Bert i els esquimals

He tingut l’oportunitat de conèixer Bert Daelemans a través de les converses que hem tingut a Cruzando Fronteras. Parles amb ell i perceps que ets davant d’una persona sàvia i humil. Amb un currículum impressionant, consagrat com a teòleg, dominant diverses llengües i fins i tot tocant meravellosament el piano, aquest jesuïta belga ha viscut una experiència que l’ha remogut radicalment i l’ha portat a continuar aprenent. Se’n va anar per voluntat pròpia fins a Alaska. Havia arribat el moment de la seva tercera provació i havia de fer alguna cosa diferent. Ser sacerdot enmig de la natura tenia poc a veure amb fer classes en una ciutat de milions d’habitants. Allí va ser, proveït amb tot allò necessari per al fred, després d’un mes d’exercicis espirituals. Explica aquesta experiència al llibre A orillas del Yukón. Encuentros en Alaska. (Fragmenta), en el qual explica de primera mà els seus cinc aprenentatges al costat del poble yup’ik.

1) Esperar. El primer regal que fan els yup’ik és el valor de l’espera. Cal esperar-ho tot. Per exemple, esperar l’avioneta per arribar a Mountain Village i St. Mary’s. Cal esperar que la intempèrie canviï, que el peix mossegui l’ham. Cal esperar la primavera i la natura. Quan acompanyes una família que està en dol perquè ha perdut sobtadament un ésser estimat també s’ha d’esperar. “Esperar és confiar que Déu es faci present enmig nostre”, confessa convençut. Esperar és aguantar i practicar la paciència. A la nostra conversa Bert, que és tímid, deixa anar una riallada recordant l’espera de la pesca. ¿Què va ser el primer que va pescar? Un pal. Estava a punt de llençar la tovallola i anar a prendre una dutxa calenta. Aleshores va sentir una forta estrebada que el va omplir d’adrenalina. Per fi, va picar a l’ham un peix que Bert va regalar posteriorment una dona gran.

2) La naturalesa. Els yup’ik depenen molt de la natura i la viuen com a llar, amb la proximitat que això comporta, juntament amb un fort sentit de pertinença. La consideren un autèntic santuari, amb la majestuositat i dignitat que hi resideix. Tothom depèn de la naturalesa. Qualsevol es pot perdre a la tundra i al gel. Que bonic la trobada amb la guineu! El missioner i l’animal es van poder admirar mútuament de manera insòlita.

3) Els ancestres. A Bert li va impressionar constatar el respecte i la gratitud cap als ancestres per part dels esquimals. Els ancestres viuen com a esperits benignes i malignes. Així mateix, mostren un profund respecte pels ancians, que són els transmissors dels valors que guien i atorguen identitat a un poble. Ells són un autèntic far. De generació en generació, es transmet qui som i com podem sobreviure. Entre els yup’ik hi ha un respecte per l’ancià que Bert no ha viscut tant a Europa. En el fons és reconèixer que les generacions depenen les unes de les altres.

Coberta del llibre «A orillas del Yukón» (Fragmenta Editorial, 2023)

4) Senzillesa i alegria. És molt difícil la vida per la foscor o el gel que hi ha a l’hivern, incloent-hi una alta taxa d’alcoholisme i suïcidi. Però malgrat els obstacles, tiren endavant amb els sentits, perquè caçar i pescar vehicula una vida senzilla. És possible ser feliç amb poc i l’alegria i l’amistat permeten connectar els uns als altres amb rapidesa, com li va passar al mateix Bert.

5) La vulnerabilitat. El més bonic de tot plegat és que el llindar que ens permet connectar amb la persona és la vulnerabilitat. Aquest és el regal més gran que va rebre el nostre jesuïta. Va arribar fàcilment als seus límits, havia preparat moltes coses i quan les va necessitar no les tenia. Depenia dels abrics i guants que li regalaven, però sobretot depenia de l’afecte que va rebre de les persones. ¿Com sobreviure en un lloc així? Pots sortir amb la moto de neu i caure al gel. La vulnerabilitat és un llindar de contacte autèntic. Yup’ik significa gent autèntica. Per viure una vida autèntica i plena cal conviure amb la senzillesa i la pobresa. “Per mi vulnerabilitat —confessa Bert— no és debilitat. Jesucrist és un model, un paradigma de com viure aquesta vulnerabilitat, com la capacitat de ser dirigit per un altre, la capacitat de ser feble”. La feblesa té una paradoxal força.

La cultura yup’ik es pot fondre, com el gel a la primavera, per les temptacions d’Occident i la globalització. “No m’agradaria acabar amb una nota pessimista”, remarca el missioner. És un poble alegre i generós, perquè t’ho regalen tot. Arribar amb les mans buides obre portes. No cal tenir-ne. L’important, sobretot, és ser-hi.

Bert celebrava l’eucaristia en una petita taula a la cuina de casa, ja que no es podia mantenir la calor a l’església tot el dia. És una cosa bonica que connecta amb la quotidianitat. Celebrar és bell. Els yup’ik són capaços de celebrar molt bé. Destaca celebrar l’eucaristia enmig del silenci habitat, que és un silenci que diu molt. És comunicació. En realitat, un altre regal que va rebre. Els esquimals tenen molts sinònims per al color blanc. Això mateix es podria aplicar per al nombre de sinònims del silenci, de tants silencis.

El pare Daelemans confia que, escoltant, estant, es reveli una presència que és, en realitat, el poc que pots fer però que, tanmateix, és significatiu. Es tracta de confiar, perquè ho deixa tot en mans de Déu. ¿Com es pot consolar quan no es pot donar res, quan portem les mans buides? Un pot més amb la poca cosa que té o amb la poca cosa que és més del que ens pensem. Mans buides poden obrir portes i finestres, poden ser llindars. La vulnerabilitat novament és el llindar del contacte autèntic i durador. El que és durador no és quan donem, sinó quan ens trobem en la mateixa vulnerabilitat.

Fernando Cordero Morales
Religiós dels Sagrats Cors i periodista
@FernandoCorder7