura a aquells que tendeixen a oblidar-la, a tancar-se entre els seus murs.

En l’art de la Xina i el Japó, els ocells i les flors, sempre presents, posen la primavera al capdavant de les estacions.

La suavització de l’hivern s’anuncia a la flor del pruner i l’explosió de la primavera se celebra en la flor del cirerer. L’atenció a la natura defineix una simbòlica tan moral com poètica. Lin Yutang recorda que, en l’imaginari dels literats, la flor del pruner eleva l’esperit, l’orquídia aporta la solitud, el crisantem purifica el cor, el salze torna sentimental.

Conrear la primavera es presta a l’apòleg. Quan realment estimes els ocells, no els engabies, sinó que els mantens a prop plantant molts arbres al voltant de la casa, diu Cheng Xie. Declaració moral que va molt més enllà de la primavera i els ocells. Fer un jardí ha de ser una invitació. Per Zhang Chao, hi ha d’haver flors per convidar les papallones, pins per atraure el vent, una terrassa per rebre la lluna.

Su Shi (literat també conegut com Su Dongpo), un dels més grans poetes xinesos, diu que durant el seu exili a l’illa meridional de Hainan, al final de la seva vida, havia conegut una àvia que, en veure’l vestit de pagès i portador de verdures, li havia recordat que havia estat un dels personatges més grans de l’Estat, i que tot això en definitiva era només un somni de primavera. La va batejar “Somni de primavera” i va reutilitzar aquesta imatge més d’una vegada. Li agradava comparar el passat amb un somni de primavera que es dissipa sense deixar rastre. La pluja de primavera, càlida i fina, és, deia, propícia per a la lectura. De vegades fins i tot esdevé objecte d’investigació sonora.

            Despertant del somni, em llevo
            per escoltar la pluja batent fins a l’alba.
            Tota la meva vida he escoltat la pluja sense captar-la
            La nit al riu a la primavera.

            Yang Wanli

En música podem dir que somiar amb la primavera és de vegades nostàlgia més que despertar i oblit. Mozart, en el seu últim concert per a piano (en si bemoll, K. 595, gener de 1791), compost l’any de la seva mort, als trenta-cinc anys, signa un dels concerts més personal de tots, marcat per la misèria, la discreció, l’art ocult. En aquest estil senzill i tendre, ja no hi ha virtuosisme, gairebé no hi ha construcció dramàtica, però sí cant lluminós i bressolador.

El tercer i últim moviment, allegro, és un final ple de vida i tanmateix nostàlgic. La clau ve donada pel títol d’un Lied, compost a la mateixa època i sobre el mateix tema musical, titulat Nostàlgia de primavera (K. 596). La primavera és aquí, esclata, però en passat, sentida per algú que la mira sense poder-la viure realment. El joc del concert sobre els timbres, les modulacions, l’orquestració produeixen un clarobscur que aureola aquest cant gairebé xiuxiuejat. Rosen recomanava no interpretar aquest rondó final gaire ràpid. Messiaen va comparar el seu segon tema iàmbic i trinat amb el vol d’un ocell, i va assenyalar que en cada ocasió sorgeixen modulacions inesperades. La imprudència de la joventut s’ha convertit en una mena de desaferrament.

¿Signe del destí? Aquestes qualitats de transparència i concentració miren vers la infantesa, la joventut, el passat. No obstant això, en aquest període de gener, Mozart, després d’un moment crític l’any 1790, va començar a compondre de nou amb una fecunditat quasi sense precedents. Però aquest ram d’obres, ram de primavera que culmina amb La flauta màgica, serà el seu ram final. No hi ha millor barreja de renaixement i decadència, exuberància i mort.

Al final del concert, el tema allegro infantil travessa les tonalitats, apareix i desapareix íntegrament o fragmentat, és enfosquit o il·luminat per l’orquestra, de manera que és el seu ritme el que s’afirma més que qualsevol altra cosa i dóna la impressió d’un tot. El ritme acaba prevalent sobre la melodia, que no obstant s’escolta almenys vint vegades.

Tot el concert és massa particular per dir que és el millor de Mozart, però és el més sorprenent, el més original, el més inimitable. Aquest despullament que mai no és auster, aquest joc que mai no és superficial, aquesta tendresa que mai no és ostentosa, ¿no és això la saviesa? Una saviesa primaveral, nostàlgica, reabsorbida en pura musicalitat.

Ezequiel Mir Casas
Tècnic de Càritas Diocesana de Girona. Docent i llicenciat en Ciències Religioses per l’ISCREB
@CasasMir