Menu
2 de maig de 2024
Durant les setmanes de confinament de 2020, els diversos articles setmanals al web Nosolocine versaven sobre les cantates de Bach. De fet n’has recollit quasi bé 70 que has agrupat en un llibre. ¿Des de quina perspectiva t’hi vas acostar?
Vaig decidir realitzar un recorregut pel corpus de cantates de Bach en forma de pelegrinatge al llarg de l’any litúrgic, des d’una manera totalment personal aglutinant disciplines com l’exegesi, la teologia, la retòrica, la semàntica, l’anàlisi musical. Però per sobre de tot vaig voler buscar sempre un consol personal davant d’aquella hecatombe sòcio-sanitària de la qual em sembla que hem sortit, col·lectivament, molt pitjor de com vam entrar-hi el març de 2020.
A més, enguany, pels bachians és un any una mica apreciat perquè fa 300 anys que Bach va arribar a Leipzig, on va desenvolupar la major part de la seva carrera i va ser important per a aquest corpus.
En relació amb les cantates, el que més m’impressiona rau en el fet que sempre hem pensat que les havia compost al llarg dels vint-i-set anys que va romandre a Leipzig. No obstant això, els darrers estudis sobre aquest corpus i gràcies a les marques d’aigua dels manuscrits, han fet adonar que es tracta només d’obres dels primers 7 anys a la ciutat.
En total, ¿quantes n’hi ha?
Les cantates religioses de Bach que han arribat fins als nostres dies es corresponen als 200 primers números de catàleg. Això vol dir des de la cantata BWV 1, composta per al dia de l’Anunciació de 1725, fins a la BWV 200 que data de 1735 i l’és per al dia de la Purificació. A partir del número de catàleg ens trobem amb cantates profanes, les conegudes com dramma per musica i altres mostres apòcrifes. Això no significa, però, que Bach no en compongués més ja que sabem que la part del llegat-herència rebut per Wilhelm Friedemann Bach va ser mal venut.
¿I quins són els principals trets musicals? ¿Hi ha evolució formal o estilística, o bé és la recreació d’un model?
Les primeres cantates juvenils de Bach van seguir els models de cantata de compositors com Dietrich Buxtehude i Georg Philipp Telemann. Més endavant el contacte de la música italiana va fer decantar cap a l’ús de formes com el recitatiu sec i l’ària, formes emprades amb la signatura inequívoca de Bach. És d’assenyalar com Bach només va usar el terme cantata per a les cantates per a veu solista com ho poden ser, posem per cas, les números de catàleg 182, 56 o 82.
Com exposes al llibre, Bach mai parla de cantata sinó de Kirchen musik.
Cantata és el nom que se li dóna des de la recepció romàntica, però Bach en veritat parlava de Kirchen musik (música d’església). En altres ocasions parla de música figuralis o, fins i tot, motet. Només són algunes poques obres a les que Bach els hi dóna el nom de cantata.
¿És cert que l’autoria dels llibrets d’aquestes cantates presumiblement podrien haver-los escrit el propi Bach a partir de les lectures de l’Antic i del Nou Testament?
Bach va musicar molts llibretistes com ara Picander, Mariana von Ziegler i tants altres. Però sí que és veritat que un gran nombre d’aquests llibrets de les cantates de Bach són anònims. I són uns anònims que guarden unes grans semblances i concomitàncies. El fet que Bach es decidís per fer-los passar per anònims, segurament pugui tenir a veure amb la repressió que va tenir a posteriori de l’estrena, el Divendres Sant de 1724, de la seva Johannes Passion.
¿Per què?
Perquè a les autoritats del Consell Municipal de Leipzig no els va fer cap gràcia que Bach els digués que ell mateix havia compost/escrit el text de l’impressionant cor inicial del “Herr, unser Herrscher” ja que Bach no tenia formació acadèmica universitària i això els va semblar poc adequat. I, de fet, fins el 1749 aquell cor inicial de la Johannes Passion sembla que no es va tornar a interpretar.
¿A què ens remeten les cantates de Bach avui en dia quan la religió i l’església com a eixos estructurals de la nostra vida no tenen el pes que tenien en època de Bach?
M’atreviria a dir que Bach es proposa de realitzar una espècie de sermó musical, de comentari musical de les lectures litúrgiques del dia; però fins i tot aborda temàtiques que l’afecten com a kantor i de les seves tensions amb el Consell Municipal de Leipzig. En això és molt semblant al gran Johann Christoph Bach, cosí del seu pare Johann Ambrosius, que va compondre una música que podem definir com una proto-expressió romàntica on abordar veritats emocionals.
Posa’m un exemple.
A la cantata Ich habe genug BWV 82 l’expressió musical traspua una intensitat que no es queda en el simple musicar el text. Per exemple, en la darrera ària Bach posa un ritme de dansa per a expressar un text que diu “M’alegro de la meva mort”.
Per cert, ¿tens alguna cantata predilecta?
Considero la Trauer Ode que és la cantata BWV 198 com una obra magistral. La combinació d’instruments ja en desús a l’època de Bach com les violes da gamba i els llaüts al costat d’instruments més moderns com ara les flautes travesseres i els oboès d’amor per a homenatjar la princesa Christiane Eberhardine von Brandenburg-Bayreuth l’erigeix com una gran música dramàtica.
De fet, aquest projecte i el pròleg que vas escriure per a la traducció catalana de la biografia publicada l’any 1802 per Forkel, no seran les úniques incursions bibliogràfiques teves en Bach i en català. També participaràs amb en Miquel de Palol en un projecte molt ambiciós en la línia d’una revisió històrica de la seva recepció a Catalunya.
Efectivament, ens proposem estudiar la recepció que se’n va fer a partir del 31 de juliol de 1750 quan es va enterrar a Bach. Van haver-hi cercles de connaisseurs que van mantenir viva l’obra. Però, sobretot, volem demostrar com Bach va marcar un abans i un després a la història de la música. No és veritat que la música de Bach caigués en l’oblit. El 1786, en la darrera aparició pública del seu fill Carl Phillip Emmanuel a Hamburg, es va interpretar el Symbolum Nicenum pertanyent a la Missa en si menor BWV 232. Això és 43 anys abans que el mític 11 de març de 1829 quan Mendelssohn i Zelter van recuperar a la Singakademie de Berlín la Passió segons Sant Mateu.
Ja que esmentes algunes de les personalitats que el van reivindicar en el passat, ¿quins valedors va tenir Bach després de la seva mort?
Bàsicament els gairebé dos-cents deixebles que va tenir, començant pels monstres dels seus fills com ho van ser Carl Philipp i Wilhelm Friedemann, però també Johann Christian. De fet al darrer terç del segle XVIII quan es parlava de Bach, no es parlava de Johann Sebastian, sinó de Carl Philipp. Ell és el pare, nosaltres els seus fills assegurava Mozart. Va ser en demanar la formació de Carl Philipp quan ell va reivindicar el seu talent.
Albert Ferrer Flamarich
Musicògraf i historiador de l’art
@AlbertFFlamari1
