Menu
2 de maig de 2024
Últimament he tingut l’oportunitat d’aproximar-me als creadors d’un dels documentals amb més èxit de taquilla d’aquest any 2023: Libres. Gràcies a Lucía González-Barandiarán, productora executiva de la pel·lícula, m’he endinsat en una aventura única al nostre cinema. Amb amabilitat va accedir a ser entrevistada al meu programa Cruzando fronteras. Periodista, especialista en cinema i Premi Bravo, aquesta dona emprenedora i apassionada es va llançar a produir aquest documental juntament amb el director, Santos Blanco. El més fàcil ha estat l’enregistrament, i la qüestió de com aconseguir fons se la van deixar a la Providència. Al final, a finals de desembre del 2022 havien aconseguit tenir tot el procés finalitzat, incloent el desafiament econòmic.
La pel·lícula Libres neix a la tràgica pandèmia de l’any 2020, durant la qual Santos i Lucía van formar part d’un equip de professionals per realitzar una campanya de comunicació. L’objectiu era recaptar fons per ajudar religiosos contemplatius que, en no poder vendre els seus productes, no tenien diners per comprar aliments ni tan sols. Lucía assenyala, a més, que ha estat un treball en equip en què tots s’han entès amb facilitat i s’han deixat transformar per les paraules, els silencis i els gestos dels contemplatius. Destaca la bona entesa entre el director i el guionista, Javier Lorenzo. En realitat, el guió ha sigut extret del que els monjos i monges que hi intervenen han anat compartint durant els enregistraments.
Libres és una cinta de 108 minuts que gira al voltant dels testimonis de religiosos de diferents comunitats monàstiques, amb una fotografia de Carles de la Rosa que eleva l’esperit i una música envoltant d’Óscar M. Leanizbarrutia. Lucía ens convida a retenir aquest nom de difícil pronunciació, perquè es convertirà en un dels músics de referència. Els protagonistes: hòmes i dones que han triat el camí de la vida contemplativa des de la clausura d’un monestir. Persones desconegudes, de diferents generacions i famílies religioses, que han accedit a posar-se davant d’una càmera per compartir la fe i el sentit de la pròpia existència. No hi ha hagut càsting previ. Els monestirs que van decidir participar van decidir quin membre de la seva comunitat intervindria en aquest projecte que ha suposat un èxit a les taquilles i un suport al cinema espiritual. “Comprar una entrada és com un vot”, assenyala Lucía. És a dir, una manera de promocionar i fer ressò d’una visió cristiana de la vida. La indústria del cinema fa cas del que té èxit, del que ven a taquilla. Si hi ha demanda de cinema espiritual, es podrà continuar creant i produint, cosa que permetrà un viatge a l’interior de l’ésser humà.
A l’entrevista intervé també des de Sant Cugat del Vallès el fotògraf i expert en arquitectura cistercenca Ignacio Sánchez Zárate, que declara: “Com a persona que he tingut la sort de visitar centenars de monestirs (…) reconec l’enorme valor que implica la realització d’aquesta pel·lícula. I per sobre de tot, admiro el mèrit del director per tenir la idea i fer-la. Materialitzar-la de manera tan bella i profunda alhora. Sensibilitat i intel·ligència. I estic segur que molta força interior i determinació. El director d’El gran Silenci va haver d’esperar 16 anys per rodar la pel·lícula. En aquest cas em consta que la idea va sorgir durant el confinament, i per això el procés ha estat molt ràpid”. Per concloure amb paraules de gratitud: “Hem d’estar molt agraïts a tots els que han fet possible aquesta pel·lícula. És un regal que val la pena compartir i alhora sentir en la intimitat de la nostra ànima”.
Em sembla també molt suggeridora l’anàlisi que Ignacio fa sobre el contingut: “A nivell estètic, tant visual com sonor, la filmació és excel·lent. Coherent amb el missatge sense arribar a distreure o eclipsar allò veritablement important. En veure el tràiler creia que seria un cinquanta per cent d’entrevistes i cinquanta per cent paisatges i monestirs, però en realitat la proporció és de vuitanta vint. I crec que és encertat, molt encertat. Aquest vint per cent es posa al servei dels testimonis: els reforça quan toca, crea ritmes per dinamitzar les narracions, proposa espais de silenci per assimilar allò que ens acaben d’explicar”.
Al programa hi participa, a més, Quique Fernández, coordinador de l’Escola d’Animació Bíblica de Barcelona, que percep tres finestres a la pel·lícula: la de la natura, que connecta el monjo pel Creador —“aposta descaradament per ella”, remarca— i la de la pregària, que connecta el monjo amb el Pare, tant la pregària personal a la cel·la com la comunitària amb la bilbia, la lectio divina. Quique intueix una tercera finestra: “És la pel·lícula que ens permet que nosaltres entrem al convent i també que els monjos entrin a les nostres vides”.
La pel·lícula s’ha emès ja fins i tot a Austràlia i està sent sol·licitada a diversos països. Això significa que la cura de l’espiritualitat, de la trobada amb Déu, de la via de la bellesa, de l’autenticitat continuen sent importants al nostre món, encara que de vegades costi sincerar-se del que és realment essencial. Sens dubte, la pel·lícula no és innocent, perquè les vides dels seus protagonistes ens sacsejen i regiren, ja que en el fons ens estan dient que tots podem ser contemplatius, fixar l’atenció en allò que realment transcendeix les nostres mirades limitades a petites pantalles. Elevem la mirada al Creador. Siguem realment lliures.
Fernando Cordero Morales
Religiós dels Sagrats Cors i periodista
@FernandoCorder7
Tràiler de la pel·lícula Libres (2023) de Bosco Films
