Menu
4 de maig de 2024
La zona de interés, de Jonathan Glazer, Anglaterra 2023
Dos Oscar de Hollywood avalen aquesta excel·lent i necessària pel·lícula. Oscar a la millor pel·lícula internacional, guardó ben merescut. I Oscar al millor so, també ben merescut, però curiós, cal explicar-ho.
Basada lliurement en una novel·la de Martin Amis escrita l’any 2014, la pel·lícula mostra la plàcida vida d’una família que gaudeix d’una casa amb jardí a la vora d’un riu magnífic de Polònia. El fet pertorbador és que l’acció ens situa als anys de la Segona Guerra Mundial i en el context de l’Holocaust; i que la casa pertany a Rudolf Höss, comandant del camp d’extermini d’Auschwitz, i a la seva esposa Hedwig; i que està situada precisament al costat mateix del camp. Però res de tot això altera la senzillesa de la vida familiar, la cura del seu jardí i de la seva piscina, el gaudi d’una tranquil·la vida enmig de la natura i al voltant dels seus nombrosos fills, amics i gossos. Només pot resultar desconcertant el fum que contínuament prové del camp, o els sorolls, ara trets, ara crits, ara el funcionament dels forns crematoris que amb diligència estan millorant per optimitzar-ne els resultats. Però això no els afecta gens ni mica. Ens afecta a nosaltres. Perquè si no fos per aquest petit soroll, tot ens podria recordar el famós quadre de Manet, Le déjeuner sur l’herbe.
I aquesta és la dolorosa proposta d’aquesta pel·lícula: la denúncia contundent i absoluta d’una vida que es desenvolupa tranquil·lament al costat mateix de l’extermini sistemàtic de persones sense que això afecti gens els membres de la família, no perquè no en siguin conscients, que en són, és evident, sinó perquè no els sembla rellevant, perquè queda reduït a unes petites molèsties que cal suportar per preservar la seva vida saludable en un entorn natural i en esperit d’obediència a les ordres superiors.
Certament, la pel·lícula enllaça amb la “banalitat del mal” que va formular Hannah Arendt després d’haver assistit a Israel, l’any 1961, al judici a Adolf Eichman, l’arquitecte de la solució final. Una teoria, la de la filòsofa, segons la qual el pitjor del mal és la banalització amb la qual encara la vida. Perquè si tot és banal, si res no importa, tot el mal i el més gran mal, com l’Holocaust, és possible.
Hi ha debat a propòsit de la pel·lícula, de la seva oportunitat. ¿Cal recrear-se en aquestes històries? ¿Cal fer-ho en un moment en què el govern israelià està cometent una veritable massacre amb el poble palestí de Gaza? I la meva resposta és que sí, que cal: cal recordar, cal retre homenatge, cal denunciar. I cal fer-ho per tal de procurar evitar-ho. I cal mostrar-ho precisament quan torna a envoltar-nos el so del mal, el segon Oscar que ha guanyat la pel·lícula, aquest maleït so de la barbàrie humana aplicada amb curosa eficiència sobre la mateixa humanitat. Perquè és ben cert que no hi ha animal més cruel que l’ésser humà, tot i que també és el més gran dels animals perquè pot desenvolupar, si ho vol, la capacitat d’estimar i de perdonar.
Antoni Nello
Teòleg i prevere de la diòcesi de Barcelona
