Tecnociència: la caixa dels trons

Tecnociència, la caixa dels trons | Pixabay
Tecnociència, la caixa dels trons | Pixabay

La tecnociència implica una manera de veure el món i de relacionar-s’hi, de viure i organitzar-se en societat, prenent sempre com a base l’eficiència. Planteja el món com un ampli camp d’intervenció i fragmenta la vida i la natura en una miríada de “coses” dispars, mal·leables i manipulables.

Enfront de la guerra de les galàxies, la fam; de la manca d’aigua, errar. Enfront de la “revolució informàtica”, l’educació arruïnada, l’analfabetisme. Enfront de la “creació” de noves espècies biològiques, l’amenaça sobre les que ja existeixen. Enfront de l’afirmació del “tot és possible”, l’evidència sensible, moral, estètica, que tot allò que importa ja existeix, menys la justícia entre els éssers humans.

Abans de l’actual crisi econòmica, ecològica i financera, les crítiques a la globalització financera eren marginals, fins i tot caricaturitzades com a reaccionàries o utòpiques. Tot i així, l’actual crisi els dona la raó. Ningú no pot ignorar el domini de les finances sobre les nostres vides, la seva rapacitat il·limitada i l’amenaça que suposa per a la societat. És cert que la conscienciació no és sinònim de conversió o de transformació radical, com ho demostren les mesures parcials proposades pels nostres governs per fer-hi front. Però és un primer pas. Tanmateix, no podem aturar-nos aquí sense comprometre seriosament el futur de la humanitat.

Hi ha, però, un altre àmbit, íntimament lligat al sistema econòmic, del qual no som prou conscients del perill. Aquest encara segueix sent bastant “intocable”, més enllà de tota sospita −sobretot perquè s’embolcalla amb l’aura del progrés. Es tracta de la tecnociència –aquella “ciència” atrapada en les xarxes de la manipulació tècnica, de l’interès econòmic i de l’eficiència– i el seu desplegament en tots els àmbits de la vida humana. Els seus crítics també són ràpidament acusats de negar-se a agafar el tren de la història i del progrés.

Per descomptat, la tecnociència ofereix innombrables serveis. Fa possible intervencions mèdiques d’avantguarda i la fabricació de materials amb una resistència i flexibilitat sense precedents. Canvia els límits del poder humà. Les seves innovacions s’estan produint al nostre món a poc a poc, com si res. L’única exigència, com és evident, és adaptar-s’hi −el progrés obliga. Tanmateix, la tecnociència porta en si una manera de veure el món i de relacionar-s’hi, de viure i organitzar-se en societat, la principal característica de la qual és l’eficiència. Planteja el món com un ampli camp d’intervenció i fragmenta la vida i la natura en una miríada de “coses” dispars, mal·leables i manipulables. Així, l’eugenèsia, tan repudiada no fa tant, en la seva versió ideològica, es dona un aire de respectabilitat «científica» amb el coneixement del genoma humà, permetent controlar cada cop més les característiques d’un infant que ha de néixer.

La tecnociència és la culminació d’un llarg procés de control tècnic sobre el món –en el qual s’inscriu el desenvolupament del capitalisme– sota la influència cada cop més gran de la raó instrumental que evacua qualsevol qüestió de sentit i de finalitat. Hannah Arendt, a La condició humana (Empúries, 2009), va definir aquest procés en termes d’alienació del món. L’ésser humà, cada cop més atrapat en l’activitat tècnica i productiva, acaba convertint-se en un “aliè al món”, a la seva llar que també és la seva “carn”, utilitzant una imatge de Merleau-Ponty. És portat a entotsolar-se, com si els altres i el món −habitat per coses i éssers, paraules i somnis, sensacions, símbols i imaginari− no el constituïssin del tot. L’experiència sensible del món, amb el seu agut sentiment de pertinença, d’arrelament en un lloc, en una cultura, s’apaga, i deixa cada cop més espai a una relació purament utilitària, funcional, allunyada del qüestionament del sentit, de les raons per viure, de la preocupació pel món i pels altres. Tot es redueix a aquesta regla d’or: cal fer tot el que és realitzable. Fins al punt que el mateix ésser humà esdevé quelcom manipulable.

¿Què importa si l’horitzó del sentit es redueix, si els valors es perverteixen, si l’accessori evacua l’essencial, si la dignitat es bufeteja, si la bretxa entre rics i pobres s’amplia inexorablement i si el poder es reforça entre les mans d’una elit cada cop més perversa?

És el moment de plantejar-se la pregunta: aquesta conquesta tècnica de la vida, tal com s’està desenvolupant actualment, ¿és un camí d’emancipació o més aviat una nova mena de servitud a un sistema “tècnic” per al qual l’ésser humà és un factor irrellevant?

El que és cert és que deixant que la tecnociència condicioni la nostra vida quotidiana i la nostra societat d’una manera tan frívola, sense judicis reflexius i crítics, ni debats −com si el fet de poder fer alguna cosa exonerés del deure de decidir si aquesta cosa s’ha de fer o no−, estem obrint una autèntica caixa dels trons. El que en sortirà només pot tornar-nos violentament a la consciència de la nostra fràgil humanitat i les seves exigències de solidaritat i prudència. Abans de ser confrontats així a les tràgiques conseqüències d’aquesta carrera precipitada, no és millor assumir la nostra responsabilitat política des d’ara mateix? Això no pot fer-se sense orientar les formes de desenvolupament tecnològic de tal manera que serveixin resoludament al bé comú, ni sense establir clarament normes vinculants que n’assegurin els límits i condicions de possibilitat.

Ezequiel Mir Casas
Docent i llicenciat en ciències Religioses per l’ISCREB
@CasasMir

Comparteix

Contingut relacionat