¿Què sent en aquests dies, amb l’esclat de la guerra a Ucraïna i l’aparició d’una nova amenaça nuclear?
Tot conflicte condueix a l’ús de les armes i, davant l’amenaça nuclear, com a família humana, no podem romandre indiferents. Jo parlo des de l’experiència dels meus pares, que eren joves durant la Segona Guerra Mundial. Gràcies a Déu, encara són vius, però les seves vides estan marcades per la guerra. El meu pare conserva cicatrius al cos que ens recorden, a ell i a nosaltres, els horrors de la guerra. El seu pare —el meu avi— va morir durant un bombardeig a les Filipines, i ell, que llavors tenia 13 anys, es trobava darrere seu quan va li caure la bomba, de manera que el va veure morir. Aquella ferida roman a la seva memòria. Així que quan escolto i llegeixo informes de guerra, no hi veig només el present, sinó l’empremta profunda que deixen les guerres al llarg dels anys en el cos i la memòria de les persones. Estic preocupat per com els nens d’Ucraïna i d’altres regions en conflicte arrossegaran les ferides durant la resta de la seva vida. Crec que això és una cosa que els líders de les nacions haurien de considerar.
Per altra banda, mentre estem preocupats per Ucraïna, cal no oblidar que hi ha molts altres conflictes que estan tenint lloc al món, que havien començat abans i que no han acabat. Són conflictes que encara produeixen molts refugiats, orfes i gent ferida físicament i mentalment. Espero que la nostra atenció sobre Ucraïna i els esforços comuns per resar i negociar el cessament de la lluita vagin lligats amb un compromís global per aturar la violència com a resposta a les diferències entre uns i altres.
Mentre parlo penso en Síria, que ha patit una llarga guerra i una crisi humanitària que continua. També penso en Afganistan o Myanmar, països dels quals no se’n parla gaire últimament, però on hi ha conflictes que persisteixen i semblen interconnectats. Davant de tot això, proposo la visió humanitària de Càritas, que posa el focus a la persona, ja que, darrere de les negociacions entre els líders polítics, militars i econòmics, al final això va d’éssers humans. A totes les guerres la gent corrent és sempre la que surt perdent.
En un moment en què es parla de fracàs de la política, ¿quina creu que pot ser l’aportació de la diplomàcia papal en aquest nou conflicte?
El Sant Pare, com a pastor, com a ésser humà, com a persona, s’està esforçant molt per aturar aquesta guerra. Al llarg de les darreres dècades, la diplomàcia dels papes ha consistit a apel·lar públicament a la bona voluntat de tothom. I després hi ha la Secretaria d’Estat, que s’encarrega de les relacions diplomàtiques i en aquests moments treballa nit i dia per establir el diàleg que aturi la violència a Ucraïna. Però les crides diplomàtiques del Papa i de l’Església només poden funcionar si troben ressò a l’exterior, si se senten. I això és fora del control del Sant Pare i de la Santa Seu. Hom intenta fer-se escoltar, però no pot obligar ningú a fer-ho. En qualsevol cas, intentem fer tot allò que està a les nostres mans. L’Església, mentrestant, continuarà demostrant, des de la diplomàcia i des de la caritat, que és aquí per a tothom.
¿A Barcelona s’ha reunit amb gent de la Fundació Escola Cristiana. ¿Com creu que ha de ser l’aposta educativa des de la perspectiva cristiana?
Jo vinc de les Filipines i, allà, com en altres parts d’Àsia, tenim moltes escoles catòliques. Són grans centres que han difós el cristianisme entre els no cristians i imparteixen una educació excel·lent, que és reconeguda, fins i tot, pels pares dels alumnes no catòlics. Des de la perspectiva de la societat asiàtica, les institucions d’educació catòlica no són només centres acadèmics, sinó també centres de formació i de trobada on les persones es veuen cara a cara amb el cristianisme. Quan els estudiants acaben les seves carreres —especialment els no cristians– es transformen en portaveus del que significa aquesta religió.
En aquest context, considero que, a Àsia i en altres parts del món, l’educació al ministeri de l’Església és un acte evangelitzador. Actualment, el papa Francesc posa èmfasi en la idea que l’educació en institucions catòliques ha de tenir el coratge de remarcar la perspectiva i la tradició de la fe cristiana en contacte estret amb els desafiaments del món. Volem que el cristianisme dialogui amb altres disciplines des d’una perspectiva interdisciplinària. Hi ha un component humà, comunitari i professional, però també un component missioner en el caràcter de les institucions catòliques.
Un altre dels temes tractats en el diàleg d’aquests dies té a veure amb els anhels i les dificultats de la joventut en l’aproximació al cristianisme. ¿Quins són, segons vostè, els principals obstacles que es troben els joves en aquest camí?
La gent jove té diferents raons per no apreciar la fe. La primera probablement prové del mateix entorn familiar, que no ha sabut transmetre la fe a les noves generacions; els joves no han rebut l’afecte per la fe com el van rebre els seus pares i avis. Una altra raó, també relacionada amb la família, és que, en algunes llars, s’ha imposat per part dels progenitors la fe cristiana, per la qual cosa els joves s’hi han acabat revelant. En aquest sentit, crec que les famílies no han de forçar res, sinó proposar i transmetre una bona experiència del cristianisme.
Per altra banda, convé mencionar la manera com es presenta la fe als joves. Benet XVI i ara Francesc parlen d’evangelitzar a través de l’atracció. De fet, la gent jove presta més atenció quan se sent atreta, i un exemple clar rau en la forma com consumeix els dispositius electrònics. Així, el món de la publicitat ha sabut presentar els objectes, en aquest cas mòbils, tauletes o ordinadors, de manera que siguin atractius per als joves. Per tant, considero que fer arribar el cristianisme al jovent de manera atractiva és el desafiament que tenen els pares, els cristians adults, els professors i, fins i tot, el mateix cercle d’amics. Els joves amb qui he parlat tenen la impressió que l’Església és una institució aferrada a unes normes arcaiques, i que els sacerdots i els religiosos són persones molt formals i de difícil accés. La gent jove busca relacionar-se i per això no se sent atreta per l’Església. Si presentem un cristianisme que no té capacitat d’harmonitzar-se cometem un greu problema.
La celebració de ‘Sent la Creu’, a l’Església de Barcelona, commemora el cinquè centenari de l’arribada del cristianisme a les Filipines. ¿Com valora la invitació que ha rebut, per part de Joan Josep Omella, perquè expliqui aquí la realitat del seu país?
Agraeixo la invitació del cardenal Omella i els organitzadors d’aquest esdeveniment per la possibilitat que m’han donat de portar una mica de la realitat dels filipins, especialment, a la gent jove. Fa 500 anys la fe cristiana va ser portada a les Filipines des d’Espanya, quan l’explorador portuguès Fernando de Magallanes va arribar-hi i va plantar una creu a l’illa de Cebu, la qual, fins avui dia, ha sigut el símbol del començament del cristianisme a l’arxipèlag. Recordar aquest esdeveniment missioner, que, alhora, ha donat tants bons fruits, és una manera d’encoratjar la memòria d’un gran llegat que volem perpetuar.
Per altra banda, la creu plantada per Magallanes simbolitza les moltes creus dels filipins. Durant els darrers anys, hem patit un gran nombre de tifons que han destruït vides, cases, rutes i produccions agrícoles i ramaderes, i això ha generat molta pobresa entre les persones treballadores. També hi ha terratrèmols i erupcions volcàniques. Hem experimentat tanta pobresa que molta gent s’ha vist forçada a afrontar processos migratoris que els ha dut a fer feines indignes, això sense comptar les separacions que s’han produït entre pares i fills. També hem patit governs corruptes que han abusat de la població. Per tant, tots aquests patiments són creus que carreguem.
Tot i això, els estrangers ens diuen: ‘Vostès, els filipins, han patit molt, sí, però, no obstant això, encara somriuen’. Jo crec que això és un regal de la fe: patim, però riem perquè sabem que no estem sols, i que la creu de Crist guia les nostres vides. És increïble visitar llocs destruïts per tifons i veure com els grangers encara somriuen en veure que el sol brilla, i que, per tant, l’endemà hi podran començar a treballar de nou.
Les Filipines és avui el bastió catòlic d’Àsia. ¿Com creu que el catolicisme pot aprofitar aquesta presència al continent per apropar postures amb altres potències allunyades com la Xina?
Suposo que és un paper que hem de jugar. Nosaltres ho interpretem com una missió. És un misteri com la fe cristiana, malgrat haver arribat abans a altres parts d’Àsia com la Xina, Myanmar o l’Índia, s’hagi difós més a les Filipines, que a hores d’ara és la tercera població cristiana més gran al món. Això, per tant, és un regal i, alhora, un repte per als catòlics del nostre país, on es té la missió de connectar l’Església amb altres països a través de la fe. Em fa feliç que hi hagi molts sacerdots, homes i dones religiosos filipins que estiguin servint en diferents parts d’Àsia i el món com a missioners. És com si haguessin rebut el regal o el do de fer-ho, i ara el vulguin compartir.
Però crec que els grans missioners de les Filipines a Àsia, centrant-nos en les realitats del continent, són les persones laiques. Abans he dit que és un patiment que les nostres persones necessitin sortir del país per trobar feines, però quan vaig a l’Orient Mitjà o altres regions d’Àsia, o fins i tot a Àfrica, veig filipins que estan treballant allà i que hi porten la seva fe. Hi ha deu milions de filipins fora del país, i això potser significa que uns vuit milions de missioners connecten l’Església amb el lloc on són ara.
Des del 2019 viu a la Santa Seu. ¿Com li ha canviat la perspectiva de l’Església des que està allà?
He de dir que fins i tot abans que el Sant Pare m’assignés el càrrec a la Cúria, quan era un jove sacerdot, viatjava amb freqüència a Roma per participar en diferents comissions. Això també ho feia durant la meva etapa com a arquebisbe. Així que estava acostumat a assistir a trobades i conferències i coneixia algunes persones allà. Però vivint i treballant-hi ara, he incorporat noves dimensions en la meva manera d’entendre l’Església. De fet, formar part de la Cúria i ser col·laborador pròxim del Sant Pare comporta ajudar-lo en la seva missió universal i, alhora, ajudar les esglésies locals a portar a Roma la riquesa de les seves experiències pastorals i missioneres, i també les preocupacions i problemes. En aquest sentit, m’he familiaritzat més amb les esglésies locals, amb el ministeri del Papa, i he pres consciència de com des de Roma podem actuar com a pont en allò que anomenem comunió de les esglésies. Sense comunió, no som Església. Així que la crida a ser Església com a comunió universal de les diverses esglésies locals s’ha tornat més real per a mi.
D’altra banda, especialment amb el papa Francesc, estem cridats a ser una Església en sortida. No nego la importància de les institucions, les estructures: les necessitem, no podem operar sense lleis, procediments. Però tampoc no podem sobreviure com a Església sense contacte entre les persones. Ara que soc al meu despatx, amb molts documents i informes per llegir, entenc que no ens podem limitar a aquesta funció, sinó que hem de sortir i trobar-nos amb la gent per captar l’essència del món, de l’Església i de la missió.
La setmana que ve es compliran nou anys de pontificat del papa Francesc. Quin balanç fa d’aquest període?
Vaig conèixer a Jorge Mario Bergoglio el 2005, quan era cardenal i arquebisbe de Buenos Aires. Vam treballar plegats com a membres del Concili de bisbes durant tres anys, i puc assegurar que no ha canviat. La seva posició com a successor de Pere no l’ha convertida en una posició d’honor i privilegis, i per a mi això és un element molt important del seu papat. Ell porta humanitat i simplicitat a aquest sublim càrrec que ocupa. Ell sempre s’ha posicionat en contra del clericalisme; no pas en contra dels clergues, sinó d’un determinat estil d’exercir el ministeri que ens allunya o separa de la gent, i es preocupa per mantenir una posició d’honor i dignitat. Crec que aquest esperit està penetrant a l’Església i esperem que doni els seus fruits.
Jordi Pacheco
Periodista
@jpachecoga
Setembre / Octubre de 2024