Jaume Planas: “La velocitat amb què vivim ens porta a ignorar els desheretats que habiten als marges”

L’escriptor blanenc Jaume Planas Perxachs ha estat guardonat a la 59ª edició dels premis Recvll a la categoria de periodisme. Ha sigut gràcies La vida als marges,  article en què posa el focus en una sèrie de persones singulars que, tot i viure entre nosaltres, habiten a les perifèries de la societat. Un autor que ve del món de la ficció i que s’atreveix a oferir la seva mirada i exquisida ploma al periodisme. La particular perspectiva i els detalls serviran al lector per ampliar la mirada i enfocar una realitat ignorada per gran part de la societat.

Per què t’interessen els marges de la societat?

Primer de tot, no he escrit un reportatge. Es tracta d’un article d’opinió en què sí que és veritat que hibrido diferents gèneres: a més de reflexions variades, retrato un seguit de personatges singulars de diferents èpoques i amb un d’ells, exposo una sèrie de fets que ens “conviden” a muntar hipòtesis que poden o no explicar la seva situació personal.

D’on va sorgir la idea que va donar origen al text?

Va ser arran de l’exposició Els desconeguts de sempre al Bòlit, al Centre de Cultura Contemporània de Girona. Llegint la notícia, descobreixo la figura que utilitzen com a cartell: Na Paula Juliana, una dona del meu poble que només recorden els més ancians, gent de setanta en amunt i de la qual jo mai havia sentit parlar. Aquella imatge d’una vella arrugada, l’expressivitat del seu rostre, les imatges que més tard vaig veure, va ser la guspira que ho va encendre tot.

D’altra banda, l’exposició presentava una sèrie d’individus peculiars que han pul·lulat per tots els pobles i ciutats, outsiders, freaks, locus, són diferents formes per referir-nos-hi. Alguns han estat cèlebres i la seva “llegenda” ha passat de generació en generació. Molta d’aquesta fauna, segons els comissaris de l’exposició, en Julià Guillamon (escriptor i crític literari a La Vanguardia) i l’Adrià Pujol (escriptor i antropòleg), s’ha concentrat entra les comarques de la Selva, el Gironès i l’Empordà. A l’inventari de personatges apareixien la Monyos de Barcelona, na Lídia de Cadaqués (influència de Dalí) etc… Vaig anar a l’exposició i allà vaig veure la filmació de la meva paisana, sense so. Llavors el meu cap va començar a pensar. No hi havia gaire informació relativa a na Paula. Per altra banda, la meva darrera obra: Magawa, novel·la formada per un conjunt de relats, té com a protagonista un microcosmos de fauna local constituït per working class heroes i tota una colla d’entranyables “penjats” amb els qui convisc en el meu dia a dia i que poden considerar-se els “hereus” de na Paula. La diferència és que avui, en ple segle XXI, el poble, Blanes, s’ha transformat en una ciutat i en lloc d’un únic “sonat”, en tenim un munt.

De què serveix i quina repercussió té parlar de la vida als marges on hi ha gent exclosa?

Vinc del món de la ficció. No soc periodista ni formo part de cap ONG involucrada en la lluita contra l’exclusió social. Quan alguna cosa m’atrau i em fascina, els cinc sentits s’afanyen a enfocar-la. En certa manera considero l’escriptor una au carronyaire. La imatge i el misteri que envolten a Na Paula Juliana, em van fer interessar per ella. Vaig començar a escriure en funció de les fotografies i de la filmació i de cop i volta se’m va ocórrer fer aparèixer personatges actuals de Blanes amb certes similituds amb na Paula. Cada dia em poden sorprendre. De cada deu coses que deixen anar, alguna veritat sura en el seu discurs incoherent. Aquest bri de certesa que traspua de tant en tant, ens pot fer entendre el seu tarannà, a banda de la malaltia mental que arrosseguen. Escrivint sobre ells, en certa manera aconseguim il·luminar-los i no els abandonem del tot. També és cert que costa parlar d’empatia, quan em toca “patir-los” jornades maratonianes rere un mostrador. Sento més empatia per ells transformats en personatges en els meus contes, que no pas per la persona que pot arribar a ser una mosca collonera segons com tingui el dia.

Els personatges podrien ser un reclam propagandístic que ens recorda les conseqüències de no adscriure’s al sistema?

L’única cosa que podem envejar a aquestes criatures és la llibertat total de moviment, el fer el que els rota en tot moment sense haver de censurar-se pel què diran els altres. Ara bé, l’infern que poden viure a resultes de la malaltia o com a producte de qualsevol abús, és allò que els fa ser com són i en veritat és una gran putada perquè en certa manera els condemna. En realitat són éssers fràgils passejant-se per la corda fluixa. Ara penso en la pel·lícula Els idiotes d’en Lars Von Trier on un penques burgès munta un grup de tòtils —que es deuen avorrir de les seves vides anodines— i s’ajunten per provocar el personal demostrant que no els importen les convencions i les regles de conducta dins la societat. Entre ells, hi ha una dona trencada per la mort d’un fill. Ella, més que ningú, necessita aquesta vàlvula d’escapament perquè no suporta el rol que li han imposat: organitzar l’acte social, la vetlla i l’enterrament i ser el centre de totes les mirades de commiseració. El dol és seu i de ningú més. Ella ha de plorar la pèrdua com vulgui i quan vulgui. Es sent asfixiada per les imposicions i s’allibera amb aquell grup d’esnobs que volen passar per uns eixelebrats postissos.

El rock and roll és la banda sonora de la novel·la Magawa, que abans he esmentat. Sobretot en Lou Reed, que va retratar els outsiders de Nova York que envoltaven la Factory de l’Andy Warhol. I en l’àmbit català, el grup que més admiro, els banyolins Kitsch, sempre han retratat en els seus temes la part fosca de l’ànima humana. “Dona boja”, seria la cançó que encaixaria millor amb l’article que he escrit.

Podem suportar no comprendre a l’altre? Podem conviure sense la necessitat d’una classificació racional?

Per entendre, ens hem de posar en la seva pell. A voltes es fa difícil, com he dit anteriorment, ser empàtics. Saps que la persona té un problema i tu demanes que es comporti amb tacte i respecte com tu intentes fer-ho amb ell, però no hi ha manera. Insisteixo: passeu vuit hores rere un taulell en una feina que no et fa ni fred ni calor… El rotllo cristià de posar l’altra galta i deixar-se trepitjar, no li agrada a ningú. Si a més, hi sumem el meu caràcter introvertit, de persona prudent que no vol problemes, ens trobem en situacions complexes de saber gestionar. Classificar? Tot ho fem d’una manera o altre. I sempre ens podem equivocar i descobrir sorpreses.

Consideres que la capacitat de fabular pot ajudar a la nostra societat a construir un relat diferent?

La velocitat vertiginosa a la que ens movem en aquesta vida de presses i voracitat, provoca que ignorem aquests éssers desheretats. Ara vivim en una època en què tot són pantalles, narcisisme i buidor. La realitat i el carrer estan devaluats. A l’exposició intentaven exposar la tesi que molts d’aquests personatges eren una mena d’artistes, la seva vida era la seva obra. Evidentment no ho pots aplicar a tots. Per exemple, la majoria eren persones singulars de la primera meitat del segle XX, però també hi van incloure algun d’ara, com el veí de La Bisbal que afirmava ser fill del rei. En aquest cas, no tenim una Lídia de Cadaqués, amb aquell cervell que reinterpretava la realitat al seu gust i que va captivar a en Dalí. Però com indico a l’article, la lucidesa d’algun d’ells, és aterradora, i són realment geni i figura quan creuen que no interpreten un personatge, perquè el personatge els ha segrestat o devorat. De tots els personatges que corren pels carrers de Blanes i de tants pobles i ciutats d’avui, ningú en parla, ni es fan frases fetes o dites sobre ells, ni els fotografien o enregistren en vídeo. Així no es pot fundar un mite. Potser jo he volgut jugar a ser notari d’aquesta època i el meu article és la mostra que els he arribat a fer immortals. No sé si ho he aconseguit. Preferiria veure publicada Magawa, trufada de molts d’ells. De moment, hi ha l’article guanyador del Recvll d’articulisme.

Santiago Gorgas
Periodista
@BorisNebula