“Jesús, el perfecte noviolent” (Gandhi)

Mohandas K. Gandhi professava la religió hindú, heretada dels seus pares i del context cultural de la seva Índia natal. La seva mare era molt religiosa i tenia una profunda influència del jainisme, tradició espiritual que viu la noviolència fins a extrems incomprensibles a Occident. Els jainistes són identificats, per exemple, per portar una mena de tela blanca davant la boca i el nas per tal de no empassar-se involuntàriament cap petit insecte, inclús microorganismes invisibles, amb la intenció de no exercir la més mínima violència a ningú. Gandhi va heretar aquesta religiositat profunda de la seva mare, i els valors de la noviolència els va rebre també, en part, del jainisme. Quan algú s’apropava al Mahatma interessat en convertir-se a alguna religió, Gandhi mai feia proselitisme de l’hinduisme, sinó que convidava el seu interlocutor a tenir el coratge de buscar la Veritat pròpiament, més enllà de qualsevol proposta religiosa concreta. Gandhi no renunciava a la seva religió, ans al contrari, però tampoc tenia l’afany d’aconseguir conversions a l’hinduisme.

Pel que fa als seus fonaments noviolents, Gandhi admirava profundament la figura de Jesús i el cristianisme, si bé mai es va fer cristià per dos motius: primer, perquè era conscient de que totes les religions, viscudes de manera autèntica, porten a la mateixa Veritat; i en segon lloc, perquè acusava als cristians de profundes incoherències entre el seu Evangeli i les seves actituds i accions. Tot i així, reconeixia sempre que el Sermó de la Muntanya i la prèdica de les Benaurances van ser fundants en les seves conviccions noviolents, i es referia a Jesús de Natzaret com el “perfecte noviolent”. El líder hindú veia a la figura de Jesús a la creu com un home que complia amb tots els requisits de la noviolència: lliurar la seva vida, fer-ho perdonant als seus botxins, renunciant a tota reacció violenta i fent-ho amb la intenció de salvar la humanitat. Aquests condicionants, deia el Mahatma, fan de Jesús una figura autènticament noviolenta sota tots els punts de vista. Determinades esglésies i fidels cristians tenen una qüestió de fons pendent: contraposar aquest compromís inel·ludible de Jesús amb la justificació de la violència, el suport a la pena de mort o la defensa de la guerra justa. Els primers cristians van seguir escrupolosament els valors pacífics i noviolents, seguint el mestratge i l’estil personal de Jesús. Amb els segles l’Església romana ha anat distanciant-se d’aquests valors i avui només els Quàquers i els Mennonites, principalment, són els cristians pacifistes i noviolents per excel·lència. El catolicisme necessita d’una conversió urgent a aquests postulats originals dels primers cristians, i la tradició del Magisteri Catòlic per la Pau aval·laria una encíclica sobre la Noviolència que completés les que el Papa Francesc ha presentat fins ara.

Xavier Garí de Barbarà
Doctor en Història Contemporània i professor d’Humanitats a la UIC
@XavierGari