L’Evangeli per a cada dia en valencià

Si fóssim un país normal, on l’arquebisbat de València publiqués l’Evangeli de cada dia en valencià (o català), no hauria de ser notícia. De fet, totes les diòcesis editen els Evangelis en la llengua pròpia. I això no és cap notícia. Entra dins de la normalitat. Però dissortadament, la jerarquia del País Valencià, des de temps immemorial, ha estat castellanista i castellanitzadora, a excepció dels darrers bisbes de Tortosa i dels enyorats bisbes de Sogorb-Castelló, Josep Pont i Gol i Josep M. Cases. I és que quan acabà el Concili Vaticà II, a la diòcesi de València i també a la d’Oriola-Alacant, la litúrgia passà de fer-se en llatí, a fer-se en castellà, ignorant i menyspreant el català, la llengua pròpia del País Valencià, com diu l’Estatut d’Autonomia. I malgrat que el 1965 més de 20000 valencians signaren un manifest demanant als bisbes que introduïssin el valencià a l’Església, els bisbes de València i d’Oriola-Alacant no van fer cap cas al que aquells 20000 valencians demanaven.

Ara, un any llarg després que l’arquebisbe Enrique Benavent iniciés el seu ministeri episcopal a València, s’ha editat l’Evangeli de cada dia, en valencià, en format de butxaca. Han estat publicats 5000 exemplars que contenen les lectures de la missa de cada dia. Aquesta edició és un petit pas a favor de la normalització de la nostra llengua a l’Església, una assignatura pendent, des de fa anys, als bisbats del País Valencià. Un petit pas, però significatiu, ja que els arquebisbes que hem tingut a la diòcesi de València no van fer res per afavorir el valencià a la litúrgia. A més, Roca, García-Gasco, Osoro i Cañizares, van prometre aprendre i utilitzar la llengua del país, però mai no van parlar ni celebrar l’Eucaristia en valencià.

Sí que és veritat que amb el cardenal Cañizares (i el capellà Jesús Corbí va tindre un paper molt important en això), va començar a retransmetre’s per la televisió valenciana (a causa del confinament de la Covid-19), la missa en valencià. Tot i ser aquest un pas positiu, m’ha sorprès que el rector de la parròquia del Sagrat Cor de Jesús de Patraix, i director de la Delegació Diocesana de Litúrgia de València, Edgar Esteve, hagi dit que “si hi ha demanda, l’Església sempre respondrà a les necessitats del Poble de Déu” (Religión Digital, 12 de febrer de 2024).  ¿Si hi ha demanda? Quan el 1965 es passà, irracionalment, de fer la missa en llatí a fer-la castellà, ¿hi havia demanda per fer aquest pas? ¡De cap manera! Van ser els bisbes de València i d’Oriola-Alacant, Marcelino Olaechea i Pablo Barrachina, que decidiren el pas del llatí al castellà, excloent de la litúrgia la nostra llengua. No hi havia cap demanda per part dels cristians valencians, que se sabien, més o menys, les respostes de la missa en llatí. Encara més, la demanda (amb més de 20000 signatures), era perquè es fes la litúrgia en valencià o català. I s’ignorà aquesta petició.

Papereta demanant l’ús del valencià als actes religiosos

L’arquebisbe Marcelino Olaechea, en una reunió amb els arxiprestes, els deia: “Gracias a Dios aquí no tenemos el problema de Cataluña, por lo que no hará falta introducir el valenciano. Yo voy a decir en Roma que mi clero me ha pedido que no introduzca el valenciano en la liturgia”. Però l’arxiprest de Montcada li digué a l’arquebisbe: “¿Qué clero, el clero no hemos pedido nada?”. L’arquebisbe, totalment contrari a la nostra llengua, tenia clar que “en caso de reformas, se introducirá muy poco el castellano. Mi diócesis será la más lenta”. L’arquebisbe, en una altra reunió d’arxiprestes, segons recull Vicent Miquel i Diego, deia que “eso del valenciano es una maniobra política. ¿En sus parroquias entienden el castellano? ¿Sí? Pues no hay más que hablar. Eso del valenciano son cosas de D. Vicente Sorribes y D. Luis Alcón”. Per a l’arquebisbe Olaechea, el valencià havia de quedar fora de l’Església, com encara passa a la majoria de les parròquies del País Valencià.    

Benvinguda sigui l’edició de l’Evangeli de cada dia en valencià. Però que no s’aturi aquí l’aposta de l’arquebisbe Benavent per la nostra llengua. Perquè ¿quan es presentarà a la Conferència Episcopal Espanyola el Missal Romà en valencià, traduït per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i que continua “segrestat” en algun calaix del palau episcopal de València? Aquesta edició té com a objectiu transmetre la fe i la Paraula de Déu en valencià. Segur que el seu format de butxaca farà que tingui una més gran difusió. Així els cristians de la diòcesi de València, per primera vegada en la història podrem tindre en la nostra llengua les lectures de les misses de l’any i de les festes pròpies del País Valencià, així com els comentaris d’aquestes lectures, que han estat elaborats per un grup de preveres i de laics de la diòcesi de València.

Hem d’agrair a Jesús Corbí, que cada diumenge presideix, des de la parròquia de l’Assumpció de Torrent, la missa en valencià a À Punt (amb una audiència notable), que  s’haja encarregat de la difusió dels textos evangèlics que han estat elaborats amb els criteris de l’AVL, el Llibre del Poble de Déu, els textos de la missa d’À Punt i la Bíblia Valenciana Interconfessional. Segur que l’arquebisbe Enrique suportarà pressions (i fins i tot atacs, com també els rep el papa Francesc) degut a la seua aposta per introduir el valencià a l’Església. Però cal que sigui fort i valent per no fer-se enrere, malgrat els intents per aturar aquest mínim reconeixement del valencià a l’Església.

UN PAÍS NORMAL (LADILLO)

Per això és una bona notícia aquesta edició de l’Evangeli de cada dia en valencià. Però, només és un petit pas, ja que com he dit abans, si visquéssim en un país normal. El que passa és que els valencians estem tan apallissats pels bisbes del País Valencià (a excepció dels bisbes Pont i Gol i Cases Deordal), que qualsevol engruna ens sembla un miracle. Per això, l’arquebisbe Enrique hauria d’encoratjar els capellans de la zona valencianoparlant del País Valencià, a celebrar la litúrgia en la llengua de Sant Vicent Ferrer. L’escola, la Universitat, l’Administració, les associacions cíviques i culturals o l’esport, estan introduint el valencià i pel contrari l’Església sempre arriba tard a encarnar-se en el poble que ha de servir.  

Si la publicació d’aquest Evangeli de cada dia en valencià ha estat possible a la diòcesi de València, ¿per què no ho és a la de Sogorb-Castelló i a la d’Oriola-Aacant? El bisbe de Sogorb-Castelló mai no utilitza la nostra llengua. I el d’Oriola-Alacant, malgrat que quan va ser bisbe de Sant Sebastià utilitzava l’euskera a la litúrgia d’una manera natural, ara, a les comarques valencianes de la seua diòcesi, al Baix Vinalopó, a la Marina Baixa, a l’Alacantí o al Vinalopó Mitjà, menysprea el valencià i utilitza només el castellà.

Vull acabar aquest text amb les paraules del papa Francesc, de l’entrevista de Javier Marías i Jaume Calveras a Mundo Negro. El papa, com si estigués pensant en la situació marginal de la nostra llengua a l’Església al País Valencià, remarcava la importància de la inculturació de l’Església en cada poble i en cada cultura. Deia que se  sorprenia de la capacitat dels missioners “de ficar-se en la terra i respectar les cultures” i a més, “ajudar-les a desenvolupar-se”. També destacava un fet que hauria de ser del tot natural a l’Església valenciana, però que no ho és. I és que els missioners (i els capellans de Burjassot, Benicolet, El Verger, Puçol, Sueca, Gandia, Muro d’Alcoi, Picassent, Xeraco, Alfarb, Bocairent, Cullera…tots ells, pobles valencianoparlants), “no desarrelen la gent”, ja que “anuncien l’Evangeli segons la cultura de cada lloc”, a excepció del País Valencià. El papa afirmava també que “el que és catòlic és això: respectar les cultures”. Per això, “un missioner respecta allò que troba en cada lloc”, ja que “la fe s’incultura i l’Evangeli pren la cultura del poble”. I és que l’Església “no fa proselitisme ni molt menys colonialisme”, llevat de la jerarquia valenciana, que en menysprear la nostra llengua, està tractant els cristians valencians com si fóssim una colònia de Castella.

És important que l’arquebisbe Enrique Benavent hagi dit en una entrevista a la revista Saó: “Que en les parròquies es pogués celebrar l’Eucaristia en valencià, hauria de ser el més normal”. La pregunta que em faig és: ¿per què encara no és normal que els cristians del País Valencià puguem celebrar la nostra fe en la nostra llengua? Els quatre bisbes valencians tenen la resposta a aquesta qüestió i també la solució per acabar d’una vegada per sempre, amb la discriminació que patim els cristians del País Valencià. L’última discriminació que hem patit els cristians valencianoparlants, ha estat quan la web de l’“Arzobispado de València” (totalment en castellà), ha publicat la primera Carta Pastoral de l’arquebisbe Enrique, només en la llengua de Cervantes, ignorant per complet la versió en valencià. 

Josep Miquel Bausset
Monjo de Montserrat