Menu
27 d'abril de 2024
¿Per què decideixes fer un voluntariat de llarga durada a Lesbos?
No és el primer cop que ho faig, he sigut voluntària en diferents projectes des dels catorze anys. Abans que esclatés la pandèmia, havia estat a Moçambic treballant en l’àmbit de la infància en risc; però després de la covid tenia clar que no volia marxar tan lluny. Uns amics em van parlar del camp de Mòria i hi vaig fer un voluntariat l’estiu del 2021. Mòria s’havia incendiat el 2020 i al nou camp que s’hi havia construït vaig fer tasques, majoritàriament, de logística. Vaig ajudar a la construcció de refugis i a buscar allotjament a les persones que hi arribaven; també vaig tenir oportunitat d’acompanyar l’equip educatiu i veure quina feina feien al camp.
I vas decidir tornar-hi.
Vaig arribar a Catalunya amb la idea de tornar a Lesbos i quedar-m’hi més temps, un any sencer. I així és com va anar i el motiu pel qual soc aquí.
¿Com és el dia a dia de la teva feina com a voluntària?
Ni jo ni cap dels voluntaris vivim a dins del camp. El dia comença amb una reunió amb tots els voluntaris. Eurorelief, l’ONG amb la qual col·laboro, duu a terme diferents tasques dins del camp i els voluntaris es dediquen a diverses feines. Cada dia hi ha una reunió a les 8 del matí en què es recorden les normes de seguretat principals i de treball a dins del camp. Per exemple, parlem de com s’ha d’entendre la relació que establim amb les persones que estan dins del camp. S’ha de tenir en compte que moltes d’aquestes persones arrosseguen traumes molt forts, i cal seguir unes pautes de comportament. Un cop finalitza la reunió, hi ha un temps per a la pregària, ja que la majoria de les persones voluntàries som cristianes i l’espiritualitat es té en compte. Les persones que ja tenen un rol assignat, que són les que porten més temps treballant, preparen la feina des dels seus respectius departaments i assignen tasques a la resta de voluntaris.
Ets mestra i al camp treballes en l’àmbit de l’educació.
Sí. Al departament d’educació fem classes al matí a uns 100 alumnes distribuïts en diferents grups. A les tardes, duem a terme un programa de visites per poder assistir a infants que no poden venir classe, perquè hi ha un gruix important d’infants que no reben cap o molt poc suport de cap programa educatiu. Jo treballo en un contenidor de vaixell on caben uns 15 alumnes. Falten recursos per atendre a tothom i les escoles públiques de l’illa que acullen una part dels infants i adolescents estan al màxim de les seves capacitats. Per això aquestes visites setmanals a aquests infants i adolescents són tan importants.
¿En què consisteixen aquestes visites?
Els fem una petita lliçó en anglès i també parlem amb les famílies perquè sàpiguen que poden comptar amb nosaltres. Volem que se sentin vistos i reconeguts, que hi ha algú que se n’ocupa. Eurorelief també té un altre programa molt bonic a través del qual les mestres voluntàries visiten mares i nadons de 2-3 anys. Una de les mestres ensenya a la mare mentre que l’altra s’ocupa d’ensenyar al nen o nena.
¿Com ho fas per mantenir l’equilibri entre l’empatia i l’afectació personal que pot causar escoltar les històries tan tristes i dures que arrosseguen les persones refugiades? ¿És possible agafar distància?
Quan estic fora del camp, intento no parlar gaire del que passa allà dins amb els companys i companyes. És una manera d’agafar aire. També faig esport. Sempre intento posar les històries en context, però és cert que de vegades coneixes històries complexes i necessites tenir les eines necessàries per poder-ho processar emocionalment. És important mostrar empatia per les situacions, però també saber posar distància. De vegades, utilitzo l’humor, que sol funcionar bé.
¿Com per exemple?
Els explico coses que em passen a mi, que potser no tenen gaire importància, però que em permeten connectar. Per exemple, jo al camp hi vaig en bicicleta. Un dia que plovia molt se’m va punxar una roda i vaig arribar xopa a la classe. Vaig explicar a l’alumnat què m’havia passat i encara riuen ara. O quan se’m van trencar les ulleres en un partit de futbol. Riem i compartim plegats d’aquestes situacions quotidianes que ens ajuden a connectar. Això no només funciona amb la canalla, també és molt efectiu amb les persones adultes.
Ets de confessió protestant. ¿Quin paper juga la fe en la teva tasca com a voluntària i en la teva manera d’entendre i viure la vida?
Tinc clar que no seria aquí si no fos creient. Un dels manaments és estimar l’altre com t’estimes a tu mateix. No només buscar estimar-me a mi, sinó buscar com puc estimar els altres. La fe juga un paper important en totes les persones que fem aquesta feina; en el fet d’entendre que, malgrat que les situacions de les persones siguin tremendament injustes, hi ha esperança. Tot i que Eurorelief té un fonament cristià, en el projecte també hi ha persones voluntàries que no són creients, però que creuen en el que es fa. És tot plegat una molt bona experiència.
Fa uns mesos veiem el judici del cas Sara Mardini i Sean Binder, treballadors humanitaris criminalitzats pel govern grec i acusats de tràfic de persones, entre altres. El govern hel·lènic té en el punt de mira els i les treballadores humanitàries, així com les ONG que treballen amb refugiats i refugiades. ¿Com treballeu?
Ens preparen per, en cas de trobar-nos persones refugiades fora del camp, saber què hem de fer: a qui hem de trucar, què podem fer i què no. Però com comentes, hem de ser curoses perquè és cert que resulta complicat treballar amb el govern grec. De fet, el procés de registre de les ONG en aquest país és molt dificultós, fet que ha provocat que moltes organitzacions marxessin.
¿Com funciona el procés d’asil, on va la gent quan deixa el camp de refugiats?
Això depèn de molts factors diferents, com la nacionalitat, si tenen família o no en altres països, si el seu país està oficialment en guerra o no. En funció d’això, els processos d’asil es poden allargar més o menys. Algunes d’aquestes persones acaben marxant a altres camps, per veure si el procés pot anar més de pressa.
Però la gent pot sortir del camp quan vulgui.
Sí, sí que poden sortir. A Samos [illa propera a Lesbos] s’ha construït un nou camp amb millors habitatges. Tot i això, tinc la impressió, que aquest nou camp sembla més una presó que un camp d’acollida. Les persones allà estan molt més controlades i hi ha punts de control. Hi vaig estar el passat novembre i fa molta impressió. Aquí a Lesbos, a la meitat del camp hi ha contenidors que fan de casa i a l’altra, mòduls prefabricats; i els residents surten a la ciutat o als pobles dels voltants a fer gestions, petites compres, anar a l’escola o al metge… passant un control d’entrada i sortida. Les infraestructures no són les millors, però la gent té més sensació de llibertat.
¿Quin és l’aspecte que destacaries més positivament de la teva experiència a Lesbos?
Veure i poder gaudir de la generositat de les famílies, que es troba en els petits gestos; l’hospitalitat de quan et conviden a prendre un te. Aquest matí mateix, un nen sirià m’ha ofert un dolç, sense tenir gairebé res. Aquests petits gestos són lliçons de vida que em commouen. Em conforta molt pensar que amb les nostres classes estem ajudant l’alumnat a tenir eines per al futur i els estem acompanyant enmig d’una situació molt difícil per a ells i per a les seves famílies. És especial quan els alumnes que han marxat del camp ens escriuen per donar-nos les gràcies.
¿I el que destacaries de manera més negativa?
El fet de veure els camps tan aïllats i veure com afecta la salut mental de molta gent. La situació a Lesbos no és la que hi havia l’any 2015, però les arribades no s’aturen. Els meus alumnes tenen amics que estan esperant a Turquia per venir. La migració no s’atura, i les situacions d’injustícia tampoc. El que descrivia fa unes setmanes el periodista Andrés Mourenza a El País [sobre les devolucions il·legals de persones migrants a l’Egeu per part de la guàrdia costanera grega] o la recent investigació de The New York Times [on queden enregistrades en vídeo aquestes devolucions il·legals] em posen els pèls de punta. Veig que la feina que estem fent ajuda, acompanya i val la pena, però de vegades em plantejo si no estem posant una tireta en una ferida massa gran. És una injustícia enorme. I sabem, a més, que això no només passa aquí, sinó que es tracta d’un fet mundial.
¿Quins plans de futur tens?
Ara he de tornar a Catalunya per incorporar-me a la meva feina de mestra. La meva idea és, en un futur, poder demanar una excedència per poder continuar participant en projectes de voluntariat de llarga durada com aquest; però clar, he de tenir els mitjans econòmics per poder-ho fer. Tot aquest temps he pogut estar a Lesbos gràcies a la generositat de moltes persones que, mitjançant un crowdfunding, han fet petites aportacions. Són persones que sense venir a Lesbos hi han estat presents, han ajudat a través de la meva feina. Els ho vull agrair. L’esperança per als migrants també està aquí, en la cadena de generositat constant que entre tots puguem crear per frenar la injustícia.
Queralt Castillo Cerezuela
Llicenciada en periodisme i traducció i interpretació
@QC_Cerezuela
