Menu
25 d'abril de 2024
La tecnologia no fa la nostra vida millor necessàriament, en especial aquella que s’ha incorporat en el nostre dia a dia esdevenint imprescindible. Aquesta és la idea essencial que ha volgut transmetre Oriol Quintana, professor a la Càtedra d’Ètica i Pensament Cristià de l’IQS, a Sobre la tecnologia, l’assaig publicat dins la col·lecció “Quaderns de Cristianisme i Justícia”. “La tecnologia que es fa servir puntualment, com una aspirina o la quimioteràpia, clarament ens ha ajudat a viure millor”, argumenta el també doctor en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra, “però aquella que fem servir diàriament, que estem obligats a fer servir diàriament, ens ha fet la vida més complexa i difícil”. Convençut de la importància de saber discernir entre la tecnologia que allibera i la que esclavitza, Quintana convida amb aquest opuscle a no perdre la perspectiva. “En aquest sentit —adverteix— és molt important llegir sobre el passat; és a dir, novel·les i textos que estiguin escrits abans d’aquesta era nostra en què fem servir la tecnologia per gairebé tot”.
Al seu assaig afirma que cal combatre l’error de creure que la tecnologia és neutra.
Una eina mai és neutra. Una eina, per la seva mera existència, per la seva mera presència, ja té efectes positius i negatius sobre nosaltres. Fins i tot abans de que existeixi, només de pensar en crear-la, ja comença a tenir efectes positius i negatius en nosaltres. Repetir acríticament ‘la tecnologia és neutra’ ens predisposa a crear i desenvolupar tecnologies constantment, sense pensar en els efectes negatius que tota tecnologia té només per la seva mera existència, fins i tot quan no s’aplica.
Durant el segle XX i XXI el món civilitzat ha entès, com diu, que la tecnologia i el progrés ha sigut la millor manera de potenciar la sacralitat humana. ¿Per què no hem sabut trobar formes millors d’homenatjar l’ésser humà, entès com a l’element més valuós del conjunt del cosmos?
Si l’home és un ésser sagrat no hi ha cap raó, absolutament cap, que justifiqui el patiment d’un ésser humà. El sofriment és un atac a la sacralitat humana. Per tant, cal dedicar esforços per alleugerir sempre el sofriment de les persones. Per aconseguir aquest alleugeriment, cal adquirir poder sobre el món. La tecnologia et dona poder sobre el món. Com més tecnologia, més poder i menys sofriment. A mi em sembla que aquesta lògica és incontestable.
Crec que cal abandonar la noció que l’ésser humà és sagrat. L’ésser humà és un animal sofisticadíssim amb una capacitat molt elevada de destruir i causar sofriment, i cal que trobi maneres d’auto-limitar-se. Certament, l’humanisme que diu que l’ésser humà és sagrat no proporciona una bona eina per aquesta limitació. Per això l’humanisme s’està reformant a si mateix. Josep Mª Esquirol, al seu llibre Humano, más humano: Una antropología de la herida infinita, diu que l’ésser humà no és sagrat sinó un ésser ferit. També està l’ètica de la cura, de Joan-Carles Mèlich. Són autors que miren de reformar la lògica implacable que he exposat suara.
Afirma que durant l’era de l’humanisme, el cristianisme ha perdut tota la iniciativa i s’ha limitat a acatar, a vegades de bon grat i a vegades no, un nou paradigma en què l’humanisme ha sigut la religió comuna i la tecnologia el seu sagrament. ¿Es pot dir, doncs, que la societat tecnològica va devaluar irreversiblement la proposta cristiana?
En un conflicte entre religions, un ha de demostrar que els seus Déus són més poderosos que els dels seus rivals. El cristianisme i les altres religions tradicionals tenen poc a contraposar al poder de la tecnologia que s’ha desenvolupat al segle XX. ¿En qui confiaria més un lector de Foc Nou per mirar de guarir-se del coronavirus: d’una bona Unitat de Cures Intensives i el déu tecnològic o en la Mare de Déu i el Rosari? Ho dic perquè conec algun cristià fonamentalista que no es va voler vacunar, va agafar el Coronavirus i va haver de ser ingressat; va estar a punt de morir, però a l’hospital el van aconseguir de remuntar gràcies a les bones cures. En sortir de l’hospital, aquest bon home repetia que havia estat la Mare de Déu que l’havia guarit. Jo crec que sense la intubació i les cures de la UCI… la Mare de Déu hagués pogut fer poc. Per si de cas, jo confio en la Mare de Déu i en la UCI. I, certament, aquest home del meu exemple també, perquè no va negar-se a ser ingressat a l’hospital… El que vull dir és que no conec cap cristià, ni el més fonamentalista, que cregui exclusivament en el poder de la Mare de Déu i del rosari. Jo crec que el cristianisme ha desaparegut. Els cristians d’avui estem vivint en una permanent ressaca d’una festa que ja va acabar fa temps… com aquells borratxos que volen continuar la festa peti qui peti, i que estan sols pels carrer demanat als desconeguts que s’animin a seguir fent xerinola…
El desenvolupament tecnològic ha donat lloc, com comenta, a un seguit de problemes imprevistos per a l’humanisme mateix, precisament perquè parteix del pressupòsit que a l’home li és legítim saltar-se els límits imposats per la natura. Personalment, ¿quins d’aquests problemes és el que més l’inquieta?
Ja m’estic penedint d’haver escrit que l’home no ha de saltar-se els límits imposats per la natura. La noció dels “límits naturals” és una mica idiota si la penses —prendre una aspirina és ‘saltar-se els límits imposats per la natura’? Arrancar-se una dent corcada (al dentista o a casa, estil rupestre…) és saltar-se els límits imposats per la natura? No és una bona noció certament. Té més força l’argument de la prudència. En efecte: la tecnologia ens ha creat una sèrie de problemes que podríem haver previst si hi haguéssim pensat una mica més en comptes de desenvolupar tecnologies cegament i de manera irresponsable.
En fi; dels problemes creats per la tecnologia, el que més m’inquieta és la disminució progressiva de les nostres capacitats. Els programes de tele aquests de sobreviure en una territori deshabitat (en pilotes o vestit, que hi ha de les dues modalitats), responen a aquesta inquietud, la de constatar que som extremadament tecnològics, és a dir, extremadament fràgils i incompetents en un entorn simple; és a dir, que sense les nostres pròtesis tecnològiques no sabríem viure.
Vostè és autor de La mandra, un assaig que es pot llegir com una reivindicació del dret a mandrejar en una societat que, arran de la irrupció tecnològica, ens vol permanentment connectats i sotmesos a la immediatesa de les comunicacions digitals. ¿Quina és la seva relació amb aquest model de societat que ens aboca al “rendiment continu”, com diu?
Hi estic atrapat, com tots. Estic contestant aquest qüestionari a les 22h22 de la nit d’un dimarts, en què ha començat la jornada abans de les 8 del matí, sense parar de treballar excepte les breus estones de dinar o sopar i els desplaçaments. He fet no sé quantes reunions a la Universitat, i unes quantes hores de classe. És la tecnologia la que em permet fer aquesta llarguíssima jornada laboral, perquè tothom que em busca em troba, i perquè ja posats en la dinàmica, em costa molt rebutjar una tasca que algú em demana o em proposa. Ara estic contestant correus electrònics, i no sé quan acabaré. Fa uns instants, he xerrat breument amb dos dels meus companys de departament, que també estan treballant en aquest moment, des de casa. Quan acabi, em posaré algun capítol d’alguna sèrie o em posaré a veure vídeos de youtube. Amb això generaré interessants dades pels meus proveïdors d’internet. Només em faltaria mesurar el meu son amb un aparell d’aquests que hi ha per monitoritzar-lo. ¿Quin nom li escau a una situació així? En efecte: rendiment continu.
Jo no soc una excepció. La majoria de feines, avui són així: tot el dia emetent dades. Les persones, com diu aquell, hem deixat de ser persones per ser nodes d’informació. Estic perdent, certament, l’habilitat de saber no fer. No és que em queixi. La majoria dels dies m’ho passo bé. El problema és que el rendiment continu és una insensatesa, perquè arriba un moment que no serveix cap propòsit. Al final, m’estic desgastant per no-res.
Avui en dia, al tren, al metro, a les cafeteries o al propi carrer, la majoria de la gent interacciona més amb les pantalles que amb les persones del seu entorn. ¿Creu que aquesta minva de les relacions interpersonals pot afectar la nostra condició humana en el futur?
Veig a la gent enganxada als mòbils quan vaig amb transport públic. No em preocupa gaire, la veritat. Prefereixo que mirin les pantalletes que no pas que un desconegut es posés a parlar amb mi, així, gratuïtament, per fomentar la convivència. A les grans ciutats has de mirar d’abstreure’t de l’aglomeració humana. Ja em molesta més parlar amb algú que, a mitja frase teva, es posa a mirar el mòbil. I no diguem la idea de fer una classe amb alumnes que t’estan ignorant obertament, perquè miren l’ordinador o consulten el mòbil. Si fas servir la pantalla per abstreure’t en els moments en que això és legítim, no hi veig cap problema. La qüestió és quan perds la capacitat de sostenir l’atenció a quelcom poc estimulant, com pot ser una persona explicant-te no sé què o una lliçó a l’escola, o una pel·lícula llarga i pausada. És aquesta incapacitat de prestar atenció el que està fent minvar la nostra qualitat de vida. A internet, tothom parla però ningú escolta: tot és anònim. La lectura és infinitament més personal que la comunicació predominant a internet. La tecnologia és un destorb claríssim per l’experiència de prestar atenció i per l’experiència de ser escoltat. Quanta menys mediació tecnològica hi hagi, millor és l’experiència. Aquesta degradació de l’experiència és el que degrada les relacions interpersonals. Estic convençudíssim que els adolescents que s’autolesionen ho fan per la degradació general de l’experiència produïda per l’omnipresència de les tecnologies. L’autòlisi es una experiència amb majúscules.
També és cada cop més freqüent que els infants, des de molt petits, tinguin accés gairebé il·limitat als dispositius mòbils. ¿Quines conseqüències creu que podria tenir aquesta sobreexposició?
No en tinc ni idea, però especular és gratis. En aquest sentit, m’agrada l’especulació del meu company de departament, el professor Xavier Casanovas, que diu que d’aquí uns quants anys es prohibirà l’ús dels mòbils als nens petits, igual que en un moment donat, fa molts anys, es va restringir per llei l’accés al l’alcohol i al tabac pels menors. Té sentit. L’únic problema —i amb això estic recordant una conversa amb el Dr. Teixidó, vice-degà de la URL, que va dir que per quan ens haguem adonat que calia prohibir els mòbils als nens, els mòbils hauran deixat d’existir, i hauran estat substituït per quelcom pitjor. Per altra banda, els efectes de la sobreexposició ja ens els trobem ara: la salut mental dels joves ha empitjorat. Ho detectem a la universitat i a tot arreu. Jo atribueixo la culpa d’aquesta situació a l’aïllament que fomenta la comunicació tecnològica.
Jordi Pacheco
Periodista
@jpachecoga
